Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

Neymar, als peus de Ronaldinho

No cal engrandir la figura de Neymar a canvi d’empetitir la del Gaúcho, el futbolista que va canviar l’humor i la vida del Barça

Ronaldinho, pura alegria, pur espectacle.
Ronaldinho, pura alegria, pur espectacle.

Neymar va fer dos gols tan macos com diferents contra el Vila-real. En l’1-0 va interpretar molt bé el joc del Barça –pressió, recuperació, transició i rematada–, mentre que en l’acció del 3-0 es va confirmar com el millor representant de l’enyorada escola brasilera, aquella en què el futbolista es converteix en un artista capaç de transcendir l’equip, per més coral que sigui, una manera de fer prou coneguda al Camp Nou. El segon gol de Neymar va evocar la figura de Ronaldinho, de Romário, de Rivaldo, de Ronaldo, davanters que van ser molt productius tot i que no sempre els va ajudar el futbol del Barça.

Malgrat que sovint va estar molt mal acompanyat, Rivaldo es va atipar de fer gols, tot i que la majoria d’aficionats només festegen la seva xilena contra el València; tenia una mirada trista i malaltissa. A Ronaldo se’l recorda més com el 9 del Madrid que no pas del Barça, i això que la seva temporada al Camp Nou va ser extraordinària, presidida pel gol de Compostel·la i la seva associació amb De la Peña; a Vázquez Montalbán només se’l va veure una vegada amb una samarreta del Barça, i era la de Lo Pelat. I hi ha molta gent que té gravats un per un els 30 gols de Romário, segurament perquè van ser com fotre un clau, una nit boja i inoblidable, una temporada i ja està, s’ha acabat, punt final del Dream Team, no hi ha solució de continuïtat, no ens tornarem a embolicar mai més, tornem a la rutina.

Ronaldinho va ser un heroi i va treure el Barça de la misèria i del confessionari de Gaspart

A Ronaldinho el tenim més present, i per tant són molts els que el van tornar a veure diumenge a l’estadi, representat ara per Neymar. Hi ha una jugada de Ronaldinho al Sadar de Pamplona, en un partit contra l’Osasuna, que té un desenllaç semblant a la de Neymar contra el Vila-real, sobretot pel barret, pel revers, per la mitja volta després del control i la manera de tirar a porteria. Els periodistes no hem parat de fer comparacions i de preguntar-nos si Neymar ja és millor que Ronaldinho, quan no fa ni dues temporades els més derrotistes temien que fos una còpia de Robinho. Neymar té molt bona pinta i els entesos el veuen com un futur número u quan ho digui Messi.

Aquest joc de contrastar i comparar és molt llaminer i pervers, fins i tot molt mediàtic, i al mateix temps poc futbolístic, perquè no du enlloc. Hi ha aficionats que es diverteixen passant comptes i destruint mites sense tenir presents les circumstàncies del joc, el context, el moment de l’equip i de l’entitat, sobretot en el cas del Barça. I Ronaldinho va ser un heroi en un club en què les revolucions futbolístiques les han fet sobretot els entrenadors, com ara Cruyff o Guardiola. No va tenir l’impacte de Kubala, però Ronaldinho va treure el Barça de la misèria i del confessionari de Gaspart.

La depressió col·lectiva va durar fins aquella jornada del gaspatxo, quan de matinada, en una hora pròpia de bruixes i mags, Ronaldinho va despertar Barcelona després de fer una jugada d’àrea a àrea que va acabar en un xut que va treure les teranyines de l’escaire dret de la porteria del Sevilla. El gol va tenir l’efecte d’un terratrèmol a la ciutat, un moviment sísmic registrat per l’Observatori Fabra. El Camp Nou es va obrir de cames i la gent blaugrana es va encomanar a Ronaldinho fins a conquerir París. El seu catàleg inclou molts altres gols excelsos: un a Stamford Bridge en què va rematar com si la seva cama dreta fos un pal de golf; un altre a l’estadi després de fer fonedissos els centrals del Milan; o els que li va fer al Madrid de Casillas, que flipava mentre els aficionats del Bernabéu aplaudien al compàs d’un senyor amb bigoti que les càmeres de televisió van fer famós.

Ronaldinho i Messi, predecessors de Neymar. ampliar foto
Ronaldinho i Messi, predecessors de Neymar.

Ronaldinho era un pura sang potent i musculat que guanyava els partits amb la mateixa facilitat que aquell mateix any American Pharoah va conquerir la triple corona als Estats Units després de vèncer a Louisville, Baltimore i Elmont, una comparació que et fa perdre l’oremus en boca de Carlos Pérez de Rozas. Va fer xalar la gent blaugrana amb les seves espaldinhes i elàstiques, el seu futbol alegre, surfer i virtuós, un compendi del joc de Jairzinho, Gerson, Tostao, Pele i Rivelino. El barcelonisme va canviar la tristesa per l’alegria des que es va escampar el somriure de Ronaldinho. La festa al camp va durar fins que el jugador va dir prou, que va ser després de ser proclamat el millor del món. A partir d’aleshores es va abandonar de mala manera, li va començar a créixer la panxa i a arrugar-se-li la cara, va passar més estones al gimnàs i a les sales de festa que al Camp Nou.

Ronnie es va anar apagant a càmera lenta, va passar de fer gols impossibles a jugar a pilota aturada, a picar faltes, i va recular tant que va acabar sortint del camp, cosa que la majoria no li va perdonar mai: hi va haver un moment en què semblava comptar més les Champions que s’havien perdut o s’havien deixat de guanyar per haver dimitit abans d’hora que la guanyada contra l’Arsenal. Ningú no va fer res per aturar la decadència de Ronaldinho. Rijkaard va ser sempre lleial al futbolista que li va permetre triomfar al Barça. I Laporta va ser fidel a l’entrenador que simbolitzava el seu vincle amb Cruyff. Tots tres van decidir ser còmplices de la derrota perquè abans ho havien estat de la victòria quan va començar a girar el famós cercle virtuós anunciat a les eleccions del 2003.

El llegat de Ronaldinho mereix ser dignificat més que mai ara que tant es parla de Neymar. El professor i editor d’aquesta columna, Rudolf Ortega, en va escriure un article, “Messi, Ronaldinho i la filologia”, que val més que qualsevol tesi futbolística. Assegurava que hi ha jugadors fabulosos que, a més de grans jugades, creen grans significats, aspecte en el qual ni tan sols Messi ha superat Ronaldinho. L’expressivitat dels brasilers ha estat cabdal per a l’evolució del joc del Barça. Ronnie i Neymar tenen força coses en comú, i una és que van ser fitxats per Rosell, hàbil en el mercat del futbol, segurament capaç de competir fins i tot amb el mateix Mendes, i negat en canvi com a president del FC Barcelona. Ara com ara, en qualsevol cas, no cal engrandir la figura de Neymar, futur vedell d’or del negoci del futbol, a canvi d’empetitir la del Gaúcho, el futbolista que va canviar l’humor i la vida del Barça.

Al seus peus, Ronaldinho, amb Neymar al davant!

MÉS INFORMACIÓ