Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sincronitzar els rellotges

El desengany sobre la fluida imminència d’una victòria apostòlica que van predicar els líders de Junts pel Sí la nit electoral ja és aquí per desmentir les seves proclames triomfalistes

M'agradaria que s'aturés el plugim de desengany que comença a deixar xops els caps per no creure que la realitat canvia de cap de setmana en cap de setmana. El desànim sembla estendre's a través de piulades intercanviades amb enginy i geni, o mal geni, amb desvergonyiment i fins i tot nus integrals com el d'un exconseller en pronunciar la fatídica xifra del 47% i la fatídica i invisible, impronunciable i innombrable evidència que són menys dels que necessiten.

No em fa cap gràcia. El cop pot ser de mort, de mort moral, per a qui ha activat les seves energies gaudint de l'expectativa immediata d'un nou país verge d'exsudacions percentuals, privat de negocis privats amb mitjans públics, lliure d'alliberadors ja llibertadors. Com que el cop pot ser fortíssim, m'atinc a les lleis de la física i reso descalç perquè res d'aquell discurs cali en qui es va posar la samarreta, es va fer l'entrepà i va ovacionar càntics de canvi mentre obviava la realitat social d'un país hipòcrita, empobrit i desconnectat d'Espanya com a país d'autòcrates barbaritzats pel clima, la conquesta o la reconquesta.

No vull imaginar que s'estengui el desànim perquè pot portar a un maremàgnum de descrèdit i menyspreu immisericordiós, sumits tots en la sensació noquejant d'haver viscut en un temps abstret i sense promesa practicable, meditada, programada i metòdica. El deshonor de sentir-se enganyat causaria un dany estructural en la cultura democràtica que destenyiria sobre indepes i no indepes, i fins i tot sobre aquells a qui tant els fa, que són molts, i confirmarien així pertorbadament el contrasentit d'ocupar-se de coses públiques i plans de futur amb polítics pel mig. Tot són males notícies.

Les raons de salut pública aconsellen controlar la distensió i prendre la pressió amb molta cura per no inocular exagerades dosis de desengany en un important segment de la població que no va anar a les concentracions a favor de la independència només perquè no tenia res a fer aquells tres 11 de setembre, ni han votat les seves candidatures només perquè se sentien desolats davant la mesquina i autista política de Rajoy, ni han ovacionat felices els eslògans sense saber el que ovacionaven. És veritat que no són tots els que s'han adherit al projecte il·lusionant per antonomàsia (com si hi hagués res de bo a tenir projectes il·lusionants, quan són la primera causa mundial de desenganys incurables). N'hi ha hagut molts que ho han fet arrossegats o simplement dòcils a la crida gregària de la tribu, que és tan legítima com qualsevol altra, però també igual de temible.

Per als qui fins i tot confien en un pacte entre les tres forces independentistes que hi ha al Parlament (el que queda de Convergència, la desangelada ERC i la CUP resistent), semblaria lògic oferir alguna cosa abans del 20 de desembre per no haver d'anar a tal dia de març que enfonsi partits que ranquegen a bord de noms caducats i anacrònics fa mig segle (Democràcia i llibertat!), que suspengui de sobte l'eufòria a ERC i augmenti la gratificació electoral que la CUP s'ha guanyat a pols entre indepes. Potser la política dels Mas, Homs, Rull i Turull va creure que un parell de mans de pòquer, unes quantes llums, un parell de tampons i alguna simbomba per celebrar Nadal podien torçar el coll al mite i la utopia i enrolar-los en la nova nau una mica més descamisada.

La meva impressió és que van llegir malament la retranca polivalent de Baños i els missatges de les samarretes d'Anna Gabriel, i van oblidar que David Fernàndez i Quim Arrufat ja no estan als comandaments d'una CUP que surfeja sobre l'onada del premi ciutadà a la coherència, tant si acaben pactant, que jo crec que ho faran, com si no ho fan: l'èxit ja el tenen. Però el desengany sobre la fluida imminència d'una victòria apostòlica que van predicar els líders de Junts pel Sí la nit electoral també ja és aquí per desmentir les seves proclames triomfalistes i cridar tothom a sincronitzar el rellotge d'aquella victòria electoral amb el d'una societat que, pel que es veu a simple vista, manté intacta la mateixa monstruosa crisi dels tres últims 11 de setembre.

Jordi Gracia és professor i assagista.