Parlar d’arquitectura

Als reportatges d'interiorisme acostumem a veure uns espais insòlitament nets i ordenats on mai hi són els seus habitants per explicar-nos què hi ha de bo, i de dolent, en aquelles precioses habitacions. Sense cap testimoni que arruïni el relat que ha elaborat el dissenyador o arquitecte, aquests espais sense rastre de vida tenen quelcom d'increïble. Hi ha excepcions brillants a aquest hàbit. Per exemple el documental Koolhaas Houselife, sobre una famosíssima i admirable casa aixecada per l'arquitecte holandès a Bordeus. La singularitat del film de Beka i Louise Lemoine és que qui mostra la casa és la dona de la neteja i ho fa entre l'admiració per algunes solucions i alguna perplexitat sobre les mateixes.

El mes passat, es va celebrar el 48H Open House de Barcelona, que obre un cap de setmana prop de dos-cents recintes (des de pisos a oficines o edificis singulars) perquè puguin visitar-los el públic en general. En molts casos, particularment als llocs històrics, la visita és guiada per un voluntari que dóna les quatre dades bàsiques per entendre la rellevància d'aquell espai. No obstant això, a alguns pisos o locals qui rep els visitants és el seu habitant o propietari. Va ser el cas, per exemple, de les oficines de La Casa por el Tejado, empresa que insereix àtics ja fabricats a les terrasses d'edificis que tenen disponible superfície edificable. Un enginy constructiu veritablement nou. Un dels socis de l'empresa passejava la comitiva de ciutadans curiosos, en el millor sentit de la paraula, per la instal·lació i explicava amb legítima passió els aspectes centrals del projecte: des de l'aposta d'estalvi energètic a la rehabilitació que fan de l'edifici o el disseny d'espais comunitaris, com un terrat més habitable.

Però la sorpresa per la meva banda va ser quan en visitar l'estudi dels arquitectes Fabrizio Barozzi i Alberto Veiga, guanyadors recents del premi internacional Mies van der Rohe pel seu auditori de la Filharmònica de Szczecin (Polònia), qui esperava els successius grups de visitants anònims que hi acudien sense més tràmits que una discreta cua al carrer era... el mateix Barozzi. Aquí no hi havia ni tan sols l'hipotètic benefici d'una publicitat gentil perquè el seu estudi, malgrat ser a Barcelona, mai ha treballat a la ciutat i la majoria dels seus projectes procedeixen de concursos internacionals a l'estranger (museus, blocs de cases socials, auditoris, recintes universitaris, etc). Barozzi, després de descriure succintament el pis de l'Eixample on es troba l'estudi, va anar mostrant maquetes dels treballs ja fets i d'alguns concursos pendents, com un museu d'art contemporani a Qatar. Explicava, amb un llenguatge sense picades d'ullet gremials, els diàlegs que intentaven establir els seus edificis amb l'entorn. És molt diferent, per exemple, un museu en una àrea ferroviària que en una ribera. Quan va mostrar imatges de l'auditori polonès, un edifici blanc vidriat (“Un gegantí monòlit de cims escarpats i pell translúcida”, segons Alberto Peñalver a Experimenta) que s'il·lumina de blanc des de l'interior, una visitant va fer una pregunta que potser no hauria fet un especialista: “I l'il·luminareu com la torre Agbar?”. Era més pertinent del que semblava perquè resulta que s'ha tractat d'una qüestió polèmica. Aquesta era la intenció del client que, finalment, després d'acordar-ho amb els arquitectes només el vestirà de coloraines tres dies l'any.

Com han escrit els arquitectes Agnieszka Stepien i Lorenzo Barnó (La Ciudad viva) “els arquitectes no naixem tan pedants com després se'ns veu. El problema és que, durant la carrera, per culpa d'un absurd costum de parlar de la manera més complexa possible, ens tornem una mica insuportables”. És el prestigi cultural que dóna el llenguatge abstrús. No és el cas de Barozzi, que encara està sorprès per l'èxit d'aquelles visites. “No m'esperava ni tanta gent ni tan diversa. Per a nosaltres mostrar el nostre despatx era una il·lusió perquè no som d'aquí, treballem fora i era una manera d'apropar-nos a la ciutat i explicar el que fem”. Sobre la dificultat de parlar d'arquitectura fora del cercle gremial, Barozzi ho resumeix dient que el problema “és que parlem només per a arquitectes i donem per fet que la població ha de saber de què parlem. Hi ha certa desconnexió entre l'arquitecte que parla de les seves coses i la percepció de la ciutadania”. No va ser així en aquella visita, un veritable exercici de conversa amb els veïns.