Selecciona Edició
Connecta’t

La política i el ‘gran relat’

Conte, llegenda i mite, tot fantasia i sempre herència del passat, han tornat a la nostra vida política

Posidó, déu dels mars.
Posidó, déu dels mars.

Àiax de Lòcrida —a distingir de l’Àiax Telamó— va ser un dels guerrers que van combatre a Troia. Era petit i amb mal caràcter, però gairebé tan astut com Ulisses. Era cruel amb els enemics, arrogant, cerca-raons i impiu, i per culpa seva es va perdre una bona part de l’exèrcit de la lliga aquea. El seu delicte més gran és el que va cometre contra Atena, cosa que li costà la ira de la dea. Durant la presa de Troia, Cassandra s’havia refugiat prop de l’altar de la divinitat guerrera i sàvia; Àiax la va voler arrencar de l’estàtua per la força, i va arrossegar noia i estàtua. Per aquesta transgressió dels preceptes religiosos, els aqueus van voler lapidar-lo, però Àiax es va refugiar al mateix temple i es va salvar. Però en el viatge de tornada a Grècia, la dea va enviar una tempesta furiosa contra les naus dels aqueus, i per poc Àiax no hi perd la vida: es tornà a salvar gràcies a Posidó, que el va portar fins a terra ferma: sempre se’n sortia!

Àiax es va vantar d’haver sobreviscut malgrat la còlera d’Atena. Però aquesta, la més potent de les dees, va demanar a Posidó que acabés amb ell, i el déu, d’un cop de trident, va trencar la roca en què el nàufrag s’havia refugiat, i el va ofegar. També es diu —així són els mites de variables: cada poble l’explicava com li convenia— que va ser Atena qui el va fulminar enviant-li un llamp, l’arma de Zeus (del Diccionari de mitologia de Pierre Grimal).

Vet aquí un mite de la Grècia arcaica, tal com es llegeix a diverses fonts, entre elles La Ilíada. Però, què són els mites i quina funció tenien en aquell, i ulteriors segles de la història de Grècia i del continent? Un mite, mythos en llengua grega, no és altra cosa que una llegenda, un conte, una història. A partir dels mites narrats a La Ilíada i a L’Odissea, els grecs de molts diversos llocs compartien unes creences, ordenaven les seves lleis, organitzaven el calendari festiu, portaven el casal, combatien els seus enemics, aprenien a morir i es comportaven seguint un primitiu, però eficaç, sistema moral. Fins i tot, amb el temps, els mites van ser inspiració per a determinades gestes i organitzacions polítiques: així es va veure en el cas de Plató, per bé que no pogués fundar mai la república que tant anhelava: perquè una cosa són les llegendes i una altra la praxi política: així ha estat gairebé a totes les cultures antigues. Antigues? També modernes i contemporànies.

Sembla, de vegades, que la raó o el logos —que no té per què confrontar-se amb el mite, com volia Wilhelm Nestle, perquè s’hi barreja eficaçment— hagi de poder més que el caràcter fantasiós del mite; però el mite té una força per ell mateix molt superior al discurs enraonat, si es mira el gros de la història antiga. Habitualment, això sí, la persistència en la hybris, és a dir, la contravenció dels preceptes divins o legals, era castigada sense redempció en la mitologia dels hel·lens.

Ara s’ha posat de moda parlar de relat polític en el lloc que abans ocupaven les paraules tàctica, ideologia, procediment, fins i tot teoria. Eren conceptes ja propis de la política moderna i contemporània —des de Maquiavel a Berlin o Hannah Arendt, passant per Montesquieu—, que pensàvem arraconats per sempre més. Però sembla que el conte, la llegenda, el mite, tot fantasia i sempre herència del passat, ha tornat a la vida política, almenys la catalana i l’espanyola. Hi ha exemples forans: el III Imperi alemany va restaurar una mitologia prussiana que té el millor reflex en certes òperes de Wagner, malgrat que el relat de la grandesa d’Alemanya havia quedat eclipsat per la neutralitat i la racionalitat dels polítics de la República de Weimar; a Espanya sembla que, cada tant, s’ha de restaurar el mite de la Reconquesta, o la victòria del cristianisme contra l’islam: són ressons d’aquesta llegenda —o veritat històrica transformada en mite— el catolicisme de Ferran i Isabel, la Contrareforma, l’absolutisme, el caciquisme endèmic del país, o el nacionalcatolicisme franquista, encara vigent en capes d’allò que, també amb expressió nova, s’anomena l’imaginari col·lectiu, que és com dir que les fantasies mítiques s’escampen entre la gent amb facilitat.

Catalunya no ha estat menys fructífera: ha wagneritzat la muntanya de Montserrat; ha convertit en llegenda els avatars de la Guerra de Successió; ha sacralitzat unes ruïnes del XVIII —després de Crist— per donar més gran envergadura al gran relat nacional i ha convertit en metàfora de la seva puixança l’alçament d’uns homes damunt dels altres. La pregunta que cal fer és si, a aquestes altures de la història, es pot fer política sobre una base tan esmunyedissa, variable, proteica i, com tota llegenda, només versemblant. Enganyosa, per definició.