Selecciona Edició
Connecta’t

Després de Mas

El Parlament nega la seva elecció. Pitjor: la impugna. El president sortint se n’ha d’anar

Un gest de contrarietat d'Artur Mas al seu escó, durant la segona jornada del debat d'investidura com a candidat a la presidència de la Generalitat.
Un gest de contrarietat d'Artur Mas al seu escó, durant la segona jornada del debat d'investidura com a candidat a la presidència de la Generalitat. EFE

Si Artur Mas exhibís fusta de líder, fermesa moral i envergadura històrica no s'hauria arrossegat davant les radicals exigències de la CUP per fer servir contemplacions, congraciar-se amb els postulats antisistema, implorar dos vots i intentar assegurar-se així la seva reelecció com a president de la Generalitat de Catalunya.

Per actuar com una persona de conviccions, i no de meres conveniències personals, es necessita alguna cosa més que la deslleialtat tàctica (agrupa els uns i els altres per desestabilitzar-los després), l'engany picaplets (promet atenir-se a la legalitat i de seguida perpetra il·legalitats) i el parany permanent (confon, amenaça i vexa fins i tot els seus propis consellers): maneres de conducta en les quals des de fa mesos Mas s'està doctorant a consciència.

El líder del que queda de Convergència, aquella heteròclita amalgama d'ineficàcia, estat de somni, nepotisme i corrupció, podria haver reivindicat el lideratge de l'independentisme (si de debò hi cregués) desafiant els nouvinguts i plantejant-los un veritable ultimàtum.

Ho va fer aquest dimarts en sordina i sense elegància. En efecte, es va autoproclamar com la millor garantia possible per al triomf del secessionisme –el que, de retruc, inquireix sobre la seva solidesa, en dependre d'una sola persona–, però sense exhibir la grandesa de cedir el testimoni a qualsevol dels més ben col·locats per succeir-lo.

Ja se sap des de fa dies que Mas és, políticament, un cadàver vivent i un pes mort fins i tot per als seus. Des del debat d'investidura d'ahir, l'oposició (i el secessionisme radical) no es limita a distanciar-se del governant en funcions. Es veu impel·lida a oposar-se a les seves estratagemes –com la d'erigir-se en campió de la redistribució, la justícia social i la protecció dels desheretats– no només amb la negativa a la seva reelecció. Va més enllà: exigeix activament la seva renúncia, per les seves ambigüitats, les seves deslleialtats i el seu caràcter de responsable polític dels corruptes locals. Inés Arrimadas (Ciutadans) va destacar que qui ha portat els catalans al desastre no pot ser qui els en tregui. Miquel Iceta (PSC) el va desautoritzar per ser el veritable autor de la resolució d'insurrecció. I Antonio Baños (CUP) li va recriminar no comprometre's contra la corrupció allotjada al seu partit.

Així que Mas va rebre ahir una ominosa negativa al seu patètic esforç per ser reelegit, exacta imatge que la pretesa majoria independentista és un (això sí, ampli) conjunt buit, mancat de suports indispensables. I que aquesta negativa es repetirà dijous. I que, com que en absència de president no hi ha govern que pugui proposar lleis, ni Parlament prou constituït per presentar-les des dels grups parlamentaris, no s'enlairaran les lleis de “desconnexió”.

L'obstinació de Mas perjudica, per la seva gosadia antiestatutària i anticonstitucional, el conjunt dels catalans, destrueix l'estratègia pròpia i la dels seus aliats de la CUP, que, com que ja proposa un candidat alternatiu (Raül Romeva) a Mas, a ell només li queda que renunciar: l'un per l'altre. Al Mas posterior a Mas li quedaria el consol de reencarnar-se en una tercera opció, la seva vicepresidenta Neus Munté. O en algun altre ajudant de camp impol·lut. Tret que opti per naufragar més en altres eleccions.