Selecciona Edició
Connecta’t

Preocupació al barri del pa i el circ

Barcelonins del districte de les Corts mostren el seu temor per les conseqüències de la declaració d’independència

El Parlament va aprovar dilluns la declaració d'independència.
El Parlament va aprovar dilluns la declaració d'independència.

El pa és La Caixa i, el circ, el Barça. Al districte de les Corts de Barcelona hi ha les dues torres negres que acullen la seu de la principal entitat financera de Catalunya. També hi ha el Camp Nou, l'estadi del club més important del país. La Caixa i el Barça són dos eixos clau de la societat catalana i entre els seus centres desfilen cada dia milers d'oficinistes, estudiants, clients i aficionats. Deu barcelonins parlen des de les Corts amb EL PAÍS sobre la declaració independentista aprovada ahir al Parlament. A vuit d'ells, la situació no els fa cap gràcia; només a dos, el matrimoni xinès que regenta el bar El Gol, el tema els deixa indiferents.

El Gol només té una clienta al migdia, una funcionària del Departament de Salut de la Generalitat que beu un cafè amb urgència. A la barra hi ha un exemplar d'El Periódico. El titular, ben gran, és: “Doble ruptura”. La cambrera diu que poca gent l'ha fullejat. A la televisió tenen sintonitzat el programa d'informació i entreteniment d'Ana Rosa Quintana. En una paret hi penja una fotografia, de format gegant, on apareixen els membres d'una penya blaugrana de Navarcles (Bages) onejant estelades i banderes del Barça. El seu marit es mira el mòbil mentre intento que em comenti què pensa de la declaració parlamentària. Al final respon que la política li és igual. El Gol és una excepció. En el recorregut entre el carrer Capità Arenas i el camp del Barça em costa trobar algú que no analitzi el que va passar al Parlament amb un punt de dramatisme. Ho aconsegueixo amb una clienta de l'estanc Guillén. Es diu Raquel Freixas i té 21 anys. Estudia restauració d'art a la Universitat de Barcelona. Freixas concedeix que és partidària de la independència: “No veig que s'avanci, perquè en el fons no passa res en concret. Això d'ahir és un problema per al Govern espanyol”. Freixas admet que el conflicte la preocupa i que preferiria que es pogués negociar un referèndum.

“Portarà problemes”

David Font, l'estanquer que ven a Freixas un paquet de tabac de cargolar, també votant a favor de la independència, admet que el conflicte a la Cambra catalana i les acusacions de corrupció contra CDC el fan desconfiar de les motivacions polítiques per constituir un nou Estat: “La independència econòmica és ara l'únic que m'interessa. Si ens separem d'Espanya o no, si el Barça juga a Andorra o allà on sigui, són ximpleries: el que vull és que puguem gestionar els nostres diners i que paguem els mateixos impostos que a Almeria. Això d'ahir, doncs és clar que em preocupa; portarà problemes”.

A la cantonada de la Travessera de les Corts i la Gran Via de Carles III es manté oberta una granja catalana. La clientela és nombrosa a l'hora de l'esmorzar. A la barra, l'advocat Javier Castellanos fulleja el diari. Beu una cervesa sense alcohol. Fa règim, no pot menjar gens de sal, li acaben de donar l'alta a l'hospital. La salut no li fa perdre l'interès per l'actualitat política. Per Castellanos queda clar que el que es va produir al Parlament “és un delicte de sedició”. Però a Castellanos això el preocupa menys que el fet, segons ell, que el debat sobre la independència estigui reduint l'energia legislativa necessària per solucionar els reptes socials més urgents. Assumptes socials com el que denuncia Francisco Cano, responsable del quiosc de premsa que hi ha davant la seu de La Caixa. El seu fill Kevin pateix la síndrome de Dravet i, “per retallades pressupostàries”, li han reduït més d'un 50% les ajudes que rebia amb la llei de la dependència. En un dels para-sols del quiosc penja un cartell amb el qual Cano avisa que recull ferralla, d'alumini, per completar el sou i poder cobrir les despeses d'assistència del seu fill: “Em diuen que no hi ha diners per al meu fill però veig que els Pujol s'han enriquit. Prefereixo no parlar de política perquè em cabrejo massa”.

“El Parlament està partit”

Juan Rigado regenta un altre quiosc, a 100 metres del de Cano, al carrer Capità Arenas. Explica que avui ha venut més diaris del que és habitual, sobretot diaris amb més posicions contundents sobre la situació política catalana: al migdia ja s'han esgotat l'Abc, La Razón i l'Ara. “Aquesta zona és molt de dretes. Jo sóc del Poblenou i allà la visió dels fets és molt diferent. Molt més d'esquerres”. Entre els dos quioscos, a la cafeteria Sandwichez, em trobo l'eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya (ICV) Ernest Urtasun. Urtasun apunta que la ciutadania està molt preocupada “perquè el Parlament està partit i perquè el PP no hi fa res”. Urtasun no creu que el procés sobiranista estigui perdent l'interès ciutadà, l'alta participació electoral de les darreres eleccions autonòmiques ho confirmen.

Entre el Camp Nou i la seu de La Caixa s'aixeca la clínica Dexeus, una magnífica instal·lació de la sanitat privada. A la porta d'accés, Sara Jorquera demana una donació als vianants per a l'Associació de Malalts i Donants d'Òrgans per a Trasplantaments (AEDOPAT). Jorquera treballa al matí de voluntària per a l'AEDOPAT, la seva mare està malalta dels ronyons. A la tarda neteja en una escola. La informació sobre el que es va votar ahir la va rebre de les seves companyes de feina i del que li va explicar el seu marit a la nit. La conclusió de Jorquera és alarmista: “No vull que siguem independents perquè hi haurà merder. No vull marxar pel que pugui passar. Hi haurà una altra guerra civil?”.

“Un disbarat”

De tots els entrevistats, Minaqi Walid és l'únic que coneix de primera mà el que és un "merder" polític de debò. Walid té 62 anys, en fa 35 que és a Espanya però continua sentint-se palestí. Va néixer a Jordània i va viure al Líban abans d'emigrar cap a Barcelona. És l'únic ciutadà que descobreixo seguint per ràdio el debat d'investidura d'avui. Treballa de taxista, tot i que abans havia estat empleat de la construcció i funcionari de l'ambaixada palestina a Madrid. Té el cotxe estacionat en una parada propera a la seu de La Caixa. El volum de la ràdio, alt, ens permet seguir des de la vorera les intervencions dels diputats. Walid creu que la declaració d'independència “és un disbarat, una bogeria”. Les seves opinions tenen una explicació motivada per la seva experiència al Pròxim Orient: “Entre Damasc i Beirut hi ha 99 quilòmetres. Saps quant trigues a recórrer aquesta distància si viatges en cotxe? Cinc hores. Pels controls, la corrupció i mil coses més. Jo no vull fronteres. El món és cada cop més petit. Catalunya és massa petita per estar fora de la Unió Europea”. Palestina també és un Estat petit, afegeixo jo. “Sí, i els nostres problemes se solucionarien si el món àrab creés una unió com l'europea. Però això no passarà perquè els seus líders són com Mas: només pensen en el que és seu”.