Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Avaluar per millorar

L'ensenyament necessita mecanismes per premiar la qualitat docent

El filòsof José Antonio Marina.
El filòsof José Antonio Marina.

Caldrà esperar a conèixer a finals de novembre el contingut del Libro Blanco de la Función Básica Docente que el ministre d'Educació Íñigo Méndez de Vigo ha encarregat al filòsof i pedagog José Antonio Marina per analitzar l'abast de les seves propostes, però algunes que ja han transcendit s'han de prendre en consideració molt seriosament. En concret, la relativa a la necessitat d'implantar un sistema d'avaluació dels docents. La competència del professorat és un element clau de la qualitat de qualsevol sistema educatiu. Els països amb millors resultats tenen sistemes estables d'avaluació del professorat i els utilitzen com un instrument de millora contínua de l'ensenyament. Una de les principals manques del sistema educatiu espanyol és precisament l'absència d'aquest tipus de revisions.

En una cultura tan poc procliu a rendir comptes com la nostra, l'avaluació externa és vista amb freqüència des de posicions corporativistas com una amenaça o com un intent de control arbitrari per part de l'autoritat. Però no ha de ser necessàriament així. Al contrari: és saludable que els qui compleixen una funció pública rendeixin comptes de la seva feina. El més lògic és que la societat vulgui assegurar-se que els recursos que destina a alguna cosa tan important com l'educació s'utilitzin de la manera més eficient possible. D'altra banda, en un sistema que tracti de la mateixa manera a qui fa les coses bé, i s'esforça per millorar, que a qui no ho fa, hi faltaran incentius per aconseguir l'excel·lència.

Editorials anteriors

Implantar un bon sistema d'avaluació no és gens senzill. La primera dificultat radica a definir els criteris de qualitat que es tindran en compte. La segona és triar una metodologia que sigui alhora rigorosa i justa, capaç de valorar de forma transparent diferents paràmetres de la tasca del docent, com el coneixement de la matèria, les seves habilitats didàctiques o les seves aportacions a les tasques col·lectives. Per això existeixen diferents mètodes ja provats en altres països, que inclouen mecanismes d'autoavaluació, test de competències o proves observacionals dins de l'aula. Els resultats acadèmics dels alumnes són també un element a tenir en compte, sempre que es ponderin les circumstàncies socioculturals del centre.

Una altra dificultat rau a decidir qui ha d'avaluar, en quin moment i quins efectes es volen obtenir del resultat d'aquesta avaluació. Sembla lògic que un bon resultat en l'avaluació tingui efectes positius en la carrera del professor i es reflecteixi també en la seva remuneració. Vincular certs incentius econòmics a la qualitat docent és un poderós estímul de millora. Però un bon sistema d'avaluació requereix al mateix temps el desenvolupament d'una carrera docent i la implantació d'un sistema de formació continuada.

L'adequada combinació d'aquests elements és el que ha permès a països com Finlàndia millorar la qualitat del seu sistema educatiu. Esperem que el Libro Blanco faci propostes en aquesta direcció i que les parts implicades, especialment els docents, participin en el debat sense apriorismes ni reserves, perquè l'avaluació millora el funcionament dels centres i implica més reconeixement social del professorat.