Selecciona Edició
Connecta’t

El rostre

Veure un mort impacta, veure’l enmig de la fosca i del silenci, congela

Nit de les Ànimes. Sopem, amb altres dues famílies, en una taberna irlandesa. De taberna en té poc; d’irlandesa, no res. El mobiliari és de fusta obscura i disseny rústic, clapejat de foradets de corcó, però ni el corcó ni els mobles són de veritat: tot és fals, postís, també les fotografies i els gravats suposadament d’època que decoren les parets. A les criatures, però, els agrada el lloc i les hamburgueses que s’hi serveixen, i a les criatures se’ls ocorre proposar, com que per a elles és la nit de Halloween, una visita al cementeri. Que els xavals vulguen fer un passeig llarg, per una zona tranquil·la, és insòlit; els pares ho aprofitem. De camí recorde, mut, l’emoció d’una remota visita al cementeri feta d’adolescent, amb amics. Després d’avançar tremolosos, per la fosca, llanterna en mà, sentint els nostres propis passos, pel camí vorejat de plàtans que du a la porta del cementeri, em vaig separar dels amics i vaig guaitar, sentint-me el batec del cor, per la finestra que dóna a la sala d’últim comiat del difunt.

Deien que, si la vespra havia mort algú, el deixaven allà fins que passaven vint-i-quatre hores, abans d’enterrar-lo. No oblide l’impacte que em produí el rostre esquelètic, ceruli, que hi vaig veure dins d’un taüt. Qui havia sigut, aquell individu? Quina veu havia tingut? Què n’havia quedat al món? Ara era una màscara, un rostre buit, surant en un fons negre. Veure un mort impacta, veure’l enmig de la fosca i del silenci, quan tens catorze anys, congela. Torne al present. És bo que els meus fills experimenten una sensació com aquella?, em dic.

Així que avancem pel camí dels plàtans, actualment il·luminat amb faroles, comprenc que no cal témer. Del silenci antic, no en queda res: fregant el cementeri passa una autovia nova que a penes calla; endemés, des d’un casal faller pròxim brolla, a tot volum, música barroera, de festa. Ball de disfresses, imagine. Arribem a la porta del cementeri, avui ben il·luminada. M’acoste, sense dir res a ningú, a la finestra fatídica: n’han posat un vidre gelat, que impedeix veure l’interior.

Els xavals es posen màscares de calaveres i de zombis, riuen a cor què vols, es fan fotos. Mentre tornem cap al poble, el meu fill menut es lamenta: “No feia por, el cementeri!”. Cert: no hem passat gens de por. Ni tan sols les criatures. Ni por, ni res. Em pregunte si era por l’impacte que em produí, d’adolescent, veure el difunt, i se’m projecta de nou al cervell el rostre blanc, cadavèric. No, no era por. Era una cosa pitjor, més reveladora: angoixa. La que produeix mirar de prop un pou sense fons, un esguard perdut, un abisme il·limitat, on un pot intuir, sense pal·liatius, la infinita profunditat del no-res que ens espera.