Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Feina decent

El problema a la majoria de països avançats amb atur estructural elevat com Espanya no és l’avenç tecnològic sinó un sistema incapaç de gestionar socialment el canvi tecnològic

La feina és una de les variables per explicar la qualitat de vida de les persones. Per aquest motiu és útil recórrer a les xifres de l'EPA del tercer trimestre del 2015 a Catalunya per fer-nos una idea de com està la situació: 660.000 persones estan sense feina, un 41% de les quals tenen menys de 25 anys. L'únic tipus de contracte que creix des de l'inici de la crisi és el que venç a 30 dies (el 2014 se'n van signar 886.781, davant dels 626.764 del 2007), un 41,5% més segons l'Observatori de Treball del Departament d'Empresa i Ocupació. Les feines que duren un mes o menys han passat de representar el 21,9% del total de la contractació al 36,3% en set anys.

Amb aquestes dades podem afirmar que bona part de les persones que viuen a Catalunya no són felices ja que no treballen o tenen uns índexs de precarietat i baix sou indecents. Així, un Govern responsable posaria tot el seu esforç a crear feina digna per millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans. No val la pena parlar de l'actual Govern, prefereixo plantejar propostes per crear ocupació i així fer més feliços els ciutadans. En primer lloc hem de recordar que hi ha almenys tres formes de treball, només una de les quals compta habitualment a les estadístiques laborals i al PIB. Em refereixo a la feina remunerada, ja sigui per compte d'altri o per compte propi. Les altres dues, la feina reproductiva i la feina voluntària, són molt menys visibles i, especialment la primera, amb un grau de feminitat i involuntarietat elevat, cosa que genera una gran injustícia pel seu escàs grau de reconeixement social i econòmic.

En segon lloc ens hem de treure del cap el mantra de certs sectors econòmics i dels Governs de dretes que insisteixen que l'atur generalitzat és irreversible. No és cert, al llarg de la història hem vist com la por de perdre la feina a causa de l'avenç de la tecnologia (màquina de vapor, motor de combustió interna, revolució microelectrònica) ho ha estat a curt termini, ja que a la llarga aquests avenços han estat generadors d'ocupació.

El balanç històric és positiu sempre que s'observi que les dues grans tendències dels dos segles passats –les revolucions industrials i tecnològiques i la progressiva incorporació de la dona al treball remunerat– han anat acompanyades d'una reducció contínua del temps de treball i, per tant, d'un repartiment, més o menys dirigit, del treball remunerat. A Alemanya, per exemple, es treballen les mateixes hores en total que fa 20 anys, però el país té la jornada laboral mitjana més baixa del món i una de les menors taxes d'atur.

El problema a la majoria de països avançats amb atur estructural elevat no és l'avenç tecnològic sinó un sistema capitalista incapaç de gestionar socialment el canvi tecnològic i que aposta per continuar creixent de manera insostenible en lloc de redistribuir els fruits dels avenços tecnològics entre tota la societat. Per això, l'actual sistema combat la baixada del rendiment del capital productiu (sembla que Marx finalment sí que tenia raó) amb més i més inversions al capital financer especulatiu, sobrefinançant l'economia i, alhora, creant ocupació de baixa qualitat aprofitant les borses d'aturats cada vegada més qualificats (David Graeber les anomena feines de merda) i que creen grans desigualtats.

Davant d'aquesta situació l'objectiu de dignificar la feina i per tant les condicions materials de la població és clar i passa per posar al centre de les polítiques econòmiques tres decisions inexcusables i simultànies:

1. Implantar una renda bàsica universal que elimini d'arrel la pobresa i les seves trampes, que eviti que calgui acceptar qualsevol feina a qualsevol sou i que reconegui que tots els tipus de treball (remunerats o no) són necessaris.

2. Fer un repartiment del treball remunerat (cosa que equival a eliminar els 8 milions de precaris), que permeti treballar a tothom que vulgui. Hi ha moltes formes de fer-ho sense precaritzar la feina: reduccions a 30 o 35 hores, anys sabàtics, permisos per maternitat i paternitat més llargs i no intercanviables, etcètera.

3. Crear llocs de feina allà on fan falta: transició energètica i cap a una economia circular i sostenible, desenvolupament de l'Estat del benestar i R+D+I.

És possible i és un deure fer-ho per les generacions actuals i per les futures.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història.