Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

Jo prohibiria l’onada al Camp Nou

Al futbol sempre es premia més l'espontaneïtat de la gent que les consignes

Estelades al partit de Champions de dimecres.
Estelades al partit de Champions de dimecres.

El Camp Nou no ha estat mai un estadi violent, més aviat al contrari; se l’ha acusat precisament de ser poc intimidador, massa tranquil i manyac, i a vegades fins i tot de molt dispers. Només hi ha una certa unanimitat a xiular l’àrbitre o quan el Barça juga contra el Madrid. No es recorden incidents greus des que durant el mandat de Laporta es van eradicar els radicals, sobretot els Casuals. Les famílies van tornar al camp i no hi ha hagut cap més alarma que la fomentada per declaracions sorprenents, com la de Rosell —“prefereixo que es digui ‘Rosell no deixa entrar un nen’ que ‘Rosell ha matat un nen’”—, quan per una qüestió de seguretat es va decidir controlar l’entrada dels menors de set anys.

La gent blaugrana aplaudeix, pateix, discuteix i polemitza per l’alineació si escau. Acostumada a la pluralitat, l’afició no té gaires problemes de convivència i assumeix que les declaracions institucionals i la càrrega simbòlica de l’estadi varien en funció del perfil del consell directiu, sense que cap d’ells hagi oblidat que el Barcelona és un club català. Fins i tot Messi crida “Visca el Barça i visca Catalunya!”. El Barça té un marcat caràcter popular, integrador i contemporani des dels anys vint, i es va polititzar especialment a partir de la dictadura de Primo de Rivera quan es va tancar Les Corts per haver xiulat la Marcha Real. La situació política del país, per tant, sempre es manifesta d’alguna manera al Camp Nou.

Ara mateix se senten càntics d’independència quan es compleix el minut 17.14 de cada partit i es veuen moltes estelades com a mostra d’una tendència política, i també com a reivindicació de la llibertat d’expressió des que han estat considerades una bandera “inapropiada” per la UEFA. Als culers els empipa molt que els fiscalitzin, i més l’administració esportiva, perquè segurament no hi ha una institució al món que tingui un control social més gran, tot i saber-se que avui dia només se’n pot ser president si es tenen molts milions per avalar (uns 80 ara mateix, el 15% del pressupost) i que les quotes dels abonaments han passat del 85% al 12% en 30 anys.

Al mateix temps, però, no hi ha cap club al món l’activitat del qual estigui condicionada per la denúncia de socis anònims, de noms ben catalans com ara Vicenç Pla, Oriol Giralt o Jordi Cases. Molts aficionats estan segurs que aquests socis no actuen sols, sinó que responen a determinats interessos, formant part de les lluites caïnites entre directives, tot i que mai no se n’hagi pogut treure l’entrellat. D’aquí ve que els barcelonistes sospitin ara que la denúncia de la bielorussa Anna Bordiugova contra les estelades i les multes de la UEFA, sorprenents si es tenen en compte els informes dels delegats europeus als partits, ha estat induïda per algú que li vol mal al Barça.

Hi ha qui s’ensuma que al darrere hi ha les pressions del govern espanyol, molt crític amb l’exhibició de banderes sobiranistes, de la mateixa manera que també va posar el crit al cel per xiular l’himne espanyol al Camp Nou a la final de l’última Copa. Al barcelonisme no li agrada aquest intervencionisme, com tampoc li fa cap gràcia que s’utilitzi el seu estadi com una caixa de ressonància de les entitats sobiranistes, que van repartir més de 30.000 estelades en el partit contra el Bate Borisov.

La gent que va al camp prefereix l’espontaneïtat, molt sovint més saludable i divertida, com quan el Camp Nou va popularitzar el càntic de “Mourinho vete al teatro”. Si tothom hi pot dir la seva, jo tinc una proposta: prohibir l’onada. No hi veig cap sentit a voler convertir la graderia en un mar, que la gent es gronxi i es mogui en una determinada direcció i en el moment que toca, com si no hi hagués ni jugadors, ni pilota ni partit. Tant me fa que s’hagi importat de l’hoquei sobre gel o del beisbol, i que fos molt celebrada al Mundial de Mèxic 86, però l’onada em sembla ridícula i perillosa: la gent sua molt, pots caure i fer-te mal, i si t’hi negues et miren malament, com si l’estrany fossis tu. Normalment només es fa quan l’enfrontament ja està dat i beneït o no passa res al camp, senyal que els que la practiquen no saben distreure’s i han anat a l’estadi de turisme o a passejar-se, no a animar l’equip, escridassar el rival i pressionar l’àrbitre.

Fer l’onada és de molt mal gust, tant com haver d’anar a l’estadi amb un manual d’instruccions per saber què es pot fer i què no, un llibre redactat d’altra banda per molts que mai a la seva vida han jugat un partit de futbol ni han set de cap equip.

MÉS INFORMACIÓ