Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE

L’univers Santos esclata voluptuosament

'Patetisme il·lustrat' no és música, ni és teatre, ni és dansa

Una escena de ‘Patetisme il·lustrat’, de Carles Santos. Ampliar foto
Una escena de ‘Patetisme il·lustrat’, de Carles Santos.

Atenció!, com acostumen a dir en els blogs seriòfils, aquest article inclou spoilers.

La sorpresa és una de les bases de l'univers Santos, un univers que existeix i és tan real com la vida mateixa o més. Trencar-la és una irreflexió sancionable però resulta totalment impossible parlar de l'últim artefacte multitot del creador de Vinaròs sense referir-se al seu contingut. Patetisme il·lustrat, com sol ser norma de la casa, empalma una sorpresa rere d'una altra. Tot és nou i diferent, però res resulta aliè a qui alguna vegada s'hagi submergit voluntàriament o involuntàriament en aquest món tan personal: ni música, ni dansa, ni teatre sinó tot el contrari. Una mica menys d'una hora de sobresalts servits a ritme lent, sense aclaparaments, amb la cadència del que té tot el temps del món a la seva disposició, que el divendres es va estrenar apoteòsicament al Canal de Salt i que ocuparà la sala Tallers de TNC des del 19 de novembre al 6 de desembre.

Carles Santos: 'Patetisme il·lustrat'

Mónica López, actriu.

Núria Andorrà, percussió.

Dory Sánchez, dansa.

Festival Temporada Alta

El Canal, Salt. 13 de novembre.

Fa uns anys una de les principals bases de Santos era la provocació. Ara ningú es deixa provocar. Que es descorrin les cortines i aparegui una percussionista vestida de cuir negre i vermell utilitzant les natges del compositor com a instrument, el que provoca són somriures similars a les arrencades després de la utilització per autoinsultar-se de paraules com a músic (pel que sembla un veritable insult en alguns mitjans).

Així les coses, la provocació de Santos és ara més subtil i se centra a mostrar-nos coses comunes convertides en elements centrals de la creació artística. Si Fred Astaire havia ballat amb una escombra, Santos va més lluny i fa que la seva ballarina dansi amb un robot aspirador. I també balla (més aviat lluita per escapar en un joc gairebé sadomasoquista) en un mar de sabates vermelles. Un assecador de mans de lavabo públic pot convertir-se en un lúcid interlocutor o un casc blanc en un tambor que provoca moviments d'una fugissera sensualitat. Una gàbia metàl·lica o el menyspreu per la música impresa poden deslligar passions d'una desbordada sexualitat.

I Santos es passeja per allà com un element més d'un decorat inexistent, allunyat dels excessos escènics de propostes anteriors. I la seva música sona en algun moment sense ser allà realment.

No, definitivament Patetisme il·lustrat no és música, ni és teatre, ni és dansa, és Santos recreant-se a si mateix i esclatant en una reguera de voluptuositat reconfortant. A Salt la recepció del públic va ser entusiasta. Els temps estan canviant però l'univers Santos segueix viu, molt viu i donant guerra.