Selecciona Edició
Connecta’t

En la clariana

'La resistència íntima', de Josep Maria Esquirol, és un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s’han publicat en català en els últims anys

No seria gens aventurat afirmar que La resistència íntima de Josep Maria Esquirol és un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s’han publicat en català en els últims anys i que, sens dubte, n’és un dels millors. Fins i tot la lectura més superficial ho encertiria. Des de la meua modèstia de mer lector aficionat al gènere, diria que, en essència, és un assaig ètic alhora ambiciós i subtil, d’arrel cristiana, que ens proposa una actitud reflexiva i vital de resistència al nihilisme, entés com a disgregació del sentit humà. Un resistència activa, articulada en un pensament curatiu, en el doble sentit que té el terme en català: el medicinal, també, però sobretot el de prendre cura, cuidar i acollir l’altre. Es tracta d’una filosofia de la precarietat humana, de la preservació atenta d’aquella juntura fràgil que som (“Resistir és mirar que la juntura no es desfaça”), de la comprensió i la compassió —un terme que caldria vindicar i que anem amagant, no sé per què, amb subterfugis dèbils com empatia i similars—, de la recerca de la comunitat, sota l’empara del llenguatge. Un llenguatge entés ací no com a casa de l’ésser, a la manera de Heidegger, sinó com a casa de l’home, que és qui el crea i el viu.

Resumit així (i demane disculpes per la inevitable simplificació), algú podria pensar que tot això és massa benintencionat, però a mi em resultaria molt difícil no simpatitzar-hi, perquè es tracta d’una reflexió profundament humana, en el sentit més ampli i generós del terme. D’altra banda, és un llibre ben articulat i rigorós, que trau molt de profit del pensament de gent com Emmanuel Lévinas o Franz Rosenzweig (i només per acostar al públic català aquest extraordinari autor, ací quasi desconegut, el llibre ja valdria la pena), i també fa una lectura més aviat à rebours, però molt lúcida, de Heidegger, Foucault i Nietzsche. I Nietzsche és, quin dubte hi ha, el fanal més lluminós a l’hora de fer una crítica fonamentada del nihilisme —perquè tota la seua filosofia intenta ser una resposta a aquesta radical disgregació— i al mateix temps el principal obstacle per a una filosofia humanista renovada, que crega en —o almenys pregue per— el passat i el futur de l’home. Crec que un reexamen a fons de la filosofia nietzscheana hauria de començar per una crítica severa del seu massa restrictiu concepte de compassió, que entén com una aportació exclusivament cristiana a la decadència nihilista, sense copsar en absolut que és un component essencial de la nostra psique (de nou, podem dir-li empatia, si volem), justament aquell que ens permet viure en comú.

Que un lector tan profund de la tragèdia grega es negara a veure això ens diu que aquesta és la pedra de toc. No cal ser cristià per a assajar una filosofia de la cura. Afortunadament, no hi ha exclusions ací, perquè és molt probable que la necessitem, una filosofia així. El llibre d’Esquirol apunta en aquesta direcció i ens ajuda a pensar de nou en el que (ens) val la pena.