Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

No ho descartin

Potser en el sector moderat de CDC, n'hi ha que tenen un pla B, la repetició de les eleccions catalanes. I la fi política de Mas

S'ha repetit en infinitat d'ocasions que, al marge dels estralls que hagi pogut causar en la mateixa societat catalana, el procés ha provocat una fractura en bona part de les seves formacions polítiques (PSC, ICV, la mateixa CiU, primer, i Unió, a continuació, Podemos/Podem...). Però tal vegada el que molt pocs havien imaginat és que la dinàmica de fractura no s'aturaria en aquest punt i continuaria, afectant fins i tot forces que s'havien alineat obertament amb l'independentisme.

És el cas de CDC, que, d'acord amb informacions periodístiques no desmentides (més aviat revalidades pel conseller Homs, partidari de prendre represàlies contra els autors de la filtració), també ha començat a dividir-se. Segons sembla, els sectors més moderats d'aquesta formació estan alarmats davant la ferma determinació d'Artur Mas de pagar el que li demani la CUP, per exorbitant que sigui el preu, per mantenir-se en el poder, determinació inequívocament manifestada en la seva acceptació de la proposta de resolució sobre l'inici del procés cap a l'Estat català.

El problema és que aquests sectors no tenen prou capacitat d'influència al si del partit per pressionar per un canvi en la línia que està marcant la direcció. En aquesta tessitura, probablement tenen dipositades totes les seves esperances en el fet que des de fora es pugui produir alguna circumstància que modifiqui radicalment la situació. Una possibilitat és la que assenyalava fa pocs dies José Antonio Zarzalejos, en insinuar que tal vegada hi hauria els qui en el partit nacionalista acariciessin la idea que el PP cedís als cants de sirena dels sectors més ultramuntans i decidís entrar a Catalunya com un elefant en una cristalleria a cavall de l'article 155 de la Constitució. Una intervenció com aquesta permetria al sobiranisme presentar-se davant els seus com a víctima de la secular intolerància espanyola, disfressant de derrota militar la seva derrota política i reiterant, per a consum intern, consignes com “hem fet tot el que hem pogut”, “Catalunya mai havia arribat tan lluny en els seus anhels”, “tornarem a lluitar”, etc.

Però no descartin que, dins d'aquest mateix sector suposadament moderat de CDC, n'hi ha que tenen un pla B, que seria precisament el de la repetició de les eleccions catalanes. Això significaria, amb tota probabilitat, el final de la carrera política d'Artur Mas. No només perquè no hi hauria manera de justificar davant la ciutadania catalana un overbooking com aquest d'eleccions, sinó potser, sobretot, perquè, si s'arribés a aquest escenari, Mas hi compareixeria derrotat per endavant.

En primer lloc, perquè, en cas que es produís la repetició, aquesta acreditaria el fracàs de l'estratègia sencera de Mas, la qual, tenint en compte aquest desenllaç, quedaria en evidència que, lluny de contenir un disseny global de la situació i dels objectius últims, no era en realitat res més que un conglomerat d'astúcies i entremaliadures diverses, orientades al l'exclusiu propòsit de la seva supervivència política. Perquè imaginem, si no, per un moment que calgués repetir eleccions sense haver aconseguit iniciar cap procés constituent a Catalunya. Quin caràcter caldria atribuir als comicis següents? El d'un plebiscit bis? Com es valoraria una hipotètica reculada de les forces independentistes? Com una correcció del resultat del 27-S? Basant-se en el fet que aquest últim hauria implicat un presumpte mandat democràtic global i el següent, no?

Però encara pitjor seria la situació en la qual quedaria el mateix Artur Mas. Perquè si, com anticipen les enquestes, el 20-D es produeix per fi l'anunciat sorpasso de CDC per part d'ERC, aquesta última de cap manera acceptaria una altra vegada una llista conjunta tipus Junts pel Sí, i menys una en la qual Oriol Junqueras figurés per darrere d'Artur Mas. Ara bé, el seu encobriment en el número quatre a les passades eleccions demostra que ja no està en condicions de competir en camp obert i d'aparèixer aquesta vegada com a número u de la llista d'un partit que, per afegitó, oculta, avergonyit, les seves pròpies sigles. Amb aquest panorama, no li quedaria una altra que renunciar a presentar-se, moment que, segons aquesta hipòtesi, estarien esperant els moderats de CDC per sortir del seu particular armari. S'obriria així la possibilitat de tornar a començar la partida. És només una hipòtesi, certament, però el notori nerviosisme de Mas i dels seus aduladors professionals en els últims dies sembla fer-la, tirant curt, versemblant.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.