Selecciona Edició
Connecta’t

“El vot a Ciutadans és per al català la pèrdua de sectors de la classe obrera”

Referent d’una disciplina com la lingüística aplicada, impulsora del Termcat i del IULA-UPF, té entre cella i cella obrir l’IEC a la societat

Teresa Cabré a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Teresa Cabré a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Difícil resistir-se a l’energia de qui ja exercia lideratge abans que en parlessin els gurus moderns. Retirada de la docència —no de la llengua—, Maria Teresa Cabré i Castellví (L’Argentera, 1947) es deixa afalagar per unes jornades a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), una mena d’“última lliçó” que la seva hiperactivitat ha obligat a multiplicar per cinc. Referent d’una disciplina com la lingüística aplicada, impulsora del Termcat i del IULA-UPF i Creu de Sant Jordi 2015, té ara entre cella i cella l’obertura de l’IEC a la societat des de la presidència de la Secció Filològica. Evidentment, el refredat no l’atura.

Pregunta. Fa un any i mig que és presidenta de la Filològica. Què calia fer a l’IEC?

Resposta. A mi no se m’havia passat pel cap presentar-m’hi, però uns companys m’ho van demanar. Quan he acceptat un càrrec sempre he pensat: primer, t’ha de venir de gust; segon, has de tenir un projecte al cap, i tercer, has de compartir aquest projecte almenys amb una majoria perquè sigui possible. Volia renovar tot el que és l’organització interna. Això està bastant acabat, i ara estem en el moment d’exterioritzar les nostres relacions. Hem començat amb els mitjans de comunicació, ara continuem amb els ensenyants, i més endavant amb traductors i escriptors.

A l’IEC li interessa que entri aire del carrer, tenir en compte el dia a dia de la llengua”

P. Hi havia la necessitat d’obrir-se al món professional?

R. Sí, en un doble sentit. D’una banda, a l’IEC li interessa. L’Institut necessita que entri aire del carrer, que en la planificació dels treballs es tingui en compte allò que prové de la realitat quotidiana de la llengua, no de com es diuen les coses simplement, que això és molt fàcil. Sinó de les sensibilitats de totes aquelles persones que treballen en la llengua dia a dia i que coneixen quina és la problemàtica. I d’altra banda, per a una llengua com el català, és bo que actuem pensant que la llengua és de tots, encara que es catalitzi d’una manera determinada. A la societat catalana s’ha encrostat el pensament de dir, “l’IEC és allà, són quatre savis que discuteixen, però la llengua és al carrer”. L’IEC i el carrer han d’anar articulats. Com a Secció Filològica no podíem atribuir-nos l’articulació del carrer, però sí que podíem tenir relació directa amb els agents professionals de la llengua.

P. Pot ser que la universitat, davant del món professional, hagi perdut pistonada en el debat sobre la llengua?

Els professionals han pres el relleu de la universitat en el debat intel·lectual”

R. El lideratge que tenien els professors universitaris, en el debat intel·lectual sobre la llengua, o el mateix debat sociolingüístic, sembla bastant apagat. Hi ha hagut un relleu generacional important a la universitat, que s’ha tornat tan complexa i burocratitzada que et passes hores i hores per adaptar-t’hi. I entre les classes, la burocratització i la multiocupació dels docents, t’adones que els professors tenen molt pocs espais de reflexió. I estan tots molt pendents d’això que s’anomena la competitivitat, i per tant de publicar a tal revista, més que no pas de la realitat actual. Ha cristal·litzat el discurs que tot allò que no es pot internacionalitzar no és valuós des del punt de vista de la recerca. I per això la lingüística de proximitat ha estat una mica abandonada; potser no és prou rendible per a la promoció dels professors. N’hi ha pocs que es dediquin a aquesta parcel·la, i abans n’hi havia molts: Badia, Veny, Solà. Els professionals de la llengua han pres el relleu pel que fa al debat intel·lectual.

P. Com estan les relacions de l’IEC amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)?

R. No hi ha relacions. No em refereixo a la Secció Filològica, sinó a tot l’Institut. Si n’hi ha d’haver o no en el futur, jo no sé com es plantejaran. En aquest sentit, jo m’acoblo a les directrius de l’IEC. Tampoc sé si les noves autoritats del govern valencià tenen un enfocament diferent o bé igual del que hi havia fins ara. Per part nostra, quan surti la gramàtica, haurem d’anar a difondre-la per tot el territori. I al País Valencià hi hem de poder presentar la gramàtica, tot i que ja hi ha una sintaxi normativa publicada per l’AVL. Hem de començar a fer una reflexió tots plegats a la vista del que pensen les noves autoritats del govern valencià sobre aquests temes.

Intrigues de diccionari

Teresa Cabré promet parlar algun dia de la polèmica que va envoltar l’actualització del diccionari Fabra, l’any 1995. “Vaig treballr amb Joan Bastardas en l’actualització del Fabra. Però hi va haver un article a la revista Els Marges, encapçalat per tres lingüistes, que van esbudellar el diccionari i van considerar que era un diccionari dolent, sense cap sistematització. Per poder fer l’actualització del Fabra, s’havien inferit els criteris que suposadament Fabra havia fet servir per al diccionari general, i es tractava de fer-ne una actualització. Això tenia el seu temps, no teníem data d’acabament. En un moment determinat, l’Administració va posar l’IEC en la situació que s’havia de treure un diccionari immediatament. Amb la pistola una mica al pit, se’ns va demanar que acceleréssim al màxim l’actualització del Fabra”.

I d’on devia venir tanta pressió? “De la Generalitat. La part nova del diccionari estava ben sistematitzada, però no s’havien acabat d’aplicar tots els criteris en l’obra antiga per falta de temps. Llavors em vaig adonar de totes les trames, em vaig quedar sola, em van fer perdre la confiança en mi mateixa. Quan em vaig presentar a la presidència em vaig dir: ‘És una manera de treure’t l’espina d’allò, de mostrar que ets una persona vàlida’”.

P. Com afecta una llengua com la nostra que un territori opti per una acadèmia pròpia?

R. Ja n’hi ha, de llengües que són pluricèntriques, i no passa res. Però són centres que estan molt allunyats geogràficament entre si, i el català és una llengua petita, en què els territoris estan l’un al costat de l’altre. Hem d’arribar a un consens. L’IEC ha buscat el consens en el model que proposa, que nosaltres en diem composicional. A la nova gramàtica hi haurà unes solucions que són clarament l’estàndard compartit per tothom, i unes altres que representaran les diferències que són més específiques de determinats territoris. I amb aquest principi pensem salvar un model harmònic de normativa. Per no mostrar socialment que hi ha un enfrontament que no existeix, i que a alguns interessa que existeixi, haurem de ser molt hàbils. Si incidim en la diferència, la llengua en sortirà malparada.

P. Com entén els resultats de Ciutadans pel que fa a la llengua?

R. Per a la llengua és la pèrdua d’aquells sectors del que antigament en dèiem la classe obrera, dels barris de Barcelona i d’origen castellanoparlant, que s’han incorporat a un model que en realitat tendeix, no a respectar el català, sinó a fer que la llengua castellana acabi imposant-se, perquè a fi de comptes sabem que la convivència entre dues llengües sense situació d’igualtat és molt difícil. Des del punt de vista de l’espectre polític, el que ens hem d’explicar és com és possible que sectors de l’esquerra que són clarament lleials a la llengua i a la normalització lingüística s’hagin deixat escapar tots aquests votants. Perquè en realitat s’han escapat en llocs molt determinats. Quan va començar el programa d’immersió es va fer una enquesta als pares en totes les escoles, i en aquell moment el català es presentava com una llengua de prestigi social, i per tant de promoció per als fills. Com és possible que el català ara no es vegi com una llengua de promoció dels fills? Doncs a la millor és perquè nosaltres no ho hem sabut presentar d’aquesta manera.