Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Entre impotències

Un sector de l'independentisme somia amb una passada de frenada de Rajoy com a factor de reactivació. Guanyaria la indignació o la por?

1. Un 47% “està molt per sota del que seria necessari per justificar moralment la ruptura amb Espanya” (Financial Times). Aquesta constatació és la clau del desconcert postelectoral que ha ficat l'angoixa al sobiranisme, amb el risc de desconnexió no d'Espanya sinó de part del seu fatigat electorat. En efecte, avui les opcions de l'independentisme es redueixen a dues: crear una situació límit de crisi amb Espanya, amb greus riscos per a les dues parts, el desenllaç del qual el mínim que es pot dir és que seria incert. O el poder moral del vot massiu, que és el propi d'un projecte que s'ha presentat sempre com exquisidament pacífic i democràtic. Dues vegades, l'independentisme —davant el rebuig espanyol a la via més raonable: el referèndum— ha intentat explicar-se. Les dues vegades, la distància entre les expectatives i el resultat ha provocat frustració. La constatació de la impotència per fer el salt decisiu dóna via lliure a les confrontacions internes. El sobiranisme alinea projectes polítics tan diferents que, quan l'objectiu s'allunya, la unitat falla, perquè aquesta només és sostenible per a un curt assalt final.

2. “El polític racional és el que evita l'Estat d'excepció” (Odo Macquard). La difícil convivència en el sobiranisme entre liberals, socialdemòcrates i anticapitalistes, ha forçat una nova acceleració, un nou error estratègic. La declaració de desconnexió amb Espanya del 9-N aposta directament per la confrontació, confiant —que és molt— en què Europa cridi a buscar la solució abans que els danys siguin irreparables i que s'imposi la via estrictament repressiva. Els sectors moderats que CDC havia arrossegat cap al sobiranisme senten aprensió. L'independentisme perd força quan se sospita que no serà gratis.

Mentre el desencantament condeix a Catalunya, la declaració del Parlament ha traslladat la tensió a Madrid, en plena campanya electoral. La sobreactuació al voltant de l'anomenat desafiament sobiranista, demostra tres coses: Que per als poders espanyols que algú vulgui anar-se'n forma part de l'impensable, i si és necessari se l'obliga a quedar-se per la força. Que la idea de la legalitat regnant en la cultura política espanyola és més fonamentalista —l'imperi de la llei— que instrumental. I que evidentment Mariano Rajoy està disposat a aprofitar l'oportunitat que un independentisme descentrat li brinda per salvar unes eleccions que tenia perdudes. I exhibeix un autoritarisme patrioter que encara té grans bosses d'adeptes a Espanya.

És en el sobiranisme on operen l'opció rupturista i l'opció revolucionària, ara enfrontades

Rajoy fa gala que fa quatre anys que diu No a Catalunya. Un mèrit dubtós, perquè en aquest temps l'independentisme ha aconseguit cotes sense precedents. En el fons, és una expressió d'impotència democràtica. La política del No és la política de l'Estat d'excepció, de negació de la condició de subjecte a l'altre. Quan un s'hi instal·la abandona la raó democràtica, per instal·lar-se en la confrontació. Un sector de l'independentisme somia amb una passada de frenada de Rajoy com a factor de reactivació. Guanyaria la indignació o la por?

3. “Ens enfrontem al desafiament més gran a Espanya en dècades” (Mariano Rajoy). Magnificar l'amenaça forma part de l'estratègia del No. Però és indubtable que l'independentisme català és l'única proposta de ruptura que hi ha en l'escena espanyola. Podem s'ha situat immediatament al terreny del reformisme. És en el sobiranisme on operen l'opció rupturista i l'opció revolucionària, ara enfrontades. La resistència del moderat Mas a plantar-se davant la CUP dóna motiu a la literatura malenconiosa (de Companys a Kerenski) i, fins i tot, a interpretacions psicologistes, la pèrdua del sentit de la realitat davant els reiterats rebutjos a les seves pretensions caciquistes. Però la veritat és que el sobiranisme es troba atrapat en un diàleg impossible entre la lògica revolucionària de llarg recorregut de la CUP i la necessitat de recompondre la figura d'un bloc independentista que es va oblidar de governar per una ruptura per la qual no disposa de les forces necessàries. Probablement assistim a una pausa i recomposició, via eleccions, que pot deixar molts esquinços d'il·lusió pel camí i regalar-nos estripats discursos d'autocàstig per la falsa oportunitat perduda. L'independentisme ha d'adequar els temps. Avui ja no té la força moral i política per guanyar la seva partida.