Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’oportunitat de la CUP

Quan tornarà a passar que una part substancial de la dreta catalana estigui a favor d’una ruptura i un canvi de règim?

En quina altra ocasió tindrà la CUP una posició de força en la política catalana com la que li han donat les eleccions del 27-S? Ningú pot saber-ho amb certesa, però el més probable és que a un partit situat a l'esquerra de l'esquerra no li duri gaire la centralitat que l'excepcional alineament dels astres polítics li ha ofert aquesta tardor. Quant de temps durarà que una força de centredreta com Convergència estigui oberta a intentar fer un canvi de règim rupturista? En quina altra conjuntura política és raonable pensar que Convergència necessiti la CUP i la requereixi com a aliada? És raonable concebre la creació d'un Estat català més o menys sobirà sense comptar amb la part de la dreta que Convergència representa? Algú creu que el centredreta català se sumarà a un procés d'aquest tipus, o a alguna cosa que vagament se li assembli, sense assegurar-se el lideratge i el control del Govern de la Generalitat? No recorden els dirigents de la CUP com Artur Mas va condicionar el 2006 davant el president José Luis Rodríguez Zapatero el seu suport al projecte d'Estatut d'Autonomia al fet que el partit socialista li garantís que Pasqual Maragall no tornaria a ser president de la Generalitat?

La situació en què, gràcies a l'imprescindible suport del PP de Mariano Rajoy, Artur Mas i Convergència han col·locat Catalunya és molt excepcional i difícilment es repetirà. També és una rara excepció que només pot durar molt poc la posició d'únic complement disponible aconseguida pels 10 escons de la CUP perquè Artur Mas obtingui la presidència de la Generalitat, perquè la seva coalició pugui formar govern i perquè pugui disposar després d'estabilitat parlamentària.

Per la CUP, la qüestió és: o ara o vés a saber quan. O aprofiten aquesta oportunitat o ja pot acomiadar-se de tornar a tenir-ne una altra de similar en dècades. És cert que una part probablement molt important de l'atractiu que la CUP va tenir per a certs segments de població en la campanya electoral del 27-S consistia a oferir la certesa que no farien president de la Generalitat el candidat Artur Mas. I que faltar a aquesta promesa convertiria de cop la CUP en un partit com n'hi ha d'altres. Passaria d'antisistema a un més, amb les seves peculiaritats, però al cap i a la fi deutor del realisme polític tan injuriat i recriminat per la mateixa CUP a la resta de les esquerres durant dècades. És a dir, en un partit que fa el que pot, quan pot i com li deixen.

La investidura d’Artur Mas és l’única opció que la CUP té per quedar-se al pont de comandament

Això pot disgustar molt els que, com ells, s'han omplert la boca de proclames contra Convergència i són els successors directes d'aquells que acusaven de traïció l'esquerra que va protagonitzar els acords de la Transició. S'entén. Però és el que hi ha.

Vist amb un cert distanciament, el tipus de rebuig a Artur Mas que la CUP ha interpretat al Parlament en les dues primeres sessions d'investidura sembla un esforç per acabar fent-la després possible sense que sigui vista com una rendició. És lògic que ho facin així. Els no a Mas que els seus dirigents prodiguen des de la nit del 27-S són cada vegada menys convincents, sobretot perquè es contradiuen amb la seva reiterada afirmació que “això acabarà bé”. Sigui el que sigui per la CUP aquest “acabar bé”, la veritat és que aquest plantejament porta inexorablement a facilitar el pacte amb Convergència. La investidura d'Artur Mas és l'única opció que la CUP té per quedar-se al pont de comandament de l'arriscadíssima operació en què l'aspirant a la reelecció ha ficat el seu partit. I tot Catalunya.

No hi ha res com descobrir que un és veritablement responsable, o coresponsable, del que passa per madurar. Durant la dècada del 1970 els va tocar madurar als comunistes i als socialistes que es deien revolucionaris. El preu era guanyar els 45 anys del règim de llibertat i autonomia que ara la meitat de ciutadans catalans creuen esgotat. La CUP corre també els seus riscos, esclar, perquè evidentment és molt improbable que prosperi l'intent de trencar l'statu quo espanyol i crear un Estat català. Però d'altra banda, si no ho intenten ara, quan ho podran intentar en més bones condicions per a ells? Quan tornarà a passar que una part substancial de la dreta catalana estigui a favor d'una ruptura i un canvi de règim?