Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tombs a cegues

El que els governs estrangers no verbalitzen és estupor per la falta de resposta política del Govern de Rajoy davant el procés català

Es necessitarà temps i perspectiva per fer una anàlisi pausada, sistemàtica i formal del tema. Però, ara mateix, fa l'efecte que les reaccions de l'establishment espanyol davant del repte independentista català s'han anat movent en ziga-zaga, fent tombs, de manera ciclotímica, oscil·lant entre el desdeny i el pànic. Segurament, tan impostats l'un com l'altre.

A veure. Sense cap mena de dubte –facin un cop d'ull a Google–, el substantiu més utilitzat durant els últims mesos pels adversaris polítics, intel·lectuals o mediàtics del secessionisme ha estat bogeria. Amb tots els seus sinònims i variants, esclar: disbarat, deliri, idea desgavellada, alienació... El concepte d'independentistes embogits –o, en la versió més amable, abstrets i aliens a la realitat com el Quixot– s'ha convertit en trending topic d'articles, editorials i discursos; i persones aparentment assenyades han arribat a suggerir que, per resoldre el problema, haurien d'arribar a Catalunya trens plens de psiquiatres. Una variant d'aquesta lectura despectiva ha estat la clau delinqüencial: els principals promotors del procés són només uns gàngsters de coll blanc que volen amagar les seves trapelleries; i Artur Mas, en particular, és un governant catastròfic i un cadàver polític ambulant, un walking death.

El curiós del cas és que, simultàniament a aquestes descripcions del “manicomi català” o de la “mascarada independentista” liderada per un mort, les mateixes tribunes exposaven alarmadíssimes comparacions entre el moviment sobiranista i l'orangisme nord-irlandès (segons això, aquí els catòlics oprimits serien els unionistes...), o traçaven inquietants paral·lelismes amb el feixisme italià, el nazisme alemany; amb els pitjors totalitarismes del segle XX, en fi. Segons ha sentenciat algú, el separatisme català és “el càncer d'Europa”. Naturalment, la iniciativa parlamentària anunciada la setmana passada per Junts pel Sí i la CUP va aguditzar el registre melodramàtic i alarmista: “cop a la democràcia”, “acte de provocació”, “motí a sufocar”, “irresponsabilitat”, “pugna antidemocràtica”, “cop d'Estat institucional”... Però ni així va esborrar el menyspreu: encara aquest dissabte, el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, situava el procés independentista “entre el vodevil i el despropòsit”. Doncs és cridaner que, per fer front a una farsa o a un problema d'insània mental col·lectiva, hagi calgut involucrar Barack Obama, Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, Ban Ki-moon, el Partit Popular Europeu en ple, tota la cúpula de la UE i fins i tot el Consell de Seguretat de l'ONU.

Desgraciadament, Espanya no és Alemanya, ni el Regne Unit, ni Bèlgica, ni tan sols França

El que els governs estrangers no verbalitzen, però senten, és estupor a la vista de la falta de resposta política –les gesticulacions i les amenaces no ho són– del Govern de Rajoy davant del fet constatat que un 48% dels ciutadans catalans no volen continuar sent espanyols. Hi estic d'acord: el resultat del 27-S no legitima prou un procés unilateral d'independència. Però suposem que unes eleccions regionals a Baviera o al Sarre haguessin donat el 48% dels vots i majoria absoluta d'escons a forces explícitament i inequívocament partidàries de separar l'un o l'altre d'aquell länder de la República Federal i constituir-ho en Estat independent. S'imaginen vostès que la reacció de la cancellera Merkel consistiria a atrinxerar-se darrere de la intangibilitat de la Llei Fonamental de Bonn del 1949, a reforçar els poders del Tribunal Constitucional de Karlsruhe, a preparar la suspensió de l'autogovern del land rebel? N'hi ha prou amb veure com està negociant amb el Govern bavarès sobre l'espinós tema dels refugiats per saber que no.

Desgraciadament, Espanya no és Alemanya, ni el Regne Unit, ni Bèlgica, ni tan sols França, on una eventual majoria independentista a l'Assemblea de Còrsega (ara hi ha 3 diputats sobre 51) provocaria una allau d'iniciatives polítiques i propostes de reforma. Espanya és el país que, enfrontat fa 120 anys al seu anterior gran desafiament territorial, va resumir per boca del president del Govern, Antonio Cánovas del Castillo, la fórmula idiosincràtica per respondre a aquests reptes: “Defensarem la nostra sobirania a Cuba fins a l'últim home i l'última pesseta”. No fa falta recordar que va caure l'últim home, es va gastar l'última pesseta... i es va perdre Cuba.

Vaig llegir aquí mateix dilluns passat que l'exministre Josep Piqué reclama al Govern central capacitat i voluntat per seduir els catalans. Molt em temo, estimat Josep, que les tècniques de seducció de Rajoy davant l'independentisme són semblants a les de Cánovas: del general Weyler a la brigada Aranzadi.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.