Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

La comèdia humana de Balzac

Creia que la humanitat estava feta de virtuts i vicis, de santedat i pecat, de rics i pobres

Nova traducció deLa Comèdia humana d’Honoré de Balzac. Ampliar foto
Nova traducció deLa Comèdia humana d’Honoré de Balzac.

Tres mestres van ensenyar-me a estimar l’obra de Balzac: Martí de Riquer, Gabriel Oliver i Carlos Pujol. Ells han desaparegut, però la meva afició a Balzac roman intocada. Oliver i Pujol van escriure i traduir diversos llibres del novel·lista francès; Martí de Riquer el llegia regularment, segons aquell calendari seu tan particular, que el portava a rellegir el Quijote cada any, el Pickwick, de Dickens, cada dos o tres anys, i La Comèdia humana, de Balzac, tot sovint, de manera alternada: tant, que un dia, quan ja tenia més de vuitanta anys, em va dir: “He llegit unes quaranta novel·les de Balzac; poca cosa. Aquest estiu el llegiré de cap a cap”. I així va fer-ho. Va adquirir la prestigiosa edició francesa de La Pléiade, i aquell estiu, per Sant Joan, s’hi va posar. A entrada de la tardor, havia acabat de llegir les 137 novel·les —unes quantes només esbossades— que conformen el cos sencer de La Comédie humaine.

Ja no és freqüent que els alumnes d’un gran mestre, i els lectors en general, facin cas, amb els ulls tancats, de les predileccions dels seus mestres; i potser no hi haurà ningú més que realitzi una proesa com la de Riquer. Però una bona edició, si vol fer-ho, ja no li faltarà. Hermida Ediciones va portant a les llibreries del país una nova traducció, més extensa que cap de les que hi havia —la d’Aguilar, per exemple, en traducció de l’incansable Cansinos Assens, que deia saber fins i tot el pràcrit—, que mereix totes les lloances: Honoré de Balzac, La Comedia humana, traducció d’Aurelio Garzón del Camino, tres volums de moment, que inclouen quasi totes les novel·les del cicle “Escenes de la vida privada (Madrid, 2014-2015). No ens ha quedat clar si aquesta editorial segueix l’ordre de les novel·les segons el criteri de La Pléiade, o segons el criteri del Club du Livre. El primer s’adapta al catàleg que Balzac va publicar l’any 1845, en recollir la seva obra completa fins aquell moment; el segon, molt hàbilment, reordena aquell esquema d’acord amb l’aparició i reaparició dels personatges en les diverses novel·les de l’autor, i d’acord amb la cronologia que es desprèn del conjunt de l’obra balzaquiana escrita entre 1830 i 1850. Hauria estat d’agrair que un pròleg d’aquesta edició d’Hermida ens assabentés de quin criteri ha adoptat, i quines, moltes, novel·les de l’autor arribarà a publicar. De moment, ben cert, ja en tenim disset en total, entre elles les fonamentals La dona de trenta anys i El contracte de matrimoni.

Dante no va intitular mai la seva obra com Divina Comèdia: això va ser un invent dels humanistes i editors del segle XVI. Tenim la impressió que Dante, tot i teixir la seva obra a l’entorn de l’ascens cap a l’amor cristià i cap a Déu, no deixava de desitjar que el seu llibre també fos llegit com una història d’Itàlia del segle XIII i part del XIV, i com una obra que entrellaçava les coses divines amb les humanes.

Balzac, a qui un amic anglès va oferir la idea de batejar el seu llibre com “comèdia humana” per contraposició amb la del Dante, es mou solament en el terreny de la història i de la societat del seu temps, bàsicament el de la Restauració; val a dir, un temps de reacció, molt avinent per a un Balzac que creia en Déu i en la monarquia, abans i tot que en la democràcia parlamentària. No creia que el gènere humà anés en una direcció perfectiva, com Kant, ni res semblant: creia que la humanitat estava feta de virtuts i vicis, de santedat i pecat, de rics i pobres —per bé que a Balzac corren molt els ascensors socials, tant com les fallides econòmiques—, de polítics, capellans, comerciants, amants, bones i males dones, militars —una de les darreres sèries de l’Obra completa—, filòsofs i alquimistes.

De la mateixa manera que Josep Pla, segons Joan Fuster, es va convertir en el gran notari de les comarques catalanes —els pobles i les ciutats—, així Balzac va anomenar-se a si mateix, “secretari” de la gran redacció de tot el calidoscopi social de la França que va del retorn de la monarquia fins a la pròpia mort, el 1850. “La infinita varietat de la naturalesa humana”, segons expressió de l’autor, és allò que interessava a Balzac per damunt de tot: d’aquí que aquest escriptor resulti més útil que qualsevol història si es vol saber què va passar a França en vida de Balzac. Flaubert no s’equivocava del tot quan va exclamar: “Quin gran escriptor hauria estat Balzac si hagués sabut escriure!”. Tenia un punt de raó si comparem l’estil impetuós de Balzac amb la mania pel mot juste de Flaubert. Un servidor no creu equivocar-se, tanmateix, si diu als lectors que Hermida i Aurelio Garzón ens va donant un Balzac estilísticament millorat, sense falsejar-lo ni inventar-se res.