Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ni ‘pòstums’ ni ‘nonats’

Per què s'està buscant que el TC actuï abans i després dels moments que li corresponen i fora dels àmbits pels quals està dissenyat?

Quan en un país, de manera recurrent, adquireix un protagonisme important el Tribunal Constitucional (TC), s'ha d'interpretar com un símptoma evident d'inestabilitat del sistema, i sobretot de fracàs de la política, o el que és el mateix, de fracàs dels seus governants. Tecnicismes legals a banda, el sentit comú m'indica que el TC és l'òrgan que ha de vetllar perquè, ni els textos legals que surtin dels parlaments, ni les decisions que prenguin els governs, estiguin en contra de la norma constitucional que proclama drets i obligacions, i sosté tot l'edifici d'institucions polítiques. El nombre elevat de recursos al TC durant els últims anys, tant per part del Govern central com pels autonòmics, i també per altres entitats polítiques, fa pensar en aquesta inestabilitat. Recordo els tres casos més rellevants.

1. Estatut de Catalunya. Fa deu anys, el Parlament de Catalunya va aprovar un nou estatut d'autonomia. Aquest text va ser revisat, retocat, i aprovat novament, pel Congrés de Diputats, i finalment confirmat pel poble català. Després de tot aquest recorregut, el Partit Popular (no el Govern de l'Estat) va presentar recurs d'inconstitucionalitat. Recurs que, per a la meva gran sorpresa, el TC va acceptar a tràmit i va donar lloc, després de cinc anys de difícil recorregut, a una sentència que va causar una gran indignació a Catalunya.

Vaig compartir aquest sentiment, però vaig dir sempre que el meu malestar seria el mateix, encara que la sentència hagués estat diferent. Segueixo pensant que la indignació no havia de dirigir-se al contingut de la sentència, sinó al fet que el TC hagués acceptat el recurs i hagués dictat sentència sobre un text que ja havia passat per tots els tràmits necessaris, incloent l'aprovació sobirana del poble. Aquesta aprovació era el final del seu recorregut; i per tant em va resultar incomprensible i inacceptable una actuació pòstuma del tribunal. Sembla que, ni els recurrents ni el mateix tribunal, havien entès quin era el seu paper, i en quins moments era pertinent la seva actuació.

2. La declaració sobiranista. Fa pocs dies, un grup majoritari de diputats catalans triats a les recents eleccions autonòmiques, ha presentat al Parlament una proposta de resolució perquè fos discutida en un proper ple. El contingut de la proposta conté bastants elements que jo personalment no subscric, però mai se m'hagués ocorregut acudir al Tribunal Constitucional, per impedir que se celebri la sessió, se'n discuteixi el contingut i, si té majoria, s'aprovi. Els grups parlamentaris del PP i de Ciutadans, ho han intentat i, feliçment, el TC l'hi ha denegat. Si no hagués estat així, ens hauríem trobat davant una suspensió d'un text encara nonat, i en una situació d'impediment de l'exercici de la seva funció política als representants del poble, per part d'un òrgan que penso que no té competències per fer-ho.

Alguna cosa molt diferent serà el recurs previsible, una vegada existeixi la moció aprovada, moció que, vist el seu contingut actual, penso que serà segurament declarada inconstitucional i originarà un altre tipus de problemes que no són els que ara estic comentant.

3. Reforma del Tribunal Constitucional. L'actual Govern, amb tota l'oposició radicalment en contra, va aprovar fa unes setmanes una reforma de llei que dota el TC de facultats complementàries per, a més de dictar sentències, poder actuar de cara a l'execució del compliment de les mateixes, cosa que fins ara estava reservada a altres poders. No s'ha donat el cas encara, però probablement veurem situacions d'aquest tipus les properes setmanes.

Estem doncs davant l'evidència de recursos davant decisions nonades, i d'actuacions pòstumes davant altres decisions que han acabat plenament el seu recorregut. Aquests tres casos em condueixen a formular tres preguntes: Per què s'està buscant que el TC actuï abans i després dels moments que li corresponen, i fora dels àmbits pels quals està dissenyat? És que s'intenta sotmetre la sobirania dels ciutadans i els drets dels diputats triats, a un poder superior dissimulant-lo amb una capa de legalitat? Si això s'aconseguís, seria una deformació cínica de la democràcia, i entraríem en una dictadura amagada?

Joan Majó és enginyer i exministre