Selecciona Edició
Connecta’t

Vuit jutges van donar la pista dels diners amagats a Andorra per Pujol

Una interlocutòria del 1986 sobre la implicació de l’expresident català en el saqueig de Banca Catalana dóna pistes al jutge José de la Mata sobre la procedència d’una part dels diners acumulats pel clan

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, a les portes de casa seva. Ampliar foto
L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, a les portes de casa seva. EFE

Fa 29 anys, la nit de Nadal del 1986, vuit magistrats destacats de l'extinta Audiència Territorial de Barcelona van demanar processar i embargar els comptes de Jordi Pujol i Soley després de descobrir que suposadament s'havia apoderat d'almenys 85 milions de les antigues pessetes (507.000 euros) de l'entitat Banca Catalana, SA. Ara que el jutge de l'Audiència Nacional José de la Mata indaga l'origen de la fortuna del clan dels Pujol, fonts judicials relacionades amb aquestes investigacions afirmen que no tenen dubtes que aquí neix part de l'explicació dels diners amagats a Andorra per aquesta família.

La interlocutòria, molt detallada, no va prosperar davant del vot majoritari del ple de la llavors Audiència Territorial. Un dels jutges signataris de la interlocutòria recorda avui les pressions polítiques que van arribar, fins i tot des de Madrid, perquè s'arxivés la causa, a la qual ells es van oposar, i que Pujol va emmarcar com un atac de l'Estat espanyol a la seva persona i, per extensió, a Catalunya.

Les diligències es van arxivar, però els vuit magistrats ho tenien clar: en la interlocutòria revelen l'entramat de societats, un total de 27, creades per Banca Catalana per desviar diners des d'aquesta entitat a les butxaques dels seus governants, entre ells Jordi Pujol i Soley. I com aquests van descapitalitzar l'entitat fins que la van deixar en bancarrota. La interlocutòria descriu el suposat saqueig, i situa l'expresident Pujol com un dels ideòlegs i executors a l'ombra de les decisions que van portar l'entitat a la fallida.

Els vuit jutges (el llavors president de l'Audiència de Barcelona, Antonio Doñate, dos presidents de seccions penals d'aquesta ciutat, José Presencia i Ángel de Prada, i cinc magistrats més d'aquesta instància judicial, entre els quals l'avui magistrada del Tribunal Suprem Margarita Robles) donen per descomptat que Pujol es va incorporar el 1965, amb Franco com a cap de l'Estat, "a la direcció de Banca Catalana".

Segons aquesta interlocutòria, aquest “grup dirigent” de Banca Catalana va prendre decisions “que mai van ser plasmades en cap document”, entre les quals “crear una caixa b” a l'entitat opaca al fisc, i desviar des d'aquesta caixa diners a societats fictícies al capdavant de les quals van col·locar testaferros per conduir la destinació dels milions de pessetes desapareguts (llavors la moneda oficial d'Espanya). Els vuit jutges van sostenir que “el senyor Pujol i Soley” tenia “un paper essencial en la direcció oficial del banc”, fins al punt que va ser “el seu principal impulsor”. I malgrat que va dimitir com a conseller de l'entitat el 5 d'abril del 1977, va mantenir la seva condició “de principal accionista fins a l'última operació de venda d'accions a la firma HOE, SA el 19 de gener del 1982”, així com a "la posterior donació de 96.000 accions de l'entitat a l'anomenada Fundació Catalana”.

El grup dirigent de Banca Catalana encapçalat per Pujol va prendre decisions en “benefici propi i de tercers” en detriment de les arques del banc. És a dir, el 1968 “va constituir una caixa b també coneguda en l'argot del banc com Cane o Mon K” que els va permetre “tenir una doble comptabilitat oculta als accionistes i a les autoritats monetàries”. Per desviar fons de Banca Catalana a aquesta caixa b, el grup esmentat encapçalat per Pujol va atorgar “nombrosos crèdits ficticis a favor de persones físiques i jurídiques”. Els jutges van acreditar l'entrega d'almenys 300.000 pessetes a diversos testaferros que van ajudar a treure diners de Banca Catalana per la porta posterior. Entre “el 1974 i el 1981”, afegeix la interlocutòria, el grup dirigent va extreure “la suma total de 78,5 milions de pessetes" (470.000 euros d'ara), un 11% “dels recursos totals" de l'entitat durant "els anys 1974 i 1977", període en què era "conseller executiu el senyor Pujol i Soley”, van subratllar els vuit magistrats. 

Per treure diners de Banca Catalana, el grup que encapçalava Pujol “va crear successivament fins a 27 societats instrumentals, amb un minso capital que ni tan sols va ser desemborsat, i els accionistes i administradors del qual eren ordinàriament funcionaris de la mateixa Banca Catalana”. Per exemple, va haver-hi “desviació d'importants fons de la caixa b” per a la compra d'accions de Chasir 1879, firma en la qual Pujol i Soley “era administrador”. També van sortir diners de Banca Catalana amb destinació a una societat presidida pel pare de l'expresident català, Florenci Pujol Brugat. Precisament, Jordi Pujol va confessar el gener passat en un jutjat de Barcelona que la seva fortuna oculta a Andorra procedeix d'una deixa de 140 milions de pessetes que li va deixar el seu ascendent i que procedia de les seves activitats clandestines durant el franquisme.

En la interlocutòria s'afegeix que "el grup dirigent" sabia que amb els seus tripijocs Banca Catalana s'estava “empobrint”, i que per això van tenir “bona cura de procurar desprendre's de les seves accions” abans que transcendís el seu estat comptable real. En la interlocutòria consta el següent fet: “Pujol va vendre 1.057 accions de la sèrie b de Banca Catalana a HOE, SA el 19 de gener del 1982. El preu va ser concertat per l'aforat, com a venedor [Pujol ja era president de la Generalitat], a través del departament de valors de Banca Catalana, i això malgrat conèixer [els dirigents] que HOE, SA, a la qual s'havia concedit un crèdit per pagar [l'import de les accions], mai podria fer front a les seves obligacions [al crèdit] atès que la seva situació patrimonial era de -1.714 milions de pessetes”.

Els vuit jutges destaquen com el citat grup de Banca Catalana “va proposar a la Junta General d'Accionistes, durant els exercicis econòmics 1974/1980, un repartiment de dividends per import de 1.903 milions de pessetes [10,8 milions d'euros], dels quals Pujol va obtenir 84,3 milions de pessetes [507.000 euros]”, i tot això malgrat la situació de l'entitat, que ells “coneixien”. I afegeix que, per exemple, el 1979 Pujol es va repartir 13,9 milions de pessetes en dividends, “contribuint així, de forma singular, a la ruïna de l'entitat”.

La interlocutòria revela tota la trama que va ordir el grup encapçalat per Pujol perquè les autoritats monetàries ignoressin l'estat financer de l'entitat i, de pas, lucrés personalment amb els fons de l'entitat. Fruit d'aquesta gestió (es van concedir gairebé 15 milions de crèdits ficticis a societats creades per ells mateixos i que mai van ser recuperats perquè els seus destinataris “eren absolutament insolvents”. El Fons Nacional de Garantia de Dipòsits Bancaris va haver de fer front, amb els diners de tothom, a 19 milions de pessetes més de l'època.

Aquests vuit jutges van exigir, sense èxit, processar Pujol i 17 persones més pel saqueig de Banca Catalana. Per al cap del clan van demanar que prestés una fiança de 35.000 milions de pessetes com a garantia del desfalc i que li fossin embargats els seus comptes si no ho feia. La majoria del ple de l'Audiència Territorial de Catalunya, l'antecessora de l'actual Tribunal Superior, va optar per no seguir investigant Pujol i va tancar el cas. "És increïble tot el que va passar, i les pressions que van recaure sobre el president del tribunal perquè, com va passar, s'arxivés el cas", recorda un magistrat que va intervenir en les deliberacions.

Les perquisicions que desenvolupa ara el jutge de l'Audiència Nacional José de La Mata, que recentment va ordenar escorcollar la casa de diversos fills de Pujol, entre ells el primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, acrediten que aquest va cobrar a través de societats instrumentals 11,5 milions d'euros d'empreses de la construcció per serveis que mai es van prestar. El jutge creu que responen a comissions a canvi de contractes públics, i que aquests diners corresponen a tot el clan familiar. "No cal anar gaire lluny per deduir que part de la fortuna a Andorra de Jordi Pujol pare procedeix de Banca Catalana; els vuit jutges que signem la interlocutòria ho vam veure molt clar", afegeixen les fonts judicials esmentades.