Selecciona Edició
Connecta’t

Del 6 d’octubre al 9 de novembre

A diferència de la insurrecció catalana del 1934, la d’avui sembla que es juga als límits d’una acció pacífica. Comparteixen de forma insidiosa la ruptura amb la legalitat per part d’una institució sorgida de la mateixa legalitat constitucional

Del 6 d’octubre al 9 de novembre

Com tots sabem, Catalunya té de tot. Fins i tot un mite insurreccional, forjat sobre la història d'un moment tràgic i excepcional, en què tropes armades a les ordres del Govern català es van enfrontar breument però cruentament amb tropes a les ordres del Govern de la República Espanyola. Va ser el 1934, el 6 d'octubre, quan el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola des del balcó de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume.

L'intent va durar tot just unes 10 hores, que van deixar un balanç terrible, només disminuït per les dimensions de la carnisseria que s'acostava només a dos anys vista amb la Guerra Civil. Van ser 74 els morts i 252 els ferits, entre quatre i set milers els detinguts, entre els quals el Govern català en ple amb el seu president al capdavant, així com l'alcalde de Barcelona, nombrosos funcionaris, diputats, càrrecs públics i dirigents polítics i sindicals. L'autonomia va ser intervinguda, el Parlament va quedar suspès, van ser prohibits els principals diaris catalanistes, es va reinstaurar la censura sobre els altres i dos militars es van fer càrrec de la presidència accidental de la Generalitat i de la comissaria d'Ordre Públic.

La insurrecció catalana va ser un episodi més i no el més greu d'un intent revolucionari de més abast contra el Govern dretà sorgit de les eleccions del 1933, que va tenir a Astúries el seu capítol més cruent. Pretenia frenar el feixisme però va donar motiu en canvi a una brutal regressió de la democràcia i de l'autogovern català de la qual Catalunya només es va recuperar durant uns quants mesos, abans de caure en el caos i el desgovern de la Guerra Civil.

Sobre les causes i les lliçons del Sis d'Octubre ha corregut des de llavors molta tinta, i una part molt important precisament durant els últims anys, amb motiu del procés sobiranista i dels temors i les esperances que ha suscitat. “No volem un nou Sis d'Octubre”, s'ha sentit dir des de fa ja uns anys en el camp nacionalista. Per als uns és un error que cal evitar; però per als altres, en canvi, és l'experiència que convé corregir i millorar perquè ara surti bé.

Aquesta vegada no és al balcó presidencial sinó al Parlament on es produeix la proclama

No fa falta estendre's sobre les diferències de circumstàncies entre el 1934 i avui, perquè gairebé tot és diferent, l'època i les societats. Aquesta vegada no és al balcó presidencial sinó al Parlament on es produeix la proclama o esdeveniment inicial. Ara no hi ha una proclamació unilateral de la independència amb pretensions d'efectes immediats, sinó una declaració que anuncia la ruptura o la desconnexió diferida o a terminis amb la legalitat constitucional i la desvinculació de l'autoritat del Tribunal Constitucional. A diferència dels violents anys trenta, tot sembla que es juga als límits de l'acció democràtica i pacífica, en manifestacions cíviques, als mitjans de comunicació, en l'actuació dels governs i els parlaments o en els recursos als tribunals. Malgrat que els uns i els altres pronuncien paraules greus i dures, més o menys eufemístiques, com desconnexió, ruptura, insurrecció o rebel·lió, res de moment situa la confrontació en el pla de l'ús de la força. I el que menys ho permet és precisament el context europeu, la desaparició de les fronteres i les sobiranies compartides –la dissolució precisament de la idea d'independència nacional– ben diferent al de l'època dels nacionalismes agressius, l'escalada armamentística i els totalitarismes.

Però també hi ha semblances. La més important, probablement la més insidiosa per a la democràcia i la que més s'ha subratllat, és que es tracta en els dos casos d'una ruptura amb la legalitat per part d'una institució sorgida de la mateixa legalitat constitucional. En els dos casos es confia en l'acció unilateral per modificar la relació amb la resta d'Espanya, sense una negociació ni un acord previ. Tal com han assenyalat alguns historiadors, Lluís Companys no pretenia la separació, sinó repetir la jugada de Francesc Macià el 14 d'abril del 1931, quan va proclamar la República Catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques, avançant-se així a la proclamació de la República a Madrid per part de Niceto Alcalá Zamora, per aconseguir amb això una negociació posterior, que és la que va desembocar en l'Estatut del 1932; res gaire diferent al que pretén ara Artur Mas, que vol forçar una negociació tirant milles en el camí de la independència unilateral.

Algunes de les analogies suggereixen comportaments recurrents. Llavors, com ara, els dos presidents no eren inicialment secessionistes; i en els dos casos res pot entendre's sense la radicalització esquerrana i l'abandó de la moderació. També llavors, com ara, tot es juga al final en la correlació de forces i en la capacitat de fer un bon càlcul de les pròpies i les alienes. El 1934, la insurrecció no va comptar amb la mobilització obrera i al carrer i van quedar en res les milícies armades que havien de donar suport al cop. En l'actual procés, Artur Mas no ha obtingut la majoria parlamentària indestructible que ja demanava en les eleccions del 2012 i tampoc ara, quan demanava un resultat plebiscitari que els electors li han negat, encara que hagi guanyat les eleccions amb una majoria insuficient per governar sense el suport de la CUP. El seu aïllament internacional fa por, però a més no té aliats a Espanya; i s'ha alienat la meitat de la població catalana.

Llavors es va respondre per força militar amb la força militar. Ara les armes són jurídiques

El joc comparatiu no ha acabat. També té sentit fixar-se en les reaccions del Govern espanyol. Llavors es va respondre per força militar amb la força militar. Ara les armes són jurídiques i gradualistes; el retret, justíssim, és la falta de resposta política. Davant l'aprovació al ple, ara Rajoy respon amb l'anunci del recurs al Constitucional que produeixi la immediata suspensió de la declaració i dels seus efectes.

Amb Artur Mas en funcions i a l'espera d'una investidura improbable, el paper de Companys correspon ara a Carme Forcadell, la presidenta del Parlament, sobre la qual ha recaigut la responsabilitat d'un tràmit tan irregular com precipitat per aprovar la declaració. Però no serà per aquesta actuació partidista en la interpretació del reglament del Parlament pel que se li demanarà responsabilitats, sinó per les iniciatives que pugui prendre en el futur en compliment de la declaració que el Constitucional suspendrà en les properes hores. Si Forcadell és la primera que actua contra la legalitat de la qual deriva la seva presidència serà ella i no Mas qui aconseguirà una palma del martiri patriòtic similar a la que va obtenir Companys el 6 d'octubre del 1934. Segur que serà un honor per a ella, però també que no li importarà a Mas, si li serveix per seguir dirigint el procés fins a la seva culminació.