Als convergents

Mas canvia el seu programa pel del partit (antisistema) de la CUP només per sobreviure ell

Artur Mas, president de la Generalitat en funcions, aquest dimarts poc abans de la reunió setmanal del Govern.
Artur Mas, president de la Generalitat en funcions, aquest dimarts poc abans de la reunió setmanal del Govern.

Molts militants i votants de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) van votar les seves sigles el 27-S més per tradició que per entusiasme. Amb raó: havien hagut de digerir en l'escàs espai d'un any tres desagradables novetats d'importància.

La primera va ser l'ensulsiada moral provocada per l'engany contra ells (i la resta dels catalans) del seu fundador, Jordi Pujol, que va confessar el frau fiscal perpetrat durant dècades en comandita per ell mateix, la seva dona i els seus fills, a l'estil d'una trama criminal.

Després va venir la ruïna de la federació CiU, amb la democristiana Unió, que li va aportar arrels històriques, connexió europea i moderació, centrifugada en va.

La tercera va ser la seqüència d'indicis que la presumpta corrupció sistèmica que corroïa el nacionalisme sota Pujol es repetia en altres saquejos de les arques públiques sota el seu apadrinat Artur Mas: ja sigui el del Palau de la Música o el de les obres públiques: una nova i millorada (presumpta) extorsió del 3% en els contractes nepotistes.

Per salvar el cap del fracassat Mas –que no va obtenir la majoria necessària per ser investit, els votants convergents assisteixen ara, atònits, a la polèmica substitució del seu programa pel de la formació antisistema CUP, la primera pedra de la qual és l'anunci d'abrupte i il·legal desacatament general cap al mateix Estat que CiU tant va contribuir a crear, com a ponent de la Constitució (a través de la persona de Miquel Roca) i com a partit votant de més d'un 80% de la legislació bàsica (molt més que el PP i el PSOE).

Convé recordar, contra el que propala la propaganda oficial, que això no es donava per fet. Al contrari; és sorprenent perquè ni tan sols figurava al programa de Junts pel Sí: aquest no diu res sobre desacatar les lleis espanyoles, desobeir el Tribunal Constitucional i disbarats connexos. I el seu capítol estratègic bàsic, l'anomenat Bloc I (Full de ruta cap a la independència) ni tan sols fa referència a una república catalana, contra el que impetra la resolució parlamentària formatada per la CUP.

De manera que al confiat votant convergent els seus propis líders li han segrestat el programa que el va induir a votar, i l'han reemplaçat pels dictats d'un partit antisistema, antieuropeu, anti-OTAN, i antioccidental. Pitjor encara: aquest ni tan sols garanteix públicament la investidura de Mas a canvi. Encara més, se sent autoritzat per eliminar com a candidats a repetir diferents consellers sortints.

Aquest segrest és més greu encara perquè CDC comparteix model de societat, visió de la democràcia i regles de l'economia amb els grans partits PP i PSOE, mentre que l'Estat independent que propugna la CUP exhibeix continguts antitètics als del nacionalisme: no comparteixen res, discrepen en tot.

Totes aquestes sobtades precipitacions –perilloses perquè posen en risc el desenvolupament normal de l'autonomia catalana– contrasten amb el secessionisme d'aparença pausada i seqüencial de la mateixa CDC de l'última fase. I sobretot, suposen una insòlita fallida de 40 anys de constitucionalisme, gradualisme, moderació, transversalitat i europeisme que van fer d'aquestes sigles motiu de vot per als seus electors i de respecte –ja crític ja admiratiu per a la resta.