Pàries de frontera

Aquesta novel·la, primera i única que va escriure el magiar Szilárd Borbély (1964-2014), transcorre en un poblet d’Hongria cap als anys seixanta. Ho narra tot un nen de sis anys. A través dels seus ulls, que no incorren en concessions meloses, veiem la vida d’una família d’immigrants romanesos enmig del sistema comunista.

Els avis van participar en les dues guerres mundials. La mare, que centralitza la família del narrador, viu sacsejada per tota mena de maldecaps. L’àvia explica històries de bruixeria. El petit narrador té un germà més petit i una germana gran, que ajuden en feines domèstiques i viuen en un ambient rural menys salvatge que desgavellat. La novel·la progressa amb la fugida del poble del pare, alcohòlic i patètic. L’home ha caigut en desgràcia a la cooperativa agrícola on treballa; els camarades el negligeixen, tot i que ell creu a ulls clucs en la revolució, sobretot en el progrés industrial que mostra la prosa dels manuals del partit. El gitano Messies xifra el racisme que es viu en aquesta societat, i Mózsi és un jueu vell i solitari, ja que la resta de jueus van ser tots exterminats durant la guerra. L’antisemitisme pren cotes terribles al poble de Hajnalvég (topònim inventat), fins al punt d’esdevenir una mitologia delirant.

Vagi per davant la qualitat de la novel·la, que aconsegueix mitigar la ferocitat de la vida d’aquests desposseïts (de la llengua, de la religió, de la terra natal...) gràcies a l’excel·lent artització de Borbély. El terme tremendisme podria ser oportú en aquesta novel·la, si no fos perquè, segons les teories de la recepció, sovint xoca amb les objectivitats concretes. Hi ha escenes increïbles, com la dels avantpassats que traslladen la seva església —perfectament dreçada— per muntanyes i rius fins a Hongria (fa pensar en les pel·lícules d’èpica forassenyada de W. Herzog). O la descripció de la retirada del front rus dels soldats hongaresos aliats dels nazis. O alguns hàbits en les festes d’aquest poble fronterer i les converses a la Casa del Poble.

La prosa destaca pel detallisme i la precisió, que confereixen una gran versemblança narrativa, un temps intern fluid. Ens creiem la veu del nen protagonista, animada per frases curtes. Ens creiem aquesta veu i també els diàlegs, tot traduït amb zel per reproduir el registre col·loquial que cal imaginar a l’original.

Aquesta novel·la m’ha fet pensar en la Trilogia de Claus i Lucas, de l’hongaresa Agota Kristof, autora també d’una obra breu, glandular. Borbély, que no és tan lacònic ni expressionista, vol descriure el que veu com un realista avançat del XIX, però la seva realitat, que l’autor va viure punt per punt de petit —al poble fronterer de Fehérgyarmat—, mostra unes dissonàncies aparatoses, i d’aquí l’aparença contrafeta del que retrata.

Si Kristof escrivia de quina manera un país passava grotescament del jou nazi a l’estalinista durant la guerra del 1939-1945, ara estem uns anys enllà, enmig del poder soviètic que desterra el reformista I. Nagy i impulsa el govern satèl·lit de J. Kádár. La gent, a la meitat el segle XX, viu sense esma a l’est d’Europa; busquen un lloc al món, un lloc arborat per l’Estrella Roja i el Partit, implantats per damunt de tensions culturals i territorials. L’autor plasma amb mestria aquesta cruïlla del temps en un poble petit, un espai que, tal com se’ns diu a la novel·la, no ha tingut mai cap valor històric. Però sí literari, gràcies a Szilárd Borbély.

ELS DESPOSSEÏTS

Szilárd Borbély

Edicions del Periscopi

Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó

280 pàgines. 19 euros