Selecciona Edició
Connecta’t

El Nacional de les Lletres reconeix la naturalitat bilingüe de Carme Riera

"M'agrada bastir ponts, no destruir-los", admet l'acadèmica de la llengua, que reclama més coneixement a Espanya de l'aportació del català, el gallec i el basc

L'escriptora Carme Riera, aquest dimarts.
L'escriptora Carme Riera, aquest dimarts.

“És que els morts són silenciosos... Bé, alguns, no”, diu amb la fina ironia mallorquina que la caracteritza l'escriptora i membre de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) Carme Riera davant del silenci que regna a la terrassa de la seva casa de Barcelona, que dóna a la part posterior del vell cementiri de Sarrià. Una quietud que només trenca la vibració del mòbil. Són 89 trucades perdudes amb prou feines una hora, el lapse que fa que se sap que és la flamant premi Nacional de les Lletres Espanyoles que el Ministeri d'Educació, Cultura i esports li ha atorgat aquest dimarts, amb 40.000 euros, per “l'altíssima qualitat de la seva obra en català i castellà, en la qual es combina la creació literària amb la investigació i la divulgació”. “Han exagerat la nota amb això d'altíssima; però estic contenta i ho accepto com a reconeixement a una trajectòria perquè el que sí que he estat és una enorme treballadora; bàsicament per no tenir temps per mirar-me al mirall...”.

Carme Riera (Palma, 1948) sap que el guardó arriba en un moment tibant de les relacions entre Espanya i Catalunya, cosa que fa que en la seva elecció es pugui sospitar un transsumpte polític: la seva obra de creació (22 títols entre relats, novel·les i literatura infantil i juvenil) és tota originalment en català, i l'assagística (una dotzena, amb especial èmfasi en Cervantes i l'Escola de Barcelona: Barral, Gil de Biedma, els Goytisolo...) és en castellà. “Per mi això és un fet natural: creo en català, que és la meva llengua materna i després ho tradueixo, i faig no-ficció en castellà, i això té a veure amb la meravellosa possibilitat de tenir dues llengües; sóc, a més, de les que m'agrada bastir ponts, mai destruir-los”, afirma conscient d'una funció que pot recaure avui en pocs intel·lectuals a Catalunya, com va passar amb l'editor Josep Maria Castellet, que va guanyar fa cinc anys aquest mateix guardó.

“Sóc el vuitè català que rep el premi en 31 anys, no em sembla una mala proporció; crida més tristament l'atenció que sigui només la quarta dona... Però qui vulgui fer lectures polítiques, que les faci, en qualsevol cas és una demostració que és exagerat això que als catalans no ens estimen a la resta de l'Estat i que sempre ens posen el dit a l'ull des de Madrid”. Directa com és, va més enllà: “El que sí que hi ha, i molt, és desconeixement de la literatura en català a la resta de l'Estat, però també de la gallega o de la basca: som el 45% del territori amb una aportació i una riquesa cultural notable, i la gent prefereix abans, segurament per desconeixement, una novel·la de Paul Auster que una de Jaume Cabré, però no crec que per escriure en català siguem rebutjats”. I aprofundeix: “Sóc membre de la RAE i, en canvi, no ho sóc de l'Institut d’Estudis Catalans, on hi ha pocs escriptors i menys dones; si escrivint en català són a l'acadèmia castellana és que em deuen estimar més allí, no?... No, no tot el que és dolent ve de fora”, sentencia.

“Ho dic clar i català: no sóc independentista i, tot i que sóc mallorquina, l'actual situació política catalana em sembla ridícula: Artur Mas anava quart a la llista, amb tres davant seu per fer saltar les mines, però ara vol ser l'escollit i la seva CDC va treure 29 diputats però no se'n va... No ho veig clar”, afirma qui des del 2015 és presidenta de CEDRO (“Gairebé em costa diners però és important reivindicar els drets dels escriptors en un país que no cuida la cultura”) i la preocupa, com a catedràtica de Literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona, la incultura dels estudiants: “Fa 10 anys que no puc explicar res perquè no tenen referents: no han llegit Cervantes ni saben qui és Rodoreda: l'altre dia vaig dir que Blas de Otero va entrar al PC i es van pensar que literalment s'havia introduït en un ordinador”.

Riera té una sensació "agredolça". Ho explica el mirall: l'avui premi Nacional de les Lletres tenia, amb set anys, seriosos problemes de lectura per a paüra del seu pare, filòsof d'institut i deixeble de Zubiri, que ho va arreglar recitant-li Rubén Darío: “No hi havia manera que aprengués perquè no m'interessava el que llegia; quan interessa, és un camí fascinant; després van haver de tancar la biblioteca familiar amb clau i prohibir-m'ho”. També aquest any se'n compleixen 40 des del seu debut amb Te deix, amor, la mar com a penyora, que van ser relats del cadenciós lirisme que tant la caracteritza perquè li semblava que era el que s'assemblava més a la poesia que feia fins al 1971: “No la publicaré mai per dolenta”. També el mirall ha devorat moltes de les seves millors amigues: Montserrat Roig i, més recentment, Ana María Matute i la seva agent Carmen Balcells. (“Em va dir que no em preocupés quan es morís perquè faria miracles des del cel, i és el que ha fet ara, subornant el jurat, esclar.”) Per això també el tema del refugi en la feina: ultima una novel·la ambientada en part al XIX i, quan acabi, abordarà els seus records de la gent de l'Escola de Barcelona, a l'estil d'Els escenaris de la memòria de Castellet. Aquests morts no tan silenciosos.

MÉS INFORMACIÓ