_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La penúria

Es tracta de marxar d’Espanya al preu que sigui, encara que la pèrdua pugui ser molt més gran que el guany

Fa pocs dies, en un sopar d’antigues amistats, un d’aquells sopars als quals no s’hauria d’assistir mai sense garanties, va aparèixer de cop a la conversa l’inevitable tema de la independència de Catalunya i, en menys de dos minuts, el comensal que tenia just al davant va disparar sense treva tota la bateria de llocs comuns amb què se sol justificar la pulsió nacionalista. La inconsistència del que deia i la vehemència amb què ho deia em van fer trencar, com tantes altres vegades, el vot de silenci que m’havia imposat. Li vaig objectar que la independència, lluny de conduir-nos a l’arcàdia feliç que es desprenia del seu discurs, ens podria abocar a la penúria. “Doncs el que és jo —va respondre amb un cop de geni—, per viure en un país lliure, estic disposat a passar totes les penúries que facin falta!”.

No és la primera vegada que sento una declaració com aquesta. L’odi és sens dubte la substància que l’alimenta: es tracta de marxar d’Espanya al preu que sigui, encara que la pèrdua pugui ser molt més gran que el guany. Ara bé, molt més que no pas abraçar de bon grat una futura indigència —aquesta posició apareix només en forma d’atac de ràbia, quan ja s’han desmuntat tots els arguments—, els parroquians inscrits al Procés es mostren sempre plenament convençuts que “el país lliure” en què tant desitgen viure seria, com Noruega o Suïssa, un país de gent rica, noble, culta i feliç. De moment no s’ha vist enlloc ni la riquesa ni la noblesa ni la cultura que ens ha de conduir a la felicitat. Es diu, per exemple, que una Catalunya independent garantiria a l’alça les pensions dels jubilats i, en canvi, les dades que ens arriben més aviat ens fan pensar el contrari. El primer semestre d’aquest any —acabem de saber— Catalunya ha aportat 7.200 milions a la caixa de la Seguretat Social mentre que el cost de les pensions contributives dels catalans ha pujat a 11.700 milions.

No tinc espai per marejar el lector amb més dades econòmiques, però no em deixo de preguntar com fan els seus comptes els economistes del Procés. La noblesa és més difícil de jutjar; tot i així, em costa reconèixer aquest atribut a una societat que enganya i es deixa enganyar amb tanta satisfacció. Pel que fa a la cultura, Valentí Puig feia notar en aquesta mateixa columna que l’assaig, el gènere de pensament per excel·lència, és gairebé inexistent a les lletres catalanes, i Salvador Oliva es queixava fa una setmana de l’espectacular deteriorament que s’observa en l’ús públic de la llengua. Els resultats del que, sempre ensenyant les urpes, es proclama com un model d’èxit deixen clar que la societat que ha construït el nacionalisme és incapaç d’usar correctament les nostres dues llengües. Els catalans fa anys que vivim en la penúria moral i cultural; ara només falta que aspirem també a l’econòmica.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_