Selecciona Edició
Connecta’t

Cintes, delictes i impunitat

La música de la corrupció és callada però a vegades s’escapen notes bàrbares de les partitures, detalls criminals que s’enregistren

En cintes de converses flueix la clandestina història contemporània
En cintes de converses flueix la clandestina història contemporània

La música de la corrupció és callada però a vegades s’escapen notes bàrbares de les partitures, detalls criminals en cintes furtives, per traïcions de gàngsters o gests valents de protagonistes en suborns consumats o avortats.

El renou del tràfec de doblers bruts gairebé no s’ha documentat en fets provats, en sentències, però suren apunts d’actes il·legals. ‘Jas’ (pren); ‘pam-pam’ (un puny colpejant una mà plana, un bitllet damunt l’altre) o la procaç dita "la pasta", són notes soltes que s’escolten en cintes de converses caçades, la clandestina història contemporània, tot just 30 anys.

La banda sonora dels escàndols és el silenci. Així, sense rastres ni autoinculpacions s’han arribat a substanciar pocs delictes. En el cas Calvià del 1992, l’aldarull, són ‘la pasta’ i el ‘pam-pam’, la promesa de pagament de 600.000 euros que dos càrrecs del PP i un comissionista –condemnats i empresonats– van fer al regidor José Miguel Campos perquè tombés al seu alcalde, perquè traís al PSOE.

Campos va gravar en cintes, en minicasset, l’intent de suborn. Ell i tres interlocutors: un misser de constructors, Miguel Deyá, l’apotecari i dirigent del PP, Andrés Bordoy i el comissionista i condemnat per narco Guillermo Ginard, expresident del Mallorca. El jutge José Castro, l’Audiència de Palma amb Guillem Vidal, Margarita Beltrán i Margarita Ferraté i el Tribunal Suprem van donar validesa a la prova, un enregistrament sense intervenció judicial. Condemna pionera per intent de suborn.

L’aparell gravador, el PSOE el va comprar a Elèctrica Matas de Palma, i el liquidador del negoci, el que seria president balear i corrupte Jaume Matas, va voler embolicar el tema. El 1997, amb més cartes, cintes i vídeo sobre la cúpula motora, el cas Calvià va reaparèixer als jutjats però es va declarar prescrit. No es va jutjar els peixos grossos del Govern balear i del PP suposadament directors i tapadors del cas.

Hi va haver una punxada pirata a la línia de telèfon de la casa del magistrat Javier Muñoz, del Tribunal Superior de Justícia de Balears, que investigava els aforats del volcànic embull brut de Calvià –una mina de milions–. L’espionatge es va destapar perquè un interlocutor de Muñoz en telefonar va escoltar una conversa seva, de dues hores abans. El nyap delictiu no es va aclarir. Muñoz tenia intervinguts 50 comptes bancaris i les caixes de seguretat del PP. Rastrejava els pagaments per fer callar els corruptes de Calvià, en sobres i en efectiu a la seu, digueren els cobradors.

El jutge Muñoz –ara retirat i embafat– va registrar durant quatre hores la seu del partit a Palma. Abans, el 1995, el magistrat Joan López Gayá –que va fer seure Gabriel Cañellas a la banqueta pels 300.000 euros (trobats) del suborn prescrit del cas Sóller– també va escrutar llibres de comptes, balanços i dipòsits de seguretat del PP.

"‘Jas’ (pren) aquí té 6.000 euros". Va dir l’exbatle de Santa Margalida d’UM, Jaume Ribot, al qui era batle del PP, Antonio del Olmo, el 2006, segons la cinta que va publicar el periodista Mateu Ferrer al Diario de Mallorca. Era el primer termini d’un suposat suborn per a una requalificació urbanística. Davant el fiscal, els dos interlocutors no van reconèixer la seva veu en l’enregistrament. Ribot va captar Del Olmo, cara a cara, en teoria. El fiscal Ladis Roig va arxivar l’assumpte i va retreure la falta de valentia ciutadana de tots dos. Cas tancat, peça morta.

Edat de gel. Abril del 1986, Manacor, despatx del director del Banco de Bilbao, l’amo de la cadena del súper Es Rebost, en Tomás Orell, rep de l’advocat Gabriel Fuster una petició: ha de donar 18.000 euros en quatre talons amb quantitats diferents per a quatre tipus de l’Ajuntament per a poder tenir la llicència del nou súper que fa. Orell va gravar en una cinta, no va pagar i ho va denunciar. L’Audiència de Palma va absoldre el lletrat Gabriel Fuster perquè va entendre que no va enganyar el seu client i que va complir la seva comesa professional. Els teòrics corruptes que havien de rebre els xecs no van ser processats. El negoci de n’Orell va ser enfonsat per un banc, altres se’l van quedar i es van fer bons i ell va salvar diverses botigues.

Per evitar ser caçat en els seus actes, un espectre gegant no condemnat mostrava dins la mà una etiqueta groga, un postit amb el tant per cent o la quantitat. Així els tractes eren muts i certs.

És un altre món, corrupció també, ‘la Guapi’, filla de la narco ‘la Paca’, a la perifèria de Palma amagà un enregistrador modern, un Mp3, a la vall dels pits, a l’escot, per a captar el negoci corrupte amb el cap policial ‘Pepote’ que amb la seva parella advocada Maria Ángeles López havia de manipular un cas criminal lligat a la droga, el segrest i les pallisses. ‘La Paca’, una criminal intel·ligent i analfabeta, féu que un policia i un guàrdia civil fora del sistema fessin de testimonis de lluny i enregistressin el parany. El policia i la lletrada anaren a presó. El pagament corrupte es féu a una xabola de son Banya i anaren a cercar el suborn dos advocats més a cobrar. Un paquet d’un milió vell de pessetes va caure a terra. No hi ha enregistrament sinó relat oral. El fiscal creu que es pagaren fins a 2,1 milions. A la gravació de ‘la Guapi’-‘la Paca’ el sent que el policia crida "¡Coño!, joder, quién se come los 15 años de prisión". ‘La Paca’ envià la cinta, la seva penyora i salconduit a València. Era or, una bomba carregada de delictes i presó. Ho entregà al jutjat dins una polvorera de maquillatge. El policia ‘Pepote’ i l’advocada López ja van a lloure, anys després. ‘La Paca’ pena. Els altres advocats són vips. L’escena dels caramulls de diners per al suborn en bosses d’esport, un fet provat en sentència i l’escampadissa de bitllets per terra és inoblidable.

En un bufet de la capital –Palma– hi ha inhibidors per evitar gravacions. Un client ho sap perquè va voler provar de fer resum de la paraula i les xifres de negocis i minutes amb el seu assessor en lleis i quimeres. Just quedà com un brunzir d’un xiulet, una freqüència a la memòria del seu telèfon mòbil. No se varen avenir mai més tot i els centenars de mils d’euros creuats entre ells dos, advocat i client. Un altre lletrat, ja mort, acumulà una col·lecció gegant de cintes, antigues, amb els diàlegs amb els seus clients. Un arxiu d’una crònica negra i dels afers privats i públics de gent de casa bona, que en deien els classistes. Els hereus neguen l’existència del tresoret, de la memòria confidencial.