Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

El secret de Mas

La interminable i infructuosa jornada ha passat sobre les expectatives d'Artur Mas com una piconadora

“Torni dijous”, això és el que ha dit el portaveu de la CUP, Antonio Baños, al candidat Artur Mas quan ja feia més de set hores que havia començat el debat en la sessió d'investidura. Mas li ha pres la paraula, s'ha agafat a la taula de salvació d'aquestes paraules, i amb el seu somriure de president fatal, sempre amb problemes, que cantaven els Burning, ha contestat: “Doncs tornaré dijous”. Però la veritat és que ahir va ser dimarts tot el dia i tots els grups parlamentaris en bloc van votar que no volien Artur Mas, excepte Junts pel Sí. Antonio Baños, les ulleres rodones d'intel·lectual de la República d’abans, la corbata d’Humana, ha sortit al faristol en representació dels 10 diputats anticapitalistes, dels quals depèn la investidura de Mas, i durant més de mitja hora ha citat Pasolini, Bakunin, Walter Wriston, Robert Louis Stevenson, Espriu, Macià, Agustí d'Hipona (en llatí), Julià de Jòdar, David Fernàndez i una pancarta que havia llegit durant el 15-M a la plaça de Catalunya. Ha al·ludit a aquesta última (“Si en algun moment penses que ets imprescindible, vés a casa, descansa i torna demà”), quan ha dit a Mas que torni dijous. “Si em permet, president, torni dijous”. I d’aquesta manera la interminable i infructuosa jornada ha passat sobre les expectatives d’Artur Mas com una piconadora, i des d'aquesta nit tot segueix igual o pitjor.

Últimament, Artur Mas vaga pels passadissos del Parlament com una ànima en pena, com un Adolfo Suárez sense partit, sense res, sense ningú que se'n refiï, sense el suport dels que l'havien avalat, sense el favor dels que li van assegurar que creien en ell. Se l’ha sentit queixar-se en veu alta que han posat preu al seu cap, i si se l'observa es veurà que li ha crescut la cabellera, que se li amunteguen esbulladament els cabells al clatell com si tingués una prudent aprensió al barber. Li creixen els cabells com a una Rapunzel empresonada en un munt de secrets que no es poden revelar. Durant el debat de la votació d'investidura d'aquest dimarts, la solitud de Mas es projectava sobre l'absència d'autoritats i amistats a les llotges. Només ha vingut la seva dona, que mostrava líricament la veritable incondicionalitat, la prèvia a la política. Cada vegada que ell parlava, ella l’aplaudia. Però què ha dit avui Mas? Semblava que parlés per a uns que no hi eren. De principi a final de la jornada ha repetit sense parar l'expressió “jo me l'he jugat” en totes les seves declinacions, en totes les seves insinuacions. Davant d'Inés Arrimadas, la cap de l'oposició, ha fet una confessió general i biogràfica: “Jo m'ho he currat molt, he hagut de pencar molt, m'ha costat molt arribar a la presidència”. Cada vegada que deia “jo” es posava la mà al cor. I a Miquel Iceta li ha deixat anar a boca de canó: “El problema no sóc jo”. Les coses que algú diu quan parla amb els seus dimonis exteriors. “No estic disposat a fer el que sigui per ser president”, ha continuat explicant-li a Iceta, com veient en ell un igual, un altre home de la vella i devastadora política. O potser era una frase per calmar el foc de les seves cavernes.

Des del primer minut, Artur Mas sabia que no sortiria escollit president, i així ha anat omplint la sessió, omplint tot el dia, tota l'espera, amb simple contingut dramàtic. “He fet tot el possible per no tenir el poder”, ha explicat a Lluís Rabell. Sobretot, ha donat explicacions sobre l'actualitat (economia, Europa, competències...), tantes com vulguin escoltar-li, perquè per Mas l'actualitat és una forma d'anestesiar el temps. Mentrestant, els seus, el seu vell partit i la coalició que d'alguna manera encara encapçala, es mostren àvids de poder, Mas està necessitat de temps. Cada vegada li cal més temps, com una addicció. Des de fa un grapat d'anys, la seva única lluita és guanyar temps igual que els holandesos guanyaven terreny al mar. Com un condemnat al treball sisifesc d'omplir un pòlder de temps, Mas celebra una vegada i una altra el seu propi martirologi en mans d'una inquisició externa, espanyola, i d'aquesta manera fa veure a la inquisició interna (la que mai delatarà) que l’estan mortificant a la graella de les audiències nacionals. “Quan t'estafen tantes vegades, al final perds la confiança”, ha confessat a Iceta, i així ha manifestat a aquest socialista sortit de les profunditats de l'aparell que potser és l'única persona en qui pot confiar. Tots dos tenen en comú alguna cosa així com ser els últims de les seves races.

Tot el dia, Artur Mas no ha deixat de repetir que ell se l’ha jugat, com exigint un reconeixement als que l’estan escoltant. Però l'única veritat materialista és que ara mateix els qui l'estan escoltant són 10 diputats decisius que s'han conjurat per no votar-lo. Antonio Baños té un gest de pietat (cristiana o llibertària) i rectifica, i li promet al final del seu discurs que se salvarà en el munt de les ànimes, de les 72 ànimes que formen la majoria absoluta independentista del Parlament. Però el president en funcions vol saber més coses i el pressiona: “No serem 62 més 10 en comptes de 72? I si no, per què no ens reunim els 72 i votem junts?”. I Baños li replica: “Li accepto la proposta si el vot és secret”. I així ha acabat aquesta fallida sessió d'investidura d'avui. Amb el secret.