Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Lapsus i mentides

Arrimadas i el plebiscit, Coscubiela i l'absolutisme, Llach i els seus diners, Forcadell i els seus detractors: aquests dies es veuen i se senten coses increïbles

Que curiós, senyora Arrimadas, no?, que vostè afirmi que un plebiscit no té res a veure amb la democràcia. Molt curiós, no? És el que vostè va deixar anar aquest dilluns, de passada, quan argumentava la posició contrària de C's a la proposta de desconnexió catalana. No ha estat destacat als mitjans, però vostè ho va dir, ho sap, i servidora ho va sentir. M'acullo al mateix cop d'efecte –“molt curiós, no?”– per destacar en aquestes línies la seva manera d'entendre la democràcia. No em sorprèn, sinó que agraeixo al seu inconscient l'extrema necessitat de pronunciar-se sobre un referèndum i parlar clar. Que vostè es posés a estudiar no seria sobrer.

Dilluns es van manifestar altres afirmacions només en aparença menors. Només començar el seu torn, el senyor Coscubiela va titllar la senyora Forcadell d'absolutista. Renoi. No va dir per què ho afirmava, ni la presidenta del Parlament tenia dret a rèplica (són les normes i la presidenta les segueix), raó per la qual no aconsegueixo entendre els motius pels quals el portaveu de Catalunya Sí que es Pot la va acusar d'això tan lleig i, veuran, no em posaré a la ment del diputat per intentar comprendre les seves raons, no sóc el seu metge. El mateix pel que fa a l'expressió agra de la seva cara quan va acusar la proposta desconnectadora d'insurrecció. Vaja, em pensava que vostè es considerava un rebel històric, senyor Coscubiela. Perquè el món el va fer així?

Aquests dies, igual que molts dels que insistim a mantenir la mirada neta i les orelles obertes, i que fins i tot ens agafa per fer examen de consciència per si ho aconseguim de debò, he sentit i vist coses increïbles. Divendres, a l'informatiu de les 20 hores de Cuatro, vaig obrir els ulls com unes taronges quan el presentador deia, amb tota la ganseria i la impunitat del món, que el diputat Lluís Llach havia declarat gairebé 9 milions d'euros de patrimoni. Em vaig llançar a Internet, vaig buscar el contacte i els vaig escriure. La notícia dels diners de Llach havia estat corregida públicament aquell matí. Els demanava rectificació en un titular corresponent a com acabaven d'informar, en portada. No he rebut resposta, tot i que el sistema de contacte exigeix la teva adreça electrònica. Umberto Eco deia aquest diumenge a Salvados que potser el més significatiu dels excessos dels mitjans és la passivitat i la indiferència del públic. Admirat professor Eco, vostè ha vist moltes coses i, si té paciència i interès, més sabrà de què fabrica per aquí i n'hi ha per dies– el que vostè mateix anomena la “màquina del fang”.

Forcadell té el meu respecte i hauria de tenir el de tants demòcrates que la ignoren i, en el millor dels casos, la menyspreen

Coses particularment insidioses són les referides a Carme Forcadell. Wyoming i els seus guionistes insisteixen a dir-li “Cospedel” i, bé, ells deuen saber el que es fan. Si es tracta d'una semblança icònica, no m'ho empasso: és una falta d'anàlisi i de veracitat informativa intencionades, tret que els d'El intermedio s'hagin tornat mandrosos sense remei i tirin de la manta més propera, que sol ser la dels tòpics irremeiablement carpetovetònics, o sigui, espanyolades. De primer, m'han perdut com a clienta, igual que el noticiari vespertí de Cuatro. Fins ara n'era seguidora, fins i tot recomanadora. Però, nois, es tracta de la meva intel·ligència, poca o molta, no estic perquè em mengin el coco. Passi-ho bé.

Carme Forcadell, a qui no he vist mai de prop ni hi he parlat per cap mitjà, té el meu respecte i hauria de tenir el de tants demòcrates que la ignoren i, en el millor dels casos, la menyspreen. Ha contribuït moltíssim a donar veu a una societat civil que ha expressat i expressa, de manera tan pacífica i talentosa que fins i tot costa de creure, el seu desig de separar-se d'Espanya i, alhora, de constituir-se en una comunitat que, en el camí, ha construït llaços importants entre generacions, procedències socials i territorials.

He escrit cròniques dels últims quatre 11-S, ho he vist. El que pensi jo de l'ANC i fins i tot del procés és el menys important. El meu anhel d'Estat és nul, el que més estimo de Catalunya és producte i conseqüència de no tenir-ne. El meu argument és més llarg i matisat, però no impedeix que em tregui el barret davant dels qui, com Forcadell, han fet possible que centenars de milers de persones hagin posat en escac un Estat tan viciat com el de l'Espanya postfranquista. Carme Forcadell és, mirant amb netedat, una virtuosa de la democràcia. A qui no els agradi la seva cara ni el seu accent de Xerta, què volen que els digui. Si us plau, rentin-se els ulls i obrin-se d'orelles.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF