Selecciona Edició
Connecta’t
poti-poti

De Boadella a Rahola

A més de la literatura previsible, aquests dies hi ha hagut intervencions més insòlites, irades o amb metàfores poc habituals

Reunió de la Mesa del Parlament
Reunió de la Mesa del Parlament EFE

Els esdeveniments d'aquests dies, a més de la literatura habitual, han donat alguns textos més singulars pel que fa al to o l’aproximació al futur que s’acosta. El comentari més reproduït ha estat el que va fer, molt enfadada, Pilar Rahola, a Rac1 (2 de novembre). Per l’articulista, davant la dificultat de formar govern, la CUP està ficant el dit a l’ull “al líder màxim del procés” i “diu coses molt rares”. Els de Junts pel Sí, va continuar, “no tenen estratègia comuna i estan més barallats del que ens sembla”. Segons la periodista, hi ha el perill de “fer el ridícul més gran de la història de Catalunya”, que té “una merda de polítics barallant-se tots per la cadira o pel país”. “Fot fàstic i per ací anem al pedregar”. Rahola va concloure: “Si seguim fent aquestes coses, Ciutadans serà la primera força a la província de Barcelona” i aleshores “quina cara ens quedarà? D’idiotes a tots”.

També parla de fer el ridícul Pere Pugés (El Punt Avui, 4 de novembre) veient que CDC i ERC no fan candidatura conjunta el 20-D. El cofundador de l’ANC escriu: “No m’agrada gens el que està passant des del 27-S”. “Vull polítics amb sentit del ridícul i amb sentit d’Estat! Vull que anem junts a Madrid, si hi anem a fer el mateix, i vull que tinguem govern com més aviat millor”.

Catalunya té una merda de polítics barallant-se tots (Pilar Rahola)

Empar Moliner (Ara, 4 de novembre) mira una foto de membres del Parlament en una taula on hi ha aigua amb gas quan fins ara “els nostre polítics solien beure aigua sense gas”. I aquesta és l’explicació que dóna: “Estan embafats de la política espanyola, es noten la panxa bruta, no poden més. S’ho han empassat tot i ara l’única cosa que volen fer és un rot”.

Albert Boadella, per la seva banda, ha reivindicat l’anticipació d’anàlisi que va suposar el seu espectacle Operació Ubú (1981). En un article a La Razón (1 de novembre) escriu, però, que els protagonistes reals de la Catalunya d’avui l’han superat. “Han fet una altra versió d’Ubú molt més patètica i sense pietat. Moralment escandalosa”. Boadella creu que ara hauria de fer una nova versió titulada 1.957.348 fills naturals d’Ubú (en referència als vots aconseguits per la CUP i Junts pel Sí).

Els diputats s’ho han empassat tot i ara l’única cosa que volen fer és un rot (Empar Moliner)

Manuel Cuyàs (El Punt Avui, 29 d’octubre) recorda que fins ara “hem viscut de manifestacions, concentracions i consultes on l'element festiu ha tingut un paper destacat”. Amb el document que condueix a la república catalana “ha passat l'hora del pati”. “Veig serens els líders dels partits independentistes. A la seva serenitat m'agafo quan em sento defallir. Què faríem sense l'autonomia per ara vigent? Desobeir. La toga? El tricorni? Perdonin: l'esperit és fort però la carn és dèbil, i jo a vostès no els amago res. Post festum, pestum, que vol dir treballar i anar endavant perquè ja no es pot anar enrere. No?”.

Antoni Puigverd (La Vanguardia, 2 de novembre) considera que “Catalunya entra en un embolic de veritat, sí. Experimentarem el caos. El cost de l’excitació nacional serà important [...] Preparem-nos per al paisatge que deixaran els esdeveniments”. I un cop passat, “caldrà construir espais de concòrdia, cases per al repòs dels vençuts, hospitals de recuperació”.

La declaració. La voluntat de Junts pel Sí i la CUP d’aprovar la setmana vinent, abans que comenci el procés per formar govern, una declaració independentista que predica la desobediència a lleis i tribunals i la reacció de Rajoy convocant els partits contraris a la independència ha estat un tema tractat per una infinitat d’editorials i articulistes.

Amb el document que condueix a la república catalana ha passat l’hora del pati (Manuel Cuyàs)

Carlos Herrera (Cope, 3 d’octubre) presenta Carme Forcadell com una hooligan que no fa cas ni de les regles del Parlament, convocant una Junta de Portaveus quan hi ha un partit que no ha creat el seu grup parlamentari. “Violar una llei és violar la democràcia. I això tots tenen el dret de combatre-ho”. “És absurd per part dels secessionistes creure que un Estat participarà en la seva voladura”. Emilio Campmany (Libertad Digital, 3 de novembre) veu absurd, esperpèntic i kafkià que, quan el Parlament vol tramitar una declaració d’independència, el que denuncien davant del Tribunal Constitucional partits que s’hi oposen no sigui això, “sinó la violació del reglament de la Cambra provocada per una dilació de dubtosa legitimitat mantinguda per un dels grups disposats a recórrer a l’alt tribunal”.

A l’Abc (3 de novembre), Ignacio Camacho escriu que “fa massa temps que els separatistes s’han acostumat a les victòries de facto, al triomf de la seva desobediència [...] Espanya és una nació que disposa de tota l’energia civil, jurídica i política del seu Estat. No pot permetre’s més derrotes”. El diari fa una editorial el mateix dia que titula “És hora de fer el que cal fer”. Davant del desafiament “arrogant” dels independentistes la resposta del Govern no ha de ser dir el que no farà –enviar la Guàrdia Civil o el que no vol fer –aplicar l’article 155 “perquè no està escrit fins on haurà d’arribar l’Estat en defensa de l’ordre constitucional”. Bieito Rubido, director del diari, ho explica més clar. Després de criticar la covardia espanyola a l’hora de respondre als grans desafiaments recorda que “el monopoli de la força per part de l’Estat és una conquesta de les democràcies” (29 d’octubre).

Victoria Prego celebra que Rajoy hagi decidit controlar “en què es gasta la paga el nen”

Enric Hernàndez (El Periódico, 4 de novembre) considera que “ni el redactat de la resolució, ni el contingut ni la seva precipitada tramitació s’atenen al rigor jurídic que el Consell Assessor va voler imprimir en aquest ardu procés. La màxima de 'fer-ho, però fer-ho bé' ha passat a la història”. Aquest diari, a l’editorial del 31 d’octubre defensava que Rajoy l'ha encertada a l'hora de “decidir que la resposta a Junts pel Sí i la CUP havia de ser el més àmplia i acordada possible”. El text, però, recorda que la qüestió catalana no es pot resoldre exclusivament amb l’apel·lació a la llei vigent. “Les lleis hi són per ser respectades, però són modificables, i en ocasions és urgent fer-ho”. Aquest dia, l’editorial d’El Mundo també considerava un encert que Rajoy miri de trobar el consens “davant del desafiament secessionista”. La Razón (4 de novembre) escriu que el Constitucional ha d’actuar amb rapidesa. Luis María Ansón (El Mundo, 29 d’octubre) creu que si Rajoy actua de manera contundent i amb prudència “es bolcarà al seu favor l’electorat perdut”.

Ben diferent es veu des d’altres mitjans. Lluís Bou escriu:“a partir de dilluns les coses hauran canviat molt a Catalunya. Que ningú es posi neguitós. El president Artur Mas, Oriol Junqueras i la presidenta Carme Forcadell estan fent el que toca. El procés avança amb la força d'un trencaglaç rus i posarà tothom a lloc en els pròxims dies. No sentiu la remor de fons? No sentiu com s'esquerda el mur?” (El Món, 3 de novembre).

És inadequat que grups com l’ANC provin d’utilitzar el Camp Nou com a escenari propi i uniforme (La Vanguardia)

Per Vicent Partal (Vilaweb, 4 de novembre), Espanya ha situat el debat sobre la independència de Catalunya en el terreny de la legalitat. “Però Espanya sap que, al món, el principi que impera en els processos d’independència no és mai el de la legalitat, sinó el de l’efectivitat”. “Si cap constitució no reconeix el principi d’autodeterminació, però, en canvi, constantment apareixen nous estats que tothom reconeix, això només pot voler dir que la legalitat prèvia té un paper secundari i que allò que compta és el principi d’efectivitat. És a dir: aquest nou estat existeix o no? Controla el seu territori o no? Em convé entendre-m’hi o no?”. Per El Punt Avui (4 de novembre), aquesta legislatura no serà un camí de roses “perquè els esforços de la minoria parlamentària per boicotejar el camí cap a la llibertat seran innombrables [...] la representació majoritària del poble de Catalunya faria un mal favor al país arronsant-se”. Al mateix diari, Miquel de Palol (2 de novembre) creu que “és immoral esgrimir la llei contra la realitat col·lectiva i, si la llei hi va, no tan sols és legítim anar-hi en contra, sinó necessari”. Palol creu que el “règim espanyol no és respectable com a subjecte de llei”.

Dolors Feliu, càrrec jurídic de la Generalitat, (Ara, 1 de novembre) argumenta que si és legal que els partits es presentin a les eleccions demanant la independència, si aquesta ideologia esdevé majoritària “també ha de ser legal voler-la fer efectiva. O és que només és legal si perden?”.

Si Rajoy actua de manera contundent i amb prudència, l’electorat perdut es bolcarà a favor seu (Luis María Ansón)

Farmàcies. L’anunci de la Generalitat que no pagarà les factures pendents a les farmàcies també s’interpreta en funció de la situació actual. Victoria Prego celebra (El Mundo, 4 de novembre) que Rajoy hagi decidit controlar “en què es gasta la paga el nen” i evitar que els diners que remet l’Administració central a Catalunya es gastin per a fins partidistes i no, per exemple, per pagar a les farmàcies. Isabel San Sebastián (Abc, 29 d’octubre) creu que amb l’aprovació de la proclama independentista, “el Govern espanyol hauria de tancar l’aixeta dels diners” per evitar que es faci servir per cometre un delicte i que el ciutadà sàpiga que les nòmines dels funcionaris i les pensions es paguen a partir d’ara des de Madrid “ni un minut abans, ni un minut després” .

Per La Razón (1 de novembre), l’anunci que no hi ha diners per a les farmàcies és una “crua herència del separatisme” a una Catalunya on l’única partida no compromesa amb les retallades ha estat la de la independència. El Mundo escriu a l’editorial (2 de novembre) que Mas enfonsa Catalunya mentre es refugia en la independència. En els set primers mesos del 2015, Catalunya va aportar a la caixa de la Seguretat Social 7.200 milions, i el cost de les pensions ha pujat 11.700; “el contrast d’aquestes dades amb el dispendi obscè del Govern per greixar la maquinària independentista explica la fugida endavant de Mas”. L'Abc (3 de novembre), davant la reclamació de Mas de 2.000 milions més del Fons de Liquiditat Autonòmica, qualifica de “surrealista” pretendre que l’Estat financi institucions que tenen com a objectiu trencar-lo. “Mas i els seus socis de rebel·lió caminen cap al caos”.

Estelades. Aquesta nit, hi ha una protesta preparada per les sancions de la UEFA per la presència d’estelades al camp del Barça. La Vanguardia (4 de novembre) defensa al seu editorial la llibertat d’expressió, però considera que “és inadequat que grups com l’ANC (l’exdirigent de la qual, Carme Forcadell, ha exhibit un inadequat partidisme en la seva nova tasca al capdavant del Parlament) provin d’utilitzar el Camp Nou com a escenari propi i uniforme”, “com si aquest espai, en comptes de ser un escenari transversal de la societat catalana, fos el seu vedat privat”.

La Razón, en un article sense firma (4 de novembre), considera que el FC Barcelona, una institució històrica, fa temps que ha perdut el respecte als aficionats que no comparteixen el pla sobiranista al qual el mateix club dóna suport. El Mundo (4 de novembre) veu el Barça “al servei de la manipulació independentista” i com un element que ha servit “per ancorar l’hegemonia política del nacionalisme”.