Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El no-res d’Artur Mas

Des del seu immobilisme proverbial, Rajoy va fer créixer l’independentisme. Però ara no té res a veure amb la fugida cap endavant del president en funcions

Artur Mas és el president d'una Generalitat desactivada. Desactivada per ell mateix. Si el president del Govern espanyol optés per l'article 155 de la Constitució, es trobaria amb la feina pràcticament feta. No hi ha cap indici que la màxima institució catalana (sí, la màxima institució, malgrat que al seu partit i companys de mudança a la muntanya han preferit ignorar-ho com a principi d'irrealitat) serveixi per alguna cosa que no sigui crear una immensa i greu incertesa entre la població (a la qual es deu, per imperatiu moral i perquè els seus membres de tots els nivells administratius perceben un salari per fer aquesta feina de servei i no per generar ideologia, per més respectable que sigui).

És veritat que no està sol en la seva obstinació contra el Govern central. Li donen suport els diputats del seu partit (suposant que el seu partit ho continuï sent), Esquerra Republicana i els 10 vitals de la CUP, sense els quals Artur Mas no podrà ser investit president. Però la institució com a tal està aturada, la màquina de posar en funcionament el que s'aprova –suposant que s'aprovés alguna cosa que beneficiés directament els ciutadans, siguin del color que siguin políticament– està neutralitzada per una majoria d'escons que no suposen la majoria de la població catalana.

I aquesta increïble aturada d'activitats es deu substancialment al fet que no hi ha Govern (i no és pas perquè no s'hagin invertit diners públics i temps a muntar unes eleccions perquè n'hi hagi, a més de donar xifres irrebatibles sobre quin percentatge de ciutadans de Catalunya volen la independència). Per no haver-hi, tampoc hi ha Parlament, que ja és a dir. No hi ha res semblant a un lloc on es proposin i s'aprovin lleis que facin la vida dels ciutadans més d'acord amb les seves expectatives de confort (i felicitat, esclar, només faltaria), a més de fer el possible i l'impossible perquè aquelles famílies que no poden arribar a final de mes ho puguin fer.

Mas va preferir desactivar-se ell solet, a més del seu partit i gairebé tot Catalunya, en lloc d’insistir amb la perseverança dels veritables estadistes

Fa tot just dos anys, Artur Mas va estar molt a prop de ser un home d'Estat. Que no arribés a ser-ho és atribuïble també a Mariano Rajoy, que també ho va poder ser i no en va saber. Però avui ja no podem continuar culpant el president de Govern espanyol d'aquesta irresponsabilitat d'Artur Mas.

Des del seu immobilisme proverbial, Rajoy va engreixar les bases de l'independentisme. Però aquest mateix immobilisme no té res a veure ara amb la fugida cap endavant del president en funcions. Hauria estat un home d'Estat realment si hagués canalitzat la frustració d'una part important de la ciutadania (tot i que mai la majoria de la població), comptant els que també se senten frustrats sense ser independentistes, a buscar suport en els sectors que van declarar que eren afins a una recerca responsable de l'encaix de Catalunya a Espanya. No li haurien faltat amics en aquesta ruta. Fins i tot fora de Catalunya, començant per juristes acreditats que veien realitzable una reforma de la Constitució que redefinís un estatus diferent de Catalunya sobre la base de la seva personalitat cultural i lingüística. Fins i tot ara ja comença a demanar-se un referèndum vinculant acordat amb el Govern central des de posicions d'esquerra. Un referèndum que el PSOE no sap i no vol defensar, fent que aquesta falta de valentia política l'alineï al costat del PP i Ciutadans en la defensa a ultrança de la unitat d'Espanya.

Però Artur Mas va preferir desactivar-se ell solet, a més del seu partit i gairebé tot Catalunya (independentistes i no independentistes del carrer), en lloc d'insistir amb la perseverança dels veritables estadistes. I fer-ho amb les forces més progressistes d'Espanya perquè fos una nació de nacions autènticament federal. 70 anys van esperar els escocesos per poder convocar un referèndum d'independència. Ho va reconèixer el mateix ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, a la televisió pública catalana. I ho va expressar com si resés: “70 anys no són res”. A Artur Mas el van enganyar les dates fetitxe. Algú li va murmurar a cau d'orella: 1714. I ell se la va creure. Aquí va començar el no-res jurídic i de governança que comencem a patir.

D'aquests dos homes d'Estat que van poder ser, només queda Rajoy per simular patèticament que ja ho és. Artur Mas simula que ho serà en una altra dimensió, sacrificant per aquesta la més propera i realitzable, que és per la qual molts ens hauríem jugat seguir-hi insistint. Ara un servidor només vol que els estadistes que no van saber ser siguin a temps de retirar-se o ser retirats de la seva caserna de piròmans.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.