Selecciona Edició
Connecta’t

Inventari postbombolla

Col·lectius que fa anys que documenten els estralls del maó creen Cadáveres Inmobiliarios, una base de dades de projectes urbanístics inacabats

Costa Miño Golf, a Miño (la Corunya), va ser impulsat el 2002 per Martinsa Fadesa i es va convertir en un dels símbols de l'esclat de la bombolla immobiliària a Galícia.
Costa Miño Golf, a Miño (la Corunya), va ser impulsat el 2002 per Martinsa Fadesa i es va convertir en un dels símbols de l'esclat de la bombolla immobiliària a Galícia.

Ruinas Modernas s'ha dedicat a fotografiar i documentar urbanitzacions a mig construir i abandonades per tot Espanya. Nación Rotonda fa servir Google Earth per mostrar cada dia en imatges la transformació del territori. Ecologistes en Acció ha estudiat les amenaces de l'urbanisme expansiu des del punt de vista ambiental. Basurama ha cartografiat el consum del territori a través dels seus residus… Són col·lectius que, tot i que no hi hagi un cens oficial, localitzen testimonis del paisatge que ha deixat enrere l'orgia de la bombolla del maó.

L'any passat, els responsables d'aquests projectes van coincidir al festival Arquinset, a Barcelona, una trobada que debat sobre arquitectura, espai públic i urbanisme. I van decidir compartir la informació que fa anys que recopilen en una base de dades on han bolcat 800 casos: gegantines urbanitzacions fantasma, edificis públics abandonats, infraestructures a mig construir o polígons immensos deserts.

L’Observatori de la Sostenibilitat va constatar que entre el 1986 i el 2006 el consum de sòl va ser de 44 hectàrees al dia

Cadáveres Inmobiliarios és un nom suggeridor i el llançament del web –i una jornada de hackathon per crear aplicacions que permetin ordenar i utilitzar tot aquest material– tanca aquesta setmana la trilogia de les últimes edicions d'Arquinset, que ha reflexionat sobre el llegat de la construcció especulativa a Espanya. La comissària de la trilogia és Julia Schultz-Dornburg, l'arquitecta i fotògrafa que el 2012 va publicar Ruinas modernas. Una topografía del lucro, on mostrava les conseqüències del deliri. Projectes fallits, com un complex d'oci amb pista d'esquí amb una pedania de cent habitants de Valladolid; una urbanització pensada perquè pilots aparquessin la seva avioneta al jardí; o eixamples per a 10.000 persones en pobles de 2.000 veïns…

Desenterra o adopta un mort

La base de dades Cadáveres Inmobiliarios està oberta a qualsevol que vulgui desenterrar, adoptar o cuidar un mort postbombolla. Desenterrar-lo consisteix a localitzar-lo i comunicar-lo. Adoptar-lo suposa un pas més: localitzar-lo i aportar un mínim d'informació: nom, tipologia, en quin estat es troba… El tercer grau d'implicació en el projecte consisteix a portar la víctima “a vigilància intensiva, documentant tot el que es pot arribar a saber: nombre d'habitatges, superfície, qui va aprovar el pla, qui el va construir”.

Els cadàvers documentats fins avui es concentren sobretot a Madrid, el litoral mediterrani i Canàries. Els col·lectius n'assenyalen alguns ben diferents. Com els PAU del sud de Madrid: “Milers i milers de metres quadrats en diferents moments d'execució i en els quals els propietaris són des de grans empresaris fins a cooperativistes”, indica Ana Fernández Cubero, que també cita la Marina de Valdecañas, a mig aixecar en una illa d'un pantà de Càceres. Julia Schultz-Dornburg apunta la Ciutat del Medi Ambient, a Sòria, “un projecte que té tots els ingredients d'aquestes bogeries: està a mig fer, en un parc natural, ho va blindar el PP… i es va iniciar el 2012-2013, quan tots sabíem el desastre consumat”. Pablo Rey, de Basurama, convida qualsevol que “a cop de metro” s'apropi al PAU de Vallecas, un “exemple de terrenys, prop d'un abocador, que Madrid ha ocupat però no ha construït”.

Schultz-Dornburg va dedicar el seu temps lliure durant dos anys a recórrer Espanya i va documentar “ruïnes, llocs suggeridors, espais entre el que va ser i el que podria haver estat que tenen moltes capes: arquitectònica, econòmica, antropològica, sociològica, política”, afirmava, i recordava que els projectes fallits van tenir “molts responsables i ningú va ser capaç d'aturar-los”. Llavors ja lamentava que ningú tingués el catàleg complet del desastre, tot i que l'Observatori de la Sostenibilitat va constatar que entre el 1986 i el 2006 el consum de sòl va ser de 44 hectàrees al dia.

La impulsora del projecte celebra que, en la base de dades, els casos es complementin amb l'enfocament de cada col·lectiu: el medi ambient, el territori i el seu consum, la imatge, la mobilitat, la salut i les formes de vida dels seus veïns… Ecologistes en Acció, per exemple, va estudiar des del cens Ni un metre més de formigó els estralls de la bombolla i una de les qüestions en les quals es va centrar van ser “els projectes reversibles, recuperables”, explica Ana Fernández Cubero. Entenien que “visibilitzar la grandària del problema podria facilitar un càstig exemplar, perquè els fets consumats no es derroquen mai”.

En el cas de Nación Rotonda, els seus integrants són tres enginyers i un arquitecte que tenen com a eina de treball Google Earth i que van començar a localitzar imatges en estones lliures. Miguel Álvarez reflexiona sobre les urbanitzacions a mig fer on viuen pocs veïns: “Són infrabarris, encara que no són fruit del desarrollismo, sinó de l'especulació, on no hi ha serveis, no són camp ni ciutat i els seus habitants conviuen amb la llosa moral d'estar atrapats entre el pitjor dels dos mons”. Nación Rotonda penja una foto al dia i Álvarez destaca també els polígons o les infraestructures que formen part dels desastres immobiliaris, com el Parc Tecnològic del Reciclatge López Soriano a Cartuja Baja, Saragossa, on tot just hi ha mitja dotzena de naus en diversos quilòmetres.

“El projecte tancarà el debat de la magnitud de la tragèdia i obrirà el de què fem ara”, diu  Schultz-Dornburg

El projecte 6.000 km, de Basurama, aporta un altre enfocament: l'estudi del “metabolisme de les ciutats, que mostra amb imatges paisatges o territoris relacionats amb la producció, el consum i les deixalles de materials i energia, però també infraestructures o desenvolupaments residencials”. Pablo Rey, del col·lectiu, confia que el hackathon permetrà crear eines per “visualitzar les dades de tants cadàvers”, segons les dimensions, els propietaris, les administracions o els partits polítics que els van autoritzar, si estan habitats o no, si tenen serveis… “El més increïble és que amb tanta informació sembla que no hàgim après res, perquè les autoritats tornen a parlar de creixement de l'economia i construcció com a solució als problemes”, afirma.

Des de Nación Rotonda, Álvarez destaca que Cadáveres Inmobiliarios aporta un punt de vista postbombolla fins ara inèdit. “Permetrà contrastar hipòtesi sobre el que va passar”. “Fins ara s'ha parlat del tema des d'un punt de vista econòmic, en termes de rescat, de deute… però són xifres que s'allunyen de la realitat i la redueixen a números”. I Schultz-Dornburg apunta que el projecte servirà per tancar un debat, “el de la magnitud de la tragèdia, perquè no hi ha dades oficials, en part perquè s'amaguen”; i obrir el següent, “la reflexió, ara sí amb dades, de què fem amb tot això”.