Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

‘Bruclin’

L'Hospitalet projecta el seu districte cultural en sis illes, abans ocupades per indústries, amb grans espais que ja han atret dues galeries de Barcelona

El Pi de la Remunta té uns 200 anys i se suposa que és l'arbre més vell de l’Hospitalet. Aquest exemplar de pi blanc està en mal lloc: l'antiga caserna que allotjava la quadra cavallina de l'exèrcit està parcel·lada com a ARE, àrea residencial estratègica, la planificació que va fer el Govern tripartit per posar pisos socials allà on l'especulació els negava. Es van buscar terrenys i es van dibuixar línies al mapa. Era el 2007 i es preveia una bestiesa de pisos, gairebé 100.000 a tot el país. Després no es va fer res, però ara que els municipis recuperen el pols surten els plànols del calaix. A la Remunta hi haurà 800 pisos, la majoria assequibles i el Pi està condemnat a desaparèixer. Ara mateix està mig penjat d'un talús, poderós encara. Morituri te salutant.

El Pi de la Remunta és tot un símbol. Un grup de veïns el defensa. L'Ajuntament va contestar de la pitjor manera possible: potser, va dir, no és l'arbre més vell, com si el detall fos important. L’Hospitalet no té ni un sol arbre protegit, Barcelona en té més d'un centenar. Hauria estat un gest excel·lent adaptar l'edificació al Pi, envoltant-lo, perquè hi ha terreny de sobres i hi haurà verd per tot arreu, però aquesta sensibilitat no existeix. I en aquesta inexistència hi ha un missatge. L’Hospitalet ha assumit la pista de gel que Barcelona ja no vol; i Núria Marín, alcaldessa, va dir que acceptaria tots els hotels que vulguin posar arrels al seu predi. Com que al mateix temps presenta impecables projectes culturals –el Brooklyn que comento– em recorda el moment en què Barcelona va haver de triar entre frivolitat i mercat o innovació i intel·ligència. Era a finals de segle i jo vaig dir: no es pot ser al mateix temps Las Vegas i San Francisco.

Aquesta mania de ser una ciutat de gestos antics –carregar-se el Pi, posar el gel–, de gestos fàcils per no perdre res, per acontentar tothom, no casa amb l'ambició de ser el Brooklyn de l'àrea metropolitana. Ser alcalde és triar el futur, establir-lo no en el mapa sinó en els valors. Anem a Bruclin, doncs. És un espai màgic. Són unes sis illes que es despleguen des del vèrtex de l'avinguda del Carrilet i la via del tren de Vilanova. L’Hospitalet està trinxat de vies, però el tren que passa per sobre li dóna un aire com de Chicago, perquè som en un espai industrial, d'indústria en declivi. Quant es produïa aquí mateix! Tallers i coberts i fàbriques de pisos fàbriques contemporànies, alguns en ús i altres tapiats, amb aquesta amplària que té l'urbanisme industrial i just al mig un carrer residencial, petitó, amb arbres, que una imagina amb els seus restaurants de disseny encaixats entre les casetes de dues plantes. Aquí hi haurà el districte cultural de l'Hospitalet: Brooklyn, Bruclin.

L'indici són dues galeries barcelonines que s'han traslladat a la recerca d'espai. Truco a la porta de la Nogueras Blanchard i el seu propietari, jove, dinàmic, em deixa veure l'obra de Stilinovic, un serbi que s'envolta de blanc, color de dol musulmà, per plasmar el silenci creatiu que li dóna el dolor. És esplèndida. Aquí hi ha una altra vegada la disjuntiva: una galeria que intervé al mercat i fa les seves vendes, o que només vol moure el món de l'art, o les dues coses alhora. Això és la cultura. La idea del districte és rebaixar els costos per a la petita indústria i per als artistes molt espai, preus raonables, bonificacions fiscals– per agrupar-los en una massa crítica que multipliqui la seva influència. Un 22@ sense necessitat del disseny ostentós que sempre hi posa Barcelona: menys capital i més creativitat. I l'Ajuntament arregla una mica l'entorn, posant ordre i verd. El projecte és preciós perquè l'espai és una meravella. Però va a poc a poc, perquè es pot accelerar amb l'adhesió dels ocupants. I encarir-se.

La dita catalana afirma que cal triar entre ser savi o ser ric. No es pot tenir tot, deia la meva àvia. Les opcions més interessants són les més difícils, perquè no permeten el càlcul banal. El Pi de la Remunta, llavors, és com una alarma que sona allà lluny, arruïnant la festa.

Patricia Gabancho és escriptora.