Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

En falta un tros

Si Junts pel Sí i la CUP haguessin obtingut un percentatge de vots del 55%, fins i tot Obama votaria la declaració del Parlament de dilluns. Però no ha estat així

Jo no sé si tothom ho sabia, però puc assegurar que la meva beneïda innocència no em deixa imaginar la prepotència i la impunitat d'un clan de poder com el dels germans Pujol, carregant milions a corre-cuita d'uns comptes als altres, traient-los d'Andorra, segons sembla dir la comissió rogatòria que explica okDiario. Tampoc m'imaginava que els comportaments mafiosos que no recreen ni a The Wire –perquè faria plebea la sèrie– formaven part de la connivència natural entre la Generalitat i l'empresariat.

La meva escassa fantasia no dóna per a imaginar l'actual tresorer (i l'anterior tresorer de Convergència) pactant amb detalls i calculadores la suma precisa de la quantitat oportuna que s'havia de desviar per al partit, com repartir-la, de quina manera disfressar-la de donació o de lliurament a compte. M'imagino la cara dels concursants perdedors o descartats, m'imagino la cara dels qui saben o sabien que això formava part de la rutina de contractacions amb la Generalitat, m'imagino la cara dels que no van concursar mai perquè sabien que perdrien o que era inútil concursar sense saber a què es concursava. Bé, no és veritat: no me la imagino perquè ni en sé ni puc.

Però a més comencen a caure filtracions insòlites de periodistes que expliquen sopars privats i consellers de la Generalitat que declaren en públic unes coses i en diuen unes altres en privat. Per descomptat que és política, però la cadència de filtracions en si mateixa és un símptoma del desajustament que no deixa de resultar cridaner.

Potser a uns quants votants de Junts pel Sí els pot estar passant el mateix davant d'algunes de les coses que passen, filtrades o sense filtrar, i de cop han al·lucinat –un d'ells m'ho ha dit en veu baixa– perquè van votar aquesta candidatura per fer emprenyar Espanya, per fer emprenyar el PP i Rajoy al capdavant, per presumir una mica amb una majoria potent que els abaixés els fums de tantes lleis intangibles i inamovibles.

La vitalitat de Carme Forcadell ja s’ha expressat amb una proposta de resolució els termes de la qual no acaben de localitzar-se al programa de Junts pel Sí

Alguns esperits delicats que van votar Catalunya Sí que es Pot es deuen haver tornat a ficar al llit des de primera hora del matí amb una síndrome de depressió posttraumàtica en saber que diversos dels seus diputats, començant per Lluís Rabell, han pensat que Carme Forcadell és un exemple d'equanimitat política i de ponderació institucional, sense cap rastre d'indesitjable sectarisme ideològic ni propagandístic, i modèlica moderadora d'un Parlament en el qual els dos partits que componen la coalició electoral vencedora han retrocedit pel que fa a convocatòries anteriors.

La legislatura ha començat amb una empenta inusitada, tot i que lamento que no hàgim pogut gaudir del somni democràtic d'enviar la cinquantena o seixantena de diputats dels grups no independentistes a les golfes del Parlament, a les bancades del galliner, perquè es noti que existeixen però només de forma supèrflua, sobrant, descentrats i fora de focus. Per fortuna, la vitalitat de Carme Forcadell ja s'ha expressat amb una proposta de resolució els termes de la qual no acaben de localitzar-se al programa de Junts pel Sí. Però hi deuen ser, o algú els trobarà, perquè tot és ara més que líquid, de plastilina, o mucilaginós, i qui diu república ho diu metafòricament i qui diu desobeir les lleis vol dir desconnexió ma non troppo, i qui defensa fer les coses bé comença per desinstal·lar el sistema operatiu de l'aparell.

Es deu haver mogut més d'una cadira després de la proposta “garibaldina, contundent, esquemàtica i redactada amb presses per dos estudiants de COU entre assemblea i assemblea” (ho ha escrit amb aquesta gràcia Enric Juliana), com s'han mogut les cadires de Mas-Collell, Santi Vila o Irene Rigau.

Potser també ells han rebut alguna filtració secreta i també saben que les eleccions del 27-S no autoritzen ni èticament ni jurídicament ni políticament l'independentisme a emprendre la ruptura. Si Junts pel Sí i la CUP, junts o per separat, haguessin obtingut un percentatge de vots del 55%, jo crec que fins i tot Barck Obama hagués votat la declaració del Parlament de dilluns que ve. Davant l'evidència d'aquesta majoria a favor de la independència, Rajoy i el mateix sursum corda rebrien l'oportuna trucada per trobar la sortida jurídica i legal als fets consumats. Però a dia d'avui encara falta un tros del fet.

Jordi Gracia és professor i assagista.