Selecciona Edició
Connecta’t

Com s’enfronta el nostre cervell a les situacions adverses de la vida?

L’autor explica com respon el nostre cervell quan ens enfrontem a un perill, un record negatiu o la por que passi alguna cosa dolenta en el futur

'On the Threshold of Eternity', de Vincent Van Gogh (1890).
'On the Threshold of Eternity', de Vincent Van Gogh (1890).

Les situacions extremes de la vida ens mostren, com si fos a través d'una lent d'augment, el comportament del nostre cervell en escenaris on es posa en joc la nostra supervivència física o la nostra integritat psicològica. En aquests paràgrafs mirarem d'entendre què passa al nostre cervell davant d'un perill del present, un record negatiu del passat o la por que alguna cosa dolenta passi en el futur.

Des del moment en què som exposats a una situació extrema s'activa un sistema molt bàsic, ràpid i ferm modelat durant centenars de milers d'anys, per fer front al que està passant. Aquest primer pas de defensa del nostre sistema biològic és l'anomenada resposta d'estrès. Quan el cervell detecta una amenaça, s'activa una resposta fisiològica coordinada que implica components autonòmics, neuroendocrins, metabòlics i del sistema immune. L'organisme necessita més flux d'oxigen per als seus músculs, especialment els del sistema de locomoció (per emprendre la fugida si fa falta). Així, s'accelera la respiració per proveir més oxigen, i la freqüència cardíaca per lliurar ràpidament aquest oxigen a través del torrent sanguini als músculs principals. Els vasos sanguinis a la pell es constrenyen perquè hi hagi el menor sagnat possible en el cas d'una ferida.

Quan el cervell detecta una amenaça, s’activa una resposta fisiològica coordinada que implica components autonòmics, neuroendocrins, metabòlics i del sistema immune

Per proporcionar prou combustible per a l'esforç, les nostres glàndules converteixen els carbohidrats emmagatzemats a les cèl·lules en sucre circulant en sang. També millora la resposta immune; els glòbuls blancs que combaten les infeccions s'adhereixen a les parets dels vasos sanguinis, preparats per traslladar-se ràpidament cap a qualsevol part del cos que pogués prendre mal.

El sistema cognitiu humà, al seu torn, ofereix una variant encara més sofisticada: la capacitat de figurar i anticipar les amenaces del futur, i fins i tot imaginar eventualitats que mai s'han produït, i que potser mai passaran. Aquesta capacitat notable de la nostra espècie és fruit de l'experiència acumulada i de la capacitat d'hipotetitzar i inferir. El desenvolupament del cervell humà, i en particular de les seves àrees prefrontals, va expandir, entre d'altres, les nostres capacitats per revisar el passat i examinar el futur. Aquesta complexificació cognitiva de la resposta d'estrès va portar el psicòleg nord-americà Richard Lazarus a postular l'existència de “mecanismes avaluatius” implicats en el procés de resposta davant del perill perquè no sempre és senzill determinar quan estem enfront d'una situació que requereix accions de protecció.

El primer pas d'aquest procés és l'“avaluació primària”, és a dir, l'establiment del valor d'un estímul com a perillós o innocu. Les investigacions en neurociència han permès establir el rol de diferents estructures cerebrals en la detecció i l'avaluació del perill, en particular, l'activitat crucial de l'“amígdala”, que seria responsable de detectar, generar i mantenir emocions relacionades amb la por i respondria a la importància dels estímuls emocionals. L'“avaluació secundària”, per la seva banda, busca establir la disponibilitat de recursos de l'organisme per afrontar l'amenaça.

Ara bé, quan l'amenaça es dissipa, s'engeguen altres mecanismes per tornar a la situació inicial de repòs: la desactivació de la resposta d'estrès. Si, per contra, la resposta d'estrès roman sostingudament encesa, té lloc l'anomenat estrès crònic. En aquesta circumstància, els components de la resposta que suposaven un avantatge adaptatiu i una reacció de defensa i autoprotecció de l'organisme deixen de ser-ho i es tornen en contra seu.

S’accelera la respiració per proveir més oxigen, i la freqüència cardíaca per lliurar ràpidament aquest oxigen a través del torrent sanguini als músculs principals

Cognitivament, la resposta aguda d'estrès afavoreix l'increment del nivell d'alerta i la formació de memòries, tot i que en el llarg termini la producció elevada de cortisol provoca deterioració cognitiva. La resposta immune també s'afecta negativament davant de l'estrès crònic, fet que deixa l'organisme més exposat als diversos patògens.

Podem especular que hi ha factors ambientals, factors individuals –biològics i psicològics– i també factors socioculturals que poden portar que la resposta d'estrès no cedeixi i es realimenti de forma contínua, o, pitjor encara, en forma d'espiral. Entre els factors externs socioculturals se sol al·ludir a l'estil de vida modern i urbà. Per exemple, avui podem tenir a l'instant la informació del que passa en qualsevol lloc del món. Aquest fet tecnològic que confereix avantatges evidents en certs terrenys pot tornar-se un desavantatge pel que fa a la propagació de temors i la circulació de males notícies.

Per la seva banda, pel que fa als factors biològics i psicològics, és necessari revisar la connexió existent entre l'estrès i els trastorns d'ansietat, d'una banda, i la depressió, de l'altra. Per entendre l'ansietat, podem comparar-la amb un radar, és a dir, un dispositiu que rastreja el nostre ambient en estat d'alerta i ens avisa que una amenaça s'aproxima. Però l'ansietat és molt més que un radar: és també un quadern de bitàcola on registrem les experiències perilloses viscudes, i un mapa que ens guia, com un GPS, cap a territoris segurs. No obstant això, quan l'ansietat excedeix els nivells normals pot generar “falses alarmes” que sobreactiven la resposta d'estrès i provoquen estats de preocupació intensos i símptomes físics diversos.

La depressió, per la seva banda, pot ser entesa en certs casos com una reacció biològica i psicològica en la qual el nostre organisme es rendeix davant l'adversitat, redueix els seus intents de solució, per considerar-los infructuosos, i es lliura a la desesperança. En la depressió, així com en l'ansietat, el nostre pensament es torna propens als “biaixos cognitius”, és a dir, seleccionem i prioritzem certes dades en detriment d'altres. En el cas de la depressió, la informació negativa, i en el cas de l'ansietat, la informació relacionada amb el perill. Després, certs raonaments distorsionats generalitzen o amplifiquen el pes d'aquesta informació i provoquen un espiral de realimentació de les emocions negatives.

Resulta central reflexionar també sobre el rol clau de l’altre (l’ésser estimat, la comunitat) davant del desassossec. Quan acull, quan conté, quan acompanya

Afortunadament, el nostre cervell disposa de diverses eines que poden protegir-nos d'aquestes complicacions. La resiliència és el conjunt de factors i mecanismes que ens permeten superar adaptativament les situacions d'adversitat. En aquest sentit, dos mecanismes altament eficients per atenuar de forma progressiva la resposta d'estrès són l'“habituació” i l'“extinció”. El primer és la propietat general de les nostres cèl·lules nervioses que consisteix en l'acomodació a l'entorn i un principi d'economia, per evitar respostes ocioses. Són innombrables els exemples, des de quan entrem a una piscina freda i de mica en mica ens hi anem acostumant, fins a quan ens exposem de forma repetida a un estímul que ens espanta o produeix tensió, ajudant al fet que la resposta intensa inicial disminueixi fins a tornar-se tolerable. Aquest és el principi que regeix els tractaments per exposició, altament eficaços en l'ansietat.

El procés d'“extinció” passa quan ens exposem a un estímul temut i comprovem una vegada i una altra que les conseqüències negatives que esperàvem no passen tal com havíem anticipat, i s'atenua la resposta d'estrès. Un altre dels processos de regulació de les emocions, de naturalesa cognitiva, és la “reavaluació”, que consisteix a modificar el significat funcional atribuït a la situació que dispara l'estrès. És “canviar la manera en què sentim quan canviem la manera en què pensem”.

Algunes persones que van experimentar traumes sobtats o han patit situacions d'abandó o maltractament emocional sostingut en moments primerencs de les seves vides poden arribar a sofrir de forma perllongada per aquestes vivències. Trastorns psiquiàtrics com l'estrès posttraumàtic tenen a veure amb aquestes experiències i amb la manera en què la nostra memòria alberga els records emocionals. El treball de neurocientífics com Joseph LeDoux és rellevant per entendre les afeccions emocionals i el seu tractament perquè explica la consolidació de les memòries. Al començament, quan un experimenta alguna cosa, el record és inestable fins que s'estabilitza per la síntesi de proteïnes al cervell. Una vegada emmagatzemat el record, l'exposició a un estímul que li recorda aquell esdeveniment el reactivarà i el tornarà a fer inestable per un període curt de temps, per tornar a guardar-lo després i fixar-lo novament en un procés anomenat reconsolidació de la memòria.

Quan l’ansietat excedeix els nivells normals pot generar “falses alarmes” que sobreactiven la resposta d’estrès i provoquen estats de preocupació intensos i símptomes físics diversos

Ara bé, cada vegada que recuperem una memòria d'un fet, en tornar-se una altra vegada inestable, permet la incorporació de més informació. Aquell moment és una finestra per canviar les reaccions emocionals que acompanyen un record. Un pacient que pateix un trastorn d'estrès posttraumàtic evoca amb ajuda d'un terapeuta expert i en un context segur els records de la situació viscuda, per atenuar progressivament les reaccions emocionals intenses que acompanyen el record.

Finalment, resulta central reflexionar també sobre el rol clau de l'altre (l'ésser estimat, la comunitat) davant del desassossec. Quan acull, quan conté, quan acompanya. Com en el diàleg entre els dos a El beso de la mujer araña, la famosa obra de l'autor argentí Manuel Puig: “[…] i mentre estigui al meu abast, almenys aquest dia, […] no et deixaré pensar en coses tristes.”

Facundo Manes és neuròleg i neurocientífic (PhD in Sciences, Cambridge University). És president de la World Federation of Neurology Research Group on Aphasia, Dementia and Cognitive Disorders i professor de Neurologia i Neurociències Cognitives a la Universitat Favaloro (Argentina), University of Califòrnia, San Francisco, University of South Carolina (USA), Macquarie University (Austràlia). @manesf