Selecciona Edició
Connecta’t

Desnonaments a ritme de vodevil

Lluïsa Cunillé surfeja sobre grans temes amb badoqueria i inconsciència olímpica

Carles Macias, portaveu de la PAH. Ampliar foto
Carles Macias, portaveu de la PAH.

Una de les conseqüències més doloroses de la crisi econòmica és el fenomen dels desnonaments. Milers i milers de persones d’arreu d’Europa han estat expulsades de casa seva aquests darrers anys. Hi ha hagut, fins i tot, casos de suïcidi per pura desesperança. La greu situació generada ha tret a la llum la voracitat dels bancs i la desídia del govern del PP, amatent a complaure el sistema financer. Només la pressió de la societat civil ha permès trobar solucions alternatives i ha impel·lit el Parlament de Catalunya a aprovar la ILP de l’habitatge, una llei que estableix mesures urgents per afrontar aquesta emergència social.

Sense encomanar-se a déu ni al diable, Lluïsa Cunillé ha triat els desnonaments com a eix temàtic d’El carrer Franklin. Amb una desinhibició insòlita en la seva dramatúrgia, que és d’agrair, ha tractat aquest afer pel broc gros. I l’ha amanit amb referències iròniques i fins sarcàstiques —de vegades val a dir que lúcides— a l’atur, la precarietat laboral, la inoperància de l’activisme social i del sindicalisme, la displicència dels mandataris de la Unió Europea, la corrupció econòmica i financera o l’emigració dels joves.

Situada al bell mig d’un carrer desert, de nom indeterminat, al·lusiu potser a un gran pròcer, l’obra se centra en les peripècies d’un transvestit loquaç, amant dels vells cuplets. Víctima propiciatòria de la maquinària judicial, burocràtica i bancària que el condemna a convertir-se en un desnonat, es troba de sobte a la intempèrie, indefens. Mentre es consola cantant cuplets i fent gala del seu pansexualisme, mira de buscar alguna solució.

EL CARRER FRANKLIN

Lluïsa Cunillé

Editorial Arola

74 pàgines. 12 euros

Al seu voltant, hi pul·lula un mostrari de personatges ben extravagant. Una veïna britànica, desenfeinada, que adora la seva tia Margaret, “la dama de ferro”, i que, en moments adversos, es posa a cantar Downtown de Petula Clark. Una exaltada activista d’una ONG solitària, cunyada del transvestit, que vol frenar els desnonaments a còpia de consignes megafòniques. Un taxista somniador, marit del pansexualòfil, que aspira a fer-se milionari per reflotar l’agònic Sindicat de Taxistes Units. I, per acabar-ho de rematar, un banquer adúlter que, tot i ser governador del Banc d’Espanya, ha perdut el poc crèdit que li quedava.

A ritme de vodevil, tots aquests personatges creen situacions que inicialment freguen el surrealisme o l’absurd, però que acaben en un pou de futilesa que deixa el lector, com més avança en la lectura, més estupefacte. Ni les insinuacions iròniques, a estones subtils, a una situació política, social i econòmica ben recognoscible, ni la cobertura farsesca que l’embolcalla aconsegueixen donar un mínim de trellat al galimaties general.

En la seva particular travessa cap al món real, Cunillé continua surfejant sobre grans temes (la desolació urbana, la transició política, l’àmbit del treball) amb una badoqueria i una inconsciència olímpiques. No és pas l’única, perquè bona part de la dramatúrgia actual —no tota— passa molt de puntetes sobre les problemàtiques contemporànies. Si no les banalitza o les frivolitza. Sovint, fent-les servir com a mer reclam. Al capdavall, francament, ni el punt de vista ni el to d’El carrer Franklin fan gaire gràcia. Sense embuts ni pal·liatius: aquesta obra esdevé un fiasco.