Selecciona Edició
Connecta’t

Vigència del fulletó

'A la maledicció dels Palmisano' Rafel Nadal no s’estalvia ni un sol truc del fulletó

Disputes familiars, feixistes, comunistes i partisans a Itàlia poblen la novel·la de Rafel Nadal.
Disputes familiars, feixistes, comunistes i partisans a Itàlia poblen la novel·la de Rafel Nadal.

Quan Eugène Sue va publicar Els misteris de París, Theophile Gautier va escriure que els malalts terminals esperaven a morir-se per conèixer el desenllaç d’aquells capítols que acabaven sempre amb la incitació desesperant del “Demà continuarà”. Era el triomf ben legítim del fulletó, de l’ús de la truculència i l’efectisme episòdic, de la lícita lectura emocional que es deixava endur pel vigor sense pausa d’una indisciplina tan rigorosa que convertia cada peripècia en una unitat d’acció. Tant li feia que a vegades es desbaratés la cadència del relat, i, encara que no fossin poques les frases que entrebancaven el ritme i que hi figuressin seqüències oposades a la versemblança, el lector sabia que havia nascut per conèixer les aventures i els riscs que viuen els altres, que mai no podria renunciar a les històries capaces de fer viure la ficció. Que després hi hagués l’entusiasme de liquidar la narrativa que només contava anècdotes, que els mateixos autors s’imposessin el deure de posar en dubte el que ells mateixos explicaven, que es convertís la novel·la en un artifici ideat per a l’especulació estètica, que el joc intel·lectual inclús s’apropiés del seu territori, res no va poder vèncer l’energia i la vitalitat seriosa i tràgica del fulletó. Al cap i a la fi, hi ha molts lectors disposats a dissimular que no tenen la ment gaire dotada i activa i a acontentar-se molt amb la gran simplicitat de les empreses novel·lístiques sistemàticament ben narrades, com és el cas de La maledicció dels Palmisano, la primera novel·la publicada per Rafel Nadal (Girona, 1954).

LA MALEDICCIÓ DELS PALMISANO

Rafel Nadal
Columna
304 pàgines. 20,50 euros

A La maledicció dels Palmisano Nadal no s’estalvia ni un sol truc del fulletó. Hi ha mares que renuncien als seus fills, hi ha germans que no saben que són germans, hi ha disputes familiars, rivalitats entre cosins, esclats de sentimentalitat apassionadament excessiva, unes relacions viscerals entre els bons —molt bons— i els dolents —molt dolents—, hi ha l’ús de l’atzar improbable per desencallar certes paràlisis argumentals, i no s’escatimen els cops d’efecte calculats per mantenir en guàrdia l’atenció del lector. I hi ha, també, molts de morts, perquè al darrere de la trama hi corren el comunisme, el feixisme i els partisans, perquè la història d’amor que s’hi narra, situada en un poble del sud d’Itàlia, a la Pulla i la vall d’Itria, va des de la Primera Guerra Mundial fins al bombardeig de Bari el desembre de 1943, quan l’exèrcit alemany fa explotar els barcos americans que anaven carregats de gas mostassa i que van provocar milers de morts. I potser sí que Nadal ha volgut escriure una novel·la sobre la veritat i la justícia històrica, potser sí que ha volgut reflexionar a través de la ficció sobre les actituds morals que alliberen els individus del seu destí comunitari —Giovanna és comunista, Franco és un agent secret del feixisme, i Vitantonio és un escèptic que acaba decantant-se per una banda—, però el que realment interessa a l’autor és traçar les coordenades de la relació de l’home amb el món, construir un humanisme centrat en la història dels homes i dels homes com a història. El lector té la sort que l’embranzida narrativa i el poder de la trama de La maledicció dels Palmisano sigui tan consistent que els sermons ètics i polítics queden diluïts entremig de l’acumulació de fets i aventures i la representació gairebé plàstica de la geografia.

És inevitable que la creença tan ferma en les virtuts del fulletó dugui Nadal al territori de la cursileria, i que hagi d’escriure, per exemple, que “quan li va haver arremangat les faldilles, la Donata es va deixar caure damunt la taula de la cuina i ell li va resseguir el cos, a mossegades petites. Després es van deixar anar i es van estimar amb bogeria”. Però el lector també té la fortuna de veure’s sobradament compensat quan l’autor desencarcara la prosa i topa sovint amb moments com aquest: “De manera que sempre s’alternaven els rems; mentre un ciavogava, impulsant un rem en cada direcció, l’altre s’abocava a la borda i resseguia el fons amb un mirall per clavar la fitora als peixos que la llum immobilitzava”. I és en aquests passatges feliços que La maledicció dels Palmisano és de debò el que és, tant a la pau com a la guerra, una elegia pels moments de goig viscuts.