L’encarnació del somni xinès

Chen Yansheng, el nou accionista de referència de l'Espanyol, és un privilegiat per mèrits propis. És el 254è home més ric de la Xina segons Forbes, el 160è patrimoni familiar més elevat del país –1.400 milions d'euros– segons la revista Money Week. Chen encarna el somni xinès: de peó que treballa en una fàbrica de sol a sol a empresari d'èxit que reben amb catifa vermella a Europa. Va néixer el 1970; amb 19 anys, tots just acabar el batxillerat, Chen va entrar a treballar en una planta tèxtil de capital taiwanès a la província de Guangdong. Feia una dècada (1980) que el Partit Comunista Xinès havia instaurat les primeres zones de lliure comerç del país a Guangdong. Era l'inici d'una nova revolució industrial, la primera pedra de la globalització tal i com la coneixem. La vida de Chen va canviar al mateix ritme vertiginós que el planeta.

Hi ha diferències notables entre el somni americà i el somni xinès. La més important és que a la Xina, l'Estat i el partit manen per damunt de qualsevol llibertat individual. Una altra diferència, d'arrel confuciana, és que cap ego és més important que el col·lectiu. A la seu del seu grup empresarial hi ha nombrosos cartells penjant de les parets en els quals es poden llegir lemes com “Grans empreses, petits individus” o “Una feina d'alt valor afegit, una persona de perfil baix”, segons relata el diari Yangcheng. El grup de comunicació Yangcheng va lliurar el 2014 a Chen el premi de l'empresari de l'any de Guangdong. No és un premi menor: Yangcheng és un gegant amb milions de lectors. Guangdong és la província amb el PIB més alt del país, amb una població de 103 milions d'habitants. Guangdong ha estat històricament la regió més lliure de la Xina, amb una estructura urbana que es desenvolupa seguint el riu de la Perla, entre Canton, Shenzhen i les regions autònomes de Hong Kong i Macau. També té una identitat pròpia, amb una rica diversitat lingüística que ajuda els seus ciutadans a relativitzar el centralisme de Pequín. Chen ha crescut en aquest món cantonès, lluny de la cort mandarina del Partit.

Un accident el va marcar

A la fàbrica tèxtil, Chen va ser ràpidament ascendit a posicions directives per fer tasques de control de planta. Amb 23 anys va patir un greu accident laboral –un incendi en una secció de maquinària– que va canviar la seva mentalitat, segons va explicar a Yangcheng: a l'hospital va decidir que volia recuperar el control de la seva vida i no dependre de les ordres de ningú. El 1995 va fundar la seva empresa, vinculada a la producció de plàstics, la llavor de l'actual grup Rastar que presideix i que controla accionarialment juntament amb la seva dona. Chen va entrar poc després al sector de les joguines desenvolupant el seu primer producte, una pilota de futbol que s'il·luminava i feia sorolls. Es va dedicar en cos i ànima al desenvolupament de “la pilota cantaire” treballant durant mesos 18 hores al dia. El producte va ser un èxit de vendes coincidint amb la Copa del Món del 1998.

Amb 30 anys, l'any 2000, aconsegueix el seu primer títol de formació superior: un MBA en Administració d'Empreses per la Universitat Sun Yat-sen, una de les més antigues de la Xina, fundada el 1924. Chen decideix aleshores que la seva empresa s'ha d'especialitzar en cotxes teledirigits i rèpliques de models de luxe. Actualment comercialitza tota mena de joguines vinculades a marques d'automòbil però produeix també drons, maletes, bicicletes o cadires de seguretat per a nens. La marca comercial del grup presidit per Chen és Rastar i sota el seu paraigua es desenvolupa el trident del negoci del consorci: “Joguines-Jocs-Audiovisual”. L'expansió de Rastar evoluciona cap als videojocs i cap al sector de la televisió i internet. També té una divisió de fabricació de poliestirè, el plàstic més utilitzat per a envasos. La societat matriu de Rastar cotitza a la borsa de Shenzhen. Chen i la seva esposa, Chen Dongqiong, controlen el 51% de les accions, l'únic actiu que comptabilitzen les revistes Forbes o Money Week per calcular el seu patrimoni. Aquest mateix percentatge és el que vol aconseguir Chen en els propers mesos per assegurar-se el control de l'Espanyol.

El referent de Bandai

El grup Rastar és la 84a empresa més rendible en borsa a la Xina, segons un informe de l'Associació Xinesa de Joguines. La facturació del grup el 2014 va ser de 360 milions d'euros i el benefici net, de 36 milions –just un 10% de la facturació. Els ingressos s'han multiplicat per set des del 2010 i els beneficis, per 4. Chen insisteix en nombroses entrevistes que la clau del seu èxit és controlar al màxim la despesa i diversificar els negocis, però vinculant-los entre ells. L'entrada a l'elit de l'esport és una aposta en aquest sentit: guanyar diners al futbol europeu i que aquest l'ajudi a difondre les seves marques. Rastar no seria el primer fabricant de joguines asiàtic que esponsoritza un equip de Primera Divisió: Bandai va fer-ho amb l'Atlètic de Madrid, i van arribar a participar a la Lliga de Campions del 1997. Money Week assegura que Bandai és un dels models a seguir per a Chen en la diversificació de les joguines cap al sector audiovisual i els videojocs.

Chen ha explicat que segueix la lliga espanyola de futbol, tot i que no ha precisat si coneixia l'Espanyol. Dani Sánchez-Llibre i ell van ser presentats per primer cop el mes de juny passat a partir d'un conegut en comú. La relació de Sánchez-Llibre amb la Xina es remunta al 1994, quan l'empresa de conserves Dani va obrir una fàbrica al gegant asiàtic. L'aventura va fracassar perquè la Unió Europea va vetar el 1997 la importació de marisc xinès, veto que es manté fins avui. Tot i això, Dani continua exportant productes a la Xina.