Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Catalunya humiliada

Mas enfonsa el prestigi de la Generalitat en subhastar-la al postor antisistema

Artur Mas parla amb Oriol Junqueras, el líder d'Esquerra Republicana (a l'esquerra, d'esquena), i amb Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí, dijous al Parlament de Catalunya.
Artur Mas parla amb Oriol Junqueras, el líder d'Esquerra Republicana (a l'esquerra, d'esquena), i amb Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí, dijous al Parlament de Catalunya.

No et preguntis què pot fer Catalunya per tu, sinó què pots fer tu per Catalunya. El president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, s'ha col·locat avui dijous a les antípodes d'aquest imperatiu d'arrel kennediana i ha registrat el seu segon —i històricament inèdit— sonor fracàs en l'intent d'investir-se com a nou president.

En comptes d'honors, Mas ha obtingut una sagnant humiliació per a si mateix i per a la institució que encarna —tan decisiva per a l'autogovern dels ciutadans catalans com simbòlica per la seva sentimentalitat històrica— cada dia que passa amb enteresa decreixent. En la seva obstinació per congraciar-se amb la formació antisistema CUP, el president sortint ha apuntat una oferta de trossejar la seva futura presidència en tres compartiments estancs que suposarien sengles minigoverns incomunicats entre si, aquesta “presidència coral” tan contrària a qualsevol Govern que es mereixi aquest nom. I l'ha arrodonit amb la promesa que encaixaria, encantat, un contracte a temps parcial, a renovar al cap de 10 mesos mitjançant la presentació d'una moció de confiança voluntària.

O sigui: una Generalitat capitidisminuïda i de caràcter provisional, autèntica heretgia per a tot catalanista, alguna cosa impensable en dignataris com Josep Tarradellas. I pèssim des del punt de vista de la responsabilitat de la gestió diària davant els ciutadans afectats per aquest destí. Així es comporta Mas, arrossegant la llei, la dignitat del lloc i la institució d'autogovern per repetir en el càrrec: tan és així que de mantenir els principis institucionals ja hi hauria —per a millor o pitjor— una altra persona exercint la presidència.

En aquest desballestat viatge, el deixeble predilecte de Jordi Pujol no ha aconseguit avui convèncer ningú que no seguiria rebaixant el preu a la patètica subhasta de si mateix; que la filosofia moderada que un dia li va inspirar era arqueologia; que no tenia un altre horitzó a oferir als catalans que la perillosa il·legalitat, la ineficaç pèrdua de temps i els esforços inútils. Tot això mentre els seus problemes reals segueixen sense obtenir un mínim tractament.

Preguntat insistentment sobre si acataria la resolució del Tribunal Constitucional que va suspendre la resolució d'insurrecció política, desobediència legal i desacatament institucional, Mas ha fet de Mas. Mentre la seva vicepresidenta, Neus Munté, havia promès el dia abans incórrer en conductes il·legals, el president sortint ha assegurat que actuaria com en el fals referèndum del 9-N, amb la menyspreable astúcia de tirar la pedra i amagar la mà: assegurar el seu lideratge polític i imputar els actes presumptament delictius als funcionaris. Un gran exemple ètic.

Mas és políticament un mort vivent, tot i que encara pugui ressuscitar per regnar al cementiri polític de l'Estat de dret de la mà de la CUP, partidària sempre de maximitzar les contradiccions. La seva derrota del dijous ha prefigurat la seva possible salvació en última instància en una nova, indeterminada sessió d'investidura. A condició que segueixi humiliant-se al fangar, destruint el que encara quedi del catalanisme moderat, del respecte a la majoria no independentista i cedint vergonyosament la seva dignitat residual al millor postor. Res a veure amb Kennedy.