_
_
_
_
_
Crònica de Balears

Illes plenes de cine

Menorca funciona com a argument a la pel·lícula 'Isla Bonita'

El paisatge, les Illes, les dimensions no heroiques de la minuciositat.
El paisatge, les Illes, les dimensions no heroiques de la minuciositat.tolo ramon

Sovint, les illes Balears han tengut poca fortuna a l’hora de construir la seva biografia cinematogràfica, de cedir el cos i ésser el paisatge de suport dels films. És ver que hi ha hagut pluja fina i continuada de pel·lícules externes –pocs documentals condrets– que han usat redols del seu territori per a localitzacions. També s’han digerit històries nostrades i perfilat protagonistes nadius o residents.

Potser hi ha qui queda conformat amb peces centrals com Bearn o la sala de las muñecas (1983), la mirada de Jaime Chávarri sobre el clàssic de Llorenç Villalonga; l’inevitable Luís G. Berlanga amb El verdugo (1963) o, també, el sempre curt Blai Bonet tot abraçat per Agustí Vilaronga El mar (1999) i la lluminosa cinta de Rafa Cortès, Yo (2007). Per esmentar estels pocs fugissers.

Més enllà d’aquesta escala de colors hi ha un relat extens i referències expertes a Entorn, una revista sobre el cinema ‘illenc’, un dossier obert penjat al núvol, a Internet, que fa l’Ajuntament de Calvià. Té veus, dades i anàlisi de J.A Mendiola, Magda Rubí, Joana M. Roque, Agustí Aguiló, Juan Montes de Oca i Ignasi Pomar. Se citen i expliquen des dels films fets a l’illa, a les cases de cine alçades aposta pels films o per refugi d’estrelles.

Adesiara la geografia illenca queda espipellada, amb cintes desgavellades i grans actors, a l’àmbit internacional, com és el cas de la penúltima cinta, Cloud Atlas (2011) i la pretèrita El mago (1968). Ressenyables. No han mancat, a carretades, els projectes frustrants, les castanyes, les pel·lícules soporíferes, també banals, d’altres pretensioses, inintel·ligibles. I pel·liculetes a carretades

Mallorca i quasi sempre totes les altres terres enmig de la mar han estat disfressades d'illa grega o com és més comú de territori ignot, exòtic, misteriós, illot de desterrats i pirates. Però Menorca ha tengut sort. Ha quedat immortalitzada ara en una pel·lícula d'un director llest, manyós i seriós, en Fernando Colomo, que han desdit el mal bocí que contagia l’arxipèlag.

Menorca funciona com argument a Isla Bonita, el territori, la gent, l’ànima del paisatge contagien tot el film, obrat sense la maquinària gegantina. L’illa s’assembla als actors, a l’autor i és el terreny improvisat que suporta la història. Celebrem-ho.

Les lletres de la vida i no el cine fantasiós, roden també des de Menorca. La vida dura s’expressa en les cartes i les sentències d’un resistent i perseguit, un de tants, que documenta i contextualitza Joan F. López Casasnovas al llibre Un malson: viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco, que editen Luis Camarero i Xavier Castell. López confegeix un documental escrit sobre un antic company de viatges clandestins o comunistes, activistes pioners de les associacions de veïnats.

Niebla és tots els presos rojos, la memòria dels humils revolucionaris republicans perdedors que no derrotats. Ajustat a la dimensió no-heroica de la minuciositat, ell deixa d’ésser un desconegut, creix i genera respecte en la vida de les seves cartes, des de tants de centres de repressió.

A més, Manuel Cuyàs, columnista a El Punt Avui ha tret L’arròs de la terra. Dos juliols a l'illa de Menorca (Lleonard Muntaner Editor) una compilació d’articles i notes de dietari de dos juliols passats a l’illa de Menorca suara. Cuyàs diu la vida plàcida, experiència emocional, d’un exsoldat a l’illa del 1975. Tants de temps després –i sense ser soldat ni la dictadura–, la veu millor, tastant els menjars o xerrant amb i semblants.

Eivissa –i Formentera amb Lucía y el sexo (2001) de Julio Médem– desborda la seva petjada cinematogràfica. Qualitat també en qüestió. Al sud de les Balears s’ha d’esmentar el catàleg gegantí de cintes obrades, documentades i en xarxa, amb més de 10.000 hores.

No és cine, són paraules escrites les que conformen un llibre de gairebé 480 pàgines, les que usa Joan Lluís Ferrer, a Ibiza: la destrucción del paraíso (Quién, cómo y por qué) de Balàfia postals. El periodista, documentat, amb criteri i dits esmolats fa el que diu el títol. Repassa i passa comptes, sense contemplacions. Els fets i el retrat final –la foto d’ara, luxe, grues i excés- són incontestables, el guió repetit, un protagonista central un ample repartiment de secundaris comparses.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_