Selecciona Edició
Connecta’t

L’heroi de ‘Victus’ se’n va a veure món

Sánchez Piñol fa que Martí Zuviría recorri el segle XVIII, de la guerra colonial americana a un viatge amb James Cook

Albert Sánchez Piñol, al seu domicili de Barcelona.
Albert Sánchez Piñol, al seu domicili de Barcelona.

Des del primer dia l'escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol ja va avisar, quan ni tan sols es podia imaginar que el seu Victus, novel·lització del setge de Barcelona el 1714, arribaria als 250.000 exemplars (16 llengües), que el seu picaresc protagonista, Martí Zuviría, “promet molt”. A fe de Déu perquè, gairebé tres anys exactes després, apareix en plena guerra Yama a l'Amèrica colonial anglesa (1715), s'alia amb el mariscal Berwick, l'enemic que va expugnar Barcelona, i amb el guerriller Carrasclet per enfrontar-se a Felip V en la guerra de la Quàdruple Aliança (1719); i després de sengles aparicions a la cort de Frederic II de Prússia i a Londres, s'embarca en l'Endeavour de James Cook per observar el trànsit de Venus a Tahití i conèixer els maoris (1768). La confiança en el personatge s'ha contagiat a l'editorial, ja que La Campana llança avui fins a 50.000 exemplars (20.000 en l'original castellà i 30.000 en català) de Vae Victus, on es recullen aquestes noves aventures del personatge.

Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) mostra tal mestratge en la sempre difícil alquímia entre fets històrics, imaginació i recursos de la novel·la d'aventures que posa encara més humor i ironia que en el lliurament anterior i, en un repte encara més gran, introdueix notes al peu, amb les quals juga fins i tot contradient el personatge, que segueix dictant les seves memòries. “A Victus no hi havia textos al peu perquè no volia entorpir l'acció d'una novel·la molt llarga, però em moria de ganes per deixar clar quina era la veritat documental i què era pura trama, però aquí, com que són quatre relats vinculats, crec que funcionen perquè, a més, jugo amb ells. L'humor? Sí, potser és més de taverna, però després de reescriure cinquanta vegades el final apocalíptic de Victus, necessitava esplaiar-me”. El joc arriba fins al títol, tergiversació de la locució llatina Vae victis (Ai dels vençuts), que explica el suposat editor del llibre.

“El gran model narratiu de la meva generació és ‘La guerra de les galàxies’ i, ara, ‘Joc de trons’, però com que és tot literatura popular...”

Aquest humor, a més del que l'autor defineix com “una mirada rousseauniana de la vida” i també la del derrotat (“l'episodi del 1714 Zuviría no se'l traurà de sobre”), marca una obra amb la qual Sánchez Piñol vol fer passejar el seu personatge pels principals fets del XVIII. “No volia donar una visió etnocèntrica del conflicte del 1714: la caiguda de Barcelona forma part d'un conflicte més ampli i en un moment en què passen moltes coses en un món que comença la seva globalització”. Perquè el XVIII és un segle, entén l'antropòleg, “optimista, en què la gent busca una mirada positiva sobre el món i intenta ser-hi feliç; és als antípodes del XIX, període que em deprimeix: la colonització esclavitzarà els negres i la industrialització, els blancs”.

L'autor més venut avui de les lletres catalanes ja té previstos diversos episodis del seu enginyer de fortificacions, fins i tot sap com el traurà del laberint on l'ha deixat a Nova Zelanda. “Ja tinc ganes de veure'l a la revolució americana, davant de Jefferson i Washington, o a Berlín, a la cort de Frederic II de Prússia creuant-se amb Voltaire”. Així, sembla que Zuviría seguirà una mica els passos de Harry Flashman, el també covard personatge inventat per George MacDonald Fraser, que passeja pel segle XIX rememorant la seva participació en batalles contra els pellroja, en la càrrega de la Brigada Lleugera o en la conquesta d'Abissínia. “El meu personatge és igual de cínic però no cau en la seva misèria moral”, diu d'una saga de la qual enveja només que “quan Flashman es troba amb el general Carter no necessita presentar-lo, els referents són més universals”.

Fraser és una de les escasses referències que cita Sánchez Piñol, que assegura que té “pocs avantpassats literaris”, tot i que, com ha demostrat a La pell freda (2002) i a Pandora al Congo (2005), té un ric domini dels recursos narratius de la novel·la d'aventures que ha obert una senda en les lletres catalanes. “Des de la meva primera obra l'objectiu ha estat fer una novel·la popular de qualitat; no hi ha gèneres, sinó novel·les bones o dolentes. El problema és que aquí estem molt afrancesats en el terreny literari: a partir de la Revolució Francesa i al XIX se li exigeix a l'escriptor que deixi de ser narrador i que ocupi un lloc gairebé religiós, que faci d'intermediari entre les idees i la societat, que dirigeixi les masses i es converteixi en el seu filòsof, en l'opinador selecte, en el director de l'opinió pública… ‘Jo acuso’: doncs acusi si creu que té l'autoritat moral que l'empara… He perdut el compte de la quantitat de manifestos que m'han volgut fer signar només per ser escriptor…”.

“No puc viure aquí fent novel·les

de 600 pàgines,

no surt a compte”

En aquest episodi hi ha la clau, entén, de la nefasta classificació entre alta escriptura i la divisió en gèneres, “que ha usurpat al poble la literatura”, un fet al qual hauria contribuït massa l'acadèmia en general i “fins i tot el Nobel: l'hi donen a una bielorussa desconeguda i quan recau en un narrador popular com García Márquez és perquè és d'esquerres”.

On són, doncs, els referents de Sánchez Piñol? “El gran fenomen narratiu de la meva generació ha estat La guerra de les galàxies i, ara, Joc de trons, però això no es reconeixerà perquè és literatura popular… Són exemples d'una barreja de gèneres sense parangó; el que fa George R.R. Martín és, tècnicament, brutal: liquida els personatges en el seu moment àlgid, quan tots els del gremi sabem que aquells són el compte bancari d'un autor… Crec que sóc un especialista en estructura narrativa i cal buscar molt bé els factors que desencadenen l'acció, allò que generarà el conflicte real de la història, calcular els moments on pot decaure l'atenció del lector: a la pàgina 10 ja l'has d'haver atrapat... Aquí, el que és difícil, l'alta literatura de debò, és fer que sigui fàcil el més difícil”.

Una de les grates sorpreses de Vae Victus serà la figura de Pere Joan Barceló, Carrasclet, el famós guerriller antiborbònic, del qual històricament se sap ben poca cosa. “Amb Vae Victus volia parlar de l'endemà, del 12 de setembre del 1714 i del Carrasclet; com a Victus, vull explicar la història des de baix i pels de baix i sé que em passarà com llavors, quan vaig descobrir que molta gent no sabia qui era el general Villarroel, a banda d'un carrer; la història de Catalunya no s'ha explicat bé, ni aquí perquè no convenia un heroi sorgit de files felipistes o la força popular, ni a la resta d'Espanya perquè es parteix només de les cròniques borbòniques que qualifiquen els catalans de canalles sistemàticament”. En aquesta línia, “el Carrasclet no era un bandoler com s'ha dibuixat: no era Robin Hood, però forma part d'un sistema de violència estructural i de possible il·lusió per recuperar les llibertats catalanes que no s'enfonsarà fins al 1725; però esclar, com també matava botiflers, els catalans que s'havien venut com a alcaldes als felipistes…”.

“A Catalunya, com a adversari, Espanya no li va voler donar legitimitat el 1714, i el 2015 segueix passant el mateix: no s’admetia, com no s’admet avui, l’alteritat; no es pot negociar amb qui et nega  i no et deixa asseure’t a la taula”

Especialista a deixar anar en el text frases belles i aforístiques (“Derrota és quan l'enemic aconsegueix que dubtem de la veritat”; “La tristesa no vocifera, no dispara ni apunyala”…), també llança càrregues de profunditat que es poden llegir en clau política actual, com quan fa exclamar a Zuviría que el destí de Catalunya ha estat fruit de la mala sort històrica. “Igual que els individus la pateixen, Catalunya com a subjecte històric, com altres, també n'ha tingut: fa poc s'ha descobert que un Berwick malalt aquests dies va dubtar el 9 i el 10 de setembre de llançar l'atac final a Barcelona i que va ser Verboom qui el va instar a la desesperada per fer mèrits; si els canons que Berwick esperava quan tenia assetjada Roses el 1719 no s'haguessin perdut pel naufragi dels vaixells davant mateix de les costes potser la insurrecció amb 10.000 catalans armats hagués fet un gir…; no secundo la idea romàntica d'una Catalunya ancestral que ha viscut la seva independència de manera genètica, però hi ha molts factors casuals que li van anar en contra i van canviar els esdeveniments”.

Sánchez Piñol continua pensant que les tenses relacions entre Catalunya i Espanya avui s'arrosseguen des del 1714: “Es posin com es posin a Madrid, aquest tema no està resolt des de llavors: a aquell adversari no se li va voler donar legitimitat el 1714, i el 2015 segueix passant el mateix: no s'admet que hi havia una determinada societat constituïda d'una manera tan legítima com la borbònica, no s'admetia, com no s'admet avui, l'alteritat, i llavors es dóna la paradoxa que hi ha un tema que s'hauria de resoldre negociant però, esclar, no es pot negociar amb qui et nega i tampoc deixa que t'asseguis a la taula; i això es vol justificar fins i tot buscant i premiant la tercera via a la història i desenfocant els temes”.

Apareguda l'octubre del 2012, Victus va ser subjecte pacient d'aquesta tensió, que va culminar el setembre de l'any passat quan es va suspendre una presentació de la novel·la a l'Institut Cervantes d'Utrecht. Fins i tot a Catalunya es va veure malament que el gran autor català (un dels 300 que va signar un manifest en favor de la consulta i la independència) es passés al castellà. “No ho vaig patir gaire; l'opció lingüística era clarament literària; l'altre és fruit del moment”. Un moment que veu delicat: “L'estratègia de Rajoy del ‘Ja es cansaran’ està descartada per fracassada, la capacitat d'aguantar de la societat catalana ha estat semblant a la que van viure els seus congèneres del 1714; aquí el més interessant ha estat que fora d'Espanya hi ha hagut un reconeixement del tema i això fa témer a l'Estat que instàncies superiors europees no els forcin a arribar a una solució; i després hi ha la maduració del procés independentista en els catalans: hi ha dos milions de persones que no se n'aniran a casa i que han guanyat unes eleccions; fins quan es pot tirar endavant sense negociació?”.

‘Victus’ podria passar a sèrie de televisió: l’autor, amb Jaume Collet-Serra, ha ultimat un guió; que ‘Vae victus’ transcorri parcialment als EUA ajuda a buscar productors

Però el que més preocupa Sánchez Piñol avui és la seva situació com a escriptor: “No puc viure aquí fent novel·les de 600 pàgines, no surt a compte: sóc per segon any el lector més prestat a les biblioteques públiques i estic entre els més venuts i ja veus…”. Vae Victus té 528 pàgines “perquè la història de Cook la vaig suprimir de Victus i ara he rebut l'ajuda de documentalistes”. Per això, el proper projecte, que passa per un retorn al gènere fantàstic, “serà revolucionari, amb pàgines que faran olor, amb sons i potser pantalles i que faré amb gent de l'art escènic i que potser mouré per altres circuits i amb altres preus”.

L'esperança és “el Pau Gasol del cinema”, com l'autor defineix Jaume Collet-Serra, cineasta català establert als EUA, amb el qual ja ha tancat el guió d'un Victus que podria derivar en sèrie televisiva i un Vae Victus que podria funcionar com a segona temporada, entre altres coses perquè “casualment” transcorre en part als EUA, la qual cosa facilitaria trobar productors. En Sánchez Piñol, com en les seves novel·les, no hi ha res casual i tot promet.