Selecciona Edició
Connecta’t

Fermesa i política davant la insurrecció

L’intent de ruptura de Catalunya exigeix unitat i determinació

Una pantalla mostra al Parlament de Catalunya el resultat de la votació de la declaració d'independència.
Una pantalla mostra al Parlament de Catalunya el resultat de la votació de la declaració d'independència. REUTERS

La declaració de ruptura amb l'Espanya constitucional de Junts pel Sí i la CUP, que va obtenir menys del 48% del vot a Catalunya, és un acte il·legal i il·legítim que requereix una resposta ferma del Govern espanyol i les forces polítiques i la utilització de tots els instruments de l'Estat –legals, jurídics, polítics i institucionals– per defensar la democràcia i la legalitat.

Però amb una actuació defensiva, imprescindible, no n'hi ha prou. És necessari acompanyar-la d'un pla, d'un projecte que permeti respondre al greu moment que travessa el país, moment del qual Catalunya és un símptoma, extrem, alarmant, però un més del que clarament és una fi de cicle històric. Hem clamat moltes vegades en aquestes pàgines reformes i mesures polítiques que haurien pogut evitar que s'arribés on som avui. No les hem demanat ni les seguim demanant per fer contents els insurrectes o mirar de calmar infantilment les aigües. Reclamem accions polítiques perquè són la millor garantia de poder sortir de la crisi actual amb certes perspectives d'estabilitat futura.

Paradoxalment, el clima preelectoral que avui domina Espanya no és el més adequat per requerir del Govern central i dels partits polítics un projecte de país ambiciós i profund. Precisament per això hauria estat adequat avançar les eleccions generals i separar el màxim possible la campanya de la crisi catalana. Però el Govern espanyol –no se sap amb quin càlcul– va preferir no fer-ho així i ara ens trobem davant d'una campanya intoxicada i condicionada per la rebel·lió independentista.

La nostra voluntat que el Govern central encara sigui capaç d'oferir un futur per a Catalunya no està, per descomptat, renyida amb el nostre suport a l'ús enèrgic de la llei. El president Mariano Rajoy va respondre ràpidament a l'envit independentista amb una declaració ferma i preparada en la qual va detallar quins seran els propers passos de l'Executiu per fer complir la Constitució.

Mas es defineix com un actiu de la independència i és el principal passiu d’una Catalunya pròspera

La fermesa de Rajoy, que contrasta amb la falta de resposta durant anys davant del repte secessionista, és una bona notícia, com també ho és la unitat assolida amb alguns dels principals partits (PSOE, Ciutadans i UPyD, entre d'altres), per defensar la legalitat constitucional.

Les mesures explicades pel president semblen raonables i ajustades a la llei. També és positiu que es vulgui evitar costi el que costi l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Però els partits constitucionalistes no poden escudar-se en la campanya electoral del 20-D per no lluitar units contra la insurrecció a Catalunya i prendre decisions, per més difícils que siguin, quan la situació ho requereixi. Mesures legals i jurídiques, però també solucions polítiques que requereixen reformes d'envergadura que modifiquin el marc de convivència del nostre país.

Les 12 hores i 13 minuts del 9 de novembre es recordarà com el moment en el qual la representació de la meitat dels catalans va voler fer un cop a un Estat sota les lleis del qual Catalunya ha aconseguit els nivells més elevats de prosperitat i autogovern de la seva història. L'ambient al Parlament respirava aromes radicals, sense que el Govern en funcions de la Generalitat, amb Artur Mas al capdavant, mostrés un entusiasme excessiu. Diversos consellers no es van prodigar en els aplaudiments i tots semblaven mostrar preocupació davant el nou pas fet amb l'abraçada programàtica a una CUP que ni tan sols aplicarà la reciprocitat per votar la investidura de Mas. La desunió a les files de Convergència es va escenificant dia a dia a mesura que els diputats avancen cap a l'abisme amb la sensació d'estar segrestats per aquest pacte.

Artur Mas es declarava “el principal actiu de l'independentisme” en el seu penúltim intent d'aconseguir la investidura, sense adonar-se que s'ha convertit en el principal passiu per a una Catalunya pròspera. A més de ser conscient de la il·legalitat dels seus actes, ell sap que un país només pot ser independent si hi ha algú disposat a reconeixe'l; i hi ha unanimitat internacional en contra seva.

La campanya electoral no ha d’impedir l’acció dels constitucionalistes contra la secessió

Al carrer, tot just 200 persones onejaven les estelades; un gest mínim comparat amb el poder de convocatòria exhibit pel nacionalisme. És com si els catalans, en lloc de celebrar, comencessin a adonar-se del laberint al qual els han portat uns líders que segueixen fugint cap endavant incomplint les lleis d'Espanya i de Catalunya sense importar-los res més que salvar la cara.

És l'hora d'utilitzar tots els instruments de l'Estat per aturar aquest intent de ruptura. Instruments legals, jurídics, polítics i també institucionals. Aquest país afronta la seva pitjor crisi després del 23-F i no cal oblidar que la Constitució del 1978 estableix, entre les limitades funcions del rei Felip VI com a cap de l'Estat, la defensa de la unitat d'Espanya i el paper d'àrbitre i moderador en la política.