Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El buidatge de Convergència

Sota la gestió d'Artur Mas, Convergència ha perdut tants diputats com els que ara li aporten ERC i la CUP

Té la seva gràcia que una formació assembleària d'extrema esquerra com la CUP s'hagi parapetat darrere del secretisme per negociar un acord amb el líder d'un partit de centredreta inscrit en el liberalisme com el d'Artur Mas. És comprensible, esclar, donades les circumstàncies i la distància polític i ideològica aparentment sideral entre totes dues forces. Però serveix de poc. Els secrets d'aquesta negociació, ja s'ha vist, acaben apareixent a la llum en forma de proposta de declaració parlamentària de ruptura amb la legalitat.

El que passa en termes polítics és, en definitiva, que la CUP estira Convergència i Esquerra cap a les seves posicions i, de moment, ha obtingut aquest compromís d'“inici de ruptura” en els termes de “desobediència” que exigia.

La CUP no és, no obstant això, l'única que estira Convergència en aquesta direcció. Abans que ells ho va fer Esquerra, des de 2010. En les dues últimes legislatures, i amb la impagable col·laboració del PP de Mariano Rajoy i el seu Govern, l'Esquerra d'Oriol Junqueras va estirar els hereus de Jordi Pujol perquè abandonessin l'autonomisme i abracessin la causa independentista. Ara, Esquerra li ha arrabassat, de moment, la presidència del Parlament i si s'estabilitza mínimament la legislatura, cosa que està per veure, s'endurà més o menys mig Govern.

Presonera d'Esquerra i la CUP, Convergència s'està veient a si mateixa, amb la comprensible estupefacció dels qui creien estar al centredreta, en la poc airosa situació de pidolar a l'extrema esquerra la investidura del seu candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, mentre Esquerra espera per recollir la seva part.

És possible que Mas aconsegueixi el seu objectiu, i és difícil predir quina de les dues parts cedirà més en l'eventual pacte. De totes maneres, s'acabarà veient. Però és possible que no ho aconsegueixi, que la CUP no vulgui humiliar-se, i el president sigui un altre. En aquest cas, es produiria la situació paradoxal que l'enderrocament d'Artur Mas pel qual tant han batallat, cadascun amb les seves raons, el PP de Rajoy, els Ciutadans d'Albert Rivera i la Iniciativa-EUiA de Joan Herrera, seria finalment aconseguida pels simpàtics nois/noies antisistema de la CUP. Déu n'hi do. Van arribar com a neòfits al Parlament el 2012 i el 2015 ja aconsegueixen fites com la de tallar el cap (metafòricament, s'entén) del successor de Pujol.

El que està passant aquestes setmanes pot definir-se com un buidatge polític de Convergència. Un partit que del pactisme i el centrisme en va fer la seva bandera ha relliscat gairebé sense adonar-se'n fins a una causa extrema i es troba ara que els seus únics aliats possibles són, esclar, partits que en l'arc polític català se situen a l'extrem esquerre. En el camí, en la mutació, Convergència ha perdut Unió i a l'espai sociopolític que representa. Està sent abandonada per bona part dels seus electors de dretes, l'espai social que va estar representat en part per l'UCD i a la dècada de 1980 li va proporcionar la seva primera gran expansió. Ha malbaratat antigues afinitats amb el catalanisme socialista i amb el resistent espai polític derivat del PSUC. A més a més, està perdent, a dolls, el prestigi polític que en el seu moment aportaven figures senyeres del partit, una sèrie de fundadors enxampats en escàndols de corrupció. Els cognoms Pujol, Millet, Alavedra, Prenafeta, Sumarroca, que ho van significar tot a CiU, ara són baquetejats pels jutjats, acusats de nombrosos delictes.

La caiguda ha estat ràpida. CiU va aconseguir 62 escons el 2010 i quan va abraçar la causa independentista va quedar presonera d'ERC, que en tenia només deu. CiU va baixar a 50 el 2012, mentre ERC pujava a 21. El 2015, Convergència ha aconseguit 29 escons en una candidatura conjunta amb ERC i independents que, en total, n'ha aconseguit 62. Aquests 62 diputats són deu menys que els que sumaven CiU i ERC el 2010 i nou menys que el total de CiU i ERC el 2012. O sigui, la tan bombejada aportació de les entitats que han protagonitzat l'agitació independentista des de 2010 és nul·la a efectes electorals. Però en les tres eleccions al Parlament celebrades des de 2010, Convergència com a partit ha perdut 33 escons i els 10 perduts per la suma de Convergència i Esquerra en les últimes autonòmiques han anat a parar a la CUP. Són aquests deu el suport dels quals Artur Mas es veu obligat a negociar ara en secret amb Benet Salellas i Anna Gabriel per a la investidura que difícilment aconseguirà.