Fer la buti

És habitual trobar-nos, als mitjans de comunicació, havent de parlar d’un gest ben sonor, aquell en què el dit del mig s’alça erecte amb la resta dels dits recollits, tot mostrant el dors de la mà en forma d’improperi. Pot ser que l’hagi fet algun jugador de futbol a l’afició rival, potser ha estat un tresorer corrupte d’un partit polític assetjat per un estol de periodistes, tal vegada l’autor del gest té rampa al dit. En qualsevol cas, com en tot signe gestual, el significat resulta claríssim: aneu a pastar, que us bombin, a prendre pel sac, i d’altres que per pudor ometrem.

L’entrebanc l’hem tingut sempre en català, però, amb la descripció del gest en si, mancats com estem d’una paraula que actuï de significant per a un significat sabut i compartit per tots. Hi ha el recurs matusser de resoldre-ho a base de perífrasis descriptives, com ara dient “el jugador Tal ha alçat el dit del mig als aficionats rivals”, però és clar que aquesta estratègia acaba delmant la força del missatge, perquè de fet ningú parla a base de descripcions. Cal un terme que denoti el gest de manera inequívoca, i deixar que la competència lingüística de cadascú completi l’acte comunicatiu.

En castellà triomfa l’expressió peineta. S’ha d’admetre que gràficament és una solució fantàstica, amb aquesta rigidesa en l’apèndix a la closca, aquesta protuberància que s’erigeix amb vigorosa altivesa just en mig del cap, ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra, tal com és inconcebible insultar per mitjà d’un dit que no sigui el del mig. El polze és d’aprovació, l’índex serveix per assenyalar, l’anular amb prou feines pots alçar-lo i el petit fa finolis. Per ofendre de debò només en tens un que faci el fet.

De gestos digitals que serveixen per escarnir ja n’hi ha. El més aproximat és possiblement fer la figa, que recullen tant el diccionari de l’IEC com l’Alcover-Moll, més detallat en la definició: “Acció de cloure el puny i mostrar el dit polze sortint entre l’índex i el dit d’enmig, com a senyal grossera de burla i menyspreu”. Tenim doncs un significat coincident amb el nostre dit ufanós, tot i que aquí ens falla el gest en si, ja que es tracta d’esmunyir el dit gros per entre els altres dos de manera que se’n vegi poc més que el capciró. Mentre escric això provo de fer-lo, i em pregunto: és realment ofensiu, avui dia? Vols dir?

Lingüistes varis han procurat trobar-hi solucions, com ara ampliant l’abast de l’expressió fer la figa, com proposa Magí Camps, i aplicar-la també al dit del mig. Però sembla que tota una novetat circula per patis d’escola, en una mena de generació espontània aliena a les solucions emanades dels mitjans de comunicació. Es tracta de l’expressió fer la buti, simplificació de la fórmula perifràstica fer amb el dit botifarra, la qual, per poc funcional, s’ha enxiquit per guanyar en dinamisme i capacitat descriptiva (admetem-ho, el dit alçat té almenys forma de salsitxa). Avui dia hi ha alumnes de primària que fan servir l’expressió fer la buti amb una normalitat sorprenent, i tot i que a Google i Twitter conviu amb les sortides de diumenge que culminen en una bona botifarra, ja se n’hi poden trobar mostres.

Reconec però que cal més treball de camp. No sé si això de fer la buti és producte del sociolecte de l’escola on duc els fills, o bé si el terme circula amb força per tota la xarxa escolar. Si algú més en té constància, que en doni sisplau notícia al hashtag #ferlabuti. Si se’n demostra l’arrelament, prometo enviar l’expressió a instàncies normatives.