Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Creta, 1941

Una novel·la sobre la invasió de l'illa pels paracaigudistes alemanys recorda la presència de republicans catalans entre les tropes britàniques

Paracaigudistes alemanys negociant la rendició d'Heraklion amb el seu alcalde el 1941.
Paracaigudistes alemanys negociant la rendició d'Heraklion amb el seu alcalde el 1941.

Els catalans estem de moda, de vegades de manera sorprenent. Imaginin la meva sorpresa quan enmig de la lectura de les aventures d'un oficial de la Wehrmacht en la Creta de la primavera del 1941 recentment envaïda pels paracaigudistes alemanys llegeixo: "Atureu!" (sic). És el que criden, en català, al soldat a les despietades muntanyes del centre de l'illa uns homes salvatges i d'uniformes llardosos que apareixen de sobte amenaçant-lo amb les seves armes i parlant-li de Durruti, que ja és un esglai. El llibre és El camino a Ítaca, de Ben Pastor (Alianza), el nou lliurament de la sèrie policíaca protagonitzada pel jove capità de cavalleria i agent de l'Abwehr –el servei secret de l'exèrcit– Martin Von Bora, un militar íntegre en tant que sigui possible, que ha de bregar amb el que significa per a la consciència ser part de la maquinària bèl·lica del III Reich.

A la novel·la, Bora viatja a Creta en els dies següents a la sagnant conquesta (operació Merkur) i rep el complicat encàrrec d'investigar l'assassinat d'uns civils que sembla ser obra dels paracaigudistes, unes tropes d'elit molt dures que caminen amb el gallet solt i molt males puces després de l'escabetxada que han sofert per prendre l'illa. En el curs de la investigació el nostre home ha de buscar un testimoni a les muntanyes i topa amb els catalans, un grup d'antics membres de la FAI que després de la Guerra Civil –expliquen a Bora després de capturar-lo– van passar a França i es van enrolar a la Legió Estrangera. Després es van escapolir a Síria per evitar lluitar a favor de la França de Vichy i van ser transferits a Creta pels britànics des d'Orient Pròxim com a part de l'amalgama de tropes enviades per aturar la invasió alemanya i, en resultar això ja impossible, protegir l'evacuació. Martin Bora, que ha lluitat a Espanya en el 37 com a tinent de la Legió Còndor –això s'explica en una altra de les seves aventures, The horseman song– convenç els catalans que és un anglès excombatent antifeixista al front d'Aragó, cita Orwell i fins i tot ell mateix fa servir algunes paraules en català.

“Ah, els catalans, hi ha un lloc al meu cor per a ells i per a Catalunya”, em diu Verbena (Ben) Pastor, escriptora nord-americana d'origen italià, en preguntar-li per l'escena. Com que som amics m'alegra secretament la idea que potser he influït una mica en aquest cameo dels catalans a la novel·la. En fi, en realitat preferiria haver estat el model de Martin Bora, alt, maco, elegant i d'ulls verds; però per a ell Ben s'ha basat en Von Stauffenberg.

L'escriptora, per descomptat, no s'ha inventat completament l'episodi dels catalans: va llegir, com hem fet tots, sobre la presència de combatents republicans espanyols a les files britàniques en el canònic Creta, la batalla y la resistencia, d'Antony Beevor (Crítica). Aquells soldats formaven part de la Layforce, la força de comandos desembarcada a Creta, i van protagonitzar algunes accions gairebé suïcides lluitant braç a braç amb tropes maoris (!) a la rereguarda britànica. La majoria van ser fets presoners i es van fer passar per gibraltarenys per evitar que els alemanys els enviessin a Franco. Altres van escapar per mar a Egipte. Alguns es quedarien a l'illa ocupada unint-se als grups de la guerrilla local.

Jo sempre he tingut, des que era nen, una fixació per Creta en què es confonen la mitologia, l'arqueologia i la II Guerra Mundial. Els Fallschirmjägger de Student caient cap a la seva mort (els van delmar a l'aire) embolicats en les ales de seda dels seus paracaigudes em semblen avatars d'Ícar i el cruel general Müller, llançant cegues i brutals represàlies –com la liquidació del poble d'Anoyia– un Minotaure atrapat al laberint de la Resistència cretenca, a la qual s'uneix l'audaç correu Psychoundakis com un mercurial pastor. No és difícil que a Creta, bressol de Zeus, se't barregin les coses. A Martin Bora també li passa: els vieux briscards catalans sorgint aspres entre els cingles li semblen lestrígons, els gegants antropòfags de l'Odissea.

El borni John Pendlebury, arqueòleg successor d'Evans a Cnossos (i implicat en els serveis d'Intel·ligència britànics), va caure lluitant contra els paracaigudistes, que es diu que li van enviar a Hitler el seu ull de cristall de ciclop heroic. Villa Ariadna, la casa d'Evans i seu de la missió arqueològica, als jardins d'hibiscs de la qual Pendlebury practicava l'esgrima, es va convertir en la caserna general alemanya. L'ombra de Pendlebury planeja sobre la novel·la de Ben Pastor. “Em vaig enamorar d'ell i dels seus amics arqueòlegs llegint el seu llibre i veient les seves fotos”, sospira l'escriptora. “Quina generació única d'homes intel·ligents, bells i idealistes! Sento que Europa ja no sigui capaç de produir-los”. Li pregunto, esclar, per Patrick Leigh Fermor, que va lluitar amb els partisans cretencs i va segrestar el general Kreipe (el seu relat pòstum de l'operació, Secuestrar a un general, el publicarà ara en castellà Berenice) sense deixar de vestir-se com Lord Byron, beure raki i recitar Horaci. “Fermor sempre m'ha commogut per la seva eterna joventut, tot el que va fer, a la guerra i fora, va anar wild and wonderful”.

Creta, plena de llegenda i guerra és per mi també una illa d'amics: el vell Paddy, Beevor, María Belmonte, Toni Sagarra. La María i en Toni han recorregut l'illa seguint els passos del mite i de la història en els senders, els museus, els cementiris i les tavernes. La María fins i tot m'ha portat una pedra de la muntanya Ida. Ara Ben i Martin, i els catalans feréstecs, se sumen al cercle de l'illa, lloc màgic i aspre que, com va dir Seferis en un bell poema cretenc, ens ofereix aquest consol del cor que és aixecar jardins a l'aire.