Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Ètica i estètica pujolistes

El canvi de cicle que ara ens té més astorats és el pas del mestratge de Charles Péguy a l’opacitat bancària

La personalitat de Jordi Pujol denota la vivència natural dels cicles. Si no fos una simplificació, podríem dir que quan era banquer volia fer política i quan va fer política volia ser banquer. Però el canvi de cicle que ara ens té més astorats és el pas del mestratge de Charles Péguy a l’opacitat bancària. A l’ombra del seu mestre nacional-integrista Raimon Galí, treu de Péguy la idea que la restauració material de la Catalunya desfeta per la Guerra Civil reclama una restauració espiritual. Als anys seixanta, en nom d’aquesta idea, Pujol critica Josep Pla perquè el troba del tot inadequat per dur a terme aquella restauració espiritual de Catalunya.

Charles Péguy, poeta i dialèctic de gran nervi, té molt pes en una certa idea de França i de la catolicitat. I els intel·lectuals francesos el revisiten periòdicament, com ha fet Alain Finkielkraut, en defensa d’un arrelament de la identitat francesa. D’altres li critiquen un nacionalisme sacralitzat i excloent. Segons Galí, el redreçament de Catalunya exigia una empenta heroica, un retorn a les energies de l’esperit castrense. Péguy, jove, havia mort al front de 1914. El Pujol pragmàtic es distancia d’alguns dels postulats de Galí, però Péguy compareix una i altra vegada als seus escrits. Galí subratlla que el poble català és un, que li fan falta guerrers, que la llum de Montserrat predetermina el futur d’una societat necessitada de grans dosis de moral individual i pública. De la mateixa manera, Catalunya té la urgència un hinterland, que han de ser els Països Catalans, com propugnaren els Quaderns de l’exili després de 1939.

Ben al contrari, Joan Triadú, pedagog de gran influència en el concepte cultural pujolista, feia un retret integral a Péguy. Hi ha un desordre no sempre atractiu en la forma de pensar i escriure de Péguy, asistemàtic, apassionat, de lectura incòmoda, esplendorós i confús, però Triadú no li retreia aquestes característiques, sinó que el catòlic de conversió esclatant hagués acceptat no casar-se amb la seva dona per l’Església i no batejar els fills, atès que la seva família política era de tradició lliurepensadora. Aquesta història té ramificacions posteriors, però el cas és que Triadú no perdonava a Péguy aquella unió en pecat. Què pensaria Triadú de les proves de pillatge dinàstic que són la notícia diària del clan Pujol? Vet aquí un contrast escabrós entre la crítica frontal de Péguy al positivisme i la materialitat del fet patrimonial Pujol. És probable que en hores d’escorcolls policials i imputacions judicials, l’expresident de la Generalitat tingui present el seu mestre Péguy quan deia que la immensa prostitució del món modern no prové de la luxúria sinó del diner. Però és clar, Péguy tenia a mà Joana d’Arc.