Carme Riera obté el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles

L’escriptora, filòloga i acadèmica mallorquina Carme Riera ha obtingut el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles que concedeix el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. El jurat premia Riera per “l’altíssima qualitat de la seva obra en català i castellà, en la qual es combina la creació literària amb la investigació i divulgació, una obra polifacètica de repercussió universal”. El guardó, dotat amb 40.000 euros, distingeix el conjunt d’una obra literària, en qualsevol de les llengües espanyoles, d’un autor espanyol, “l’obra del qual estigui considerada com a part integrant del conjunt de la literatura espanyola actual”.

Carme Riera (Palma, 1948) és, sobretot, una narradora i assagista en català, tot i que gairebé tota la seva obra està traduïda al castellà. És la quarta dona que rep aquest premi des del 1984, després de Rosa Chacel (1987), Carmen Martín Gaite (1994) i Ana María Matute (2007). És doctora en Filologia Hispànica i catedràtica de Literatura Espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona. Està especialitzada en el Segle d’Or. També és membre de la Reial Acadèmia Espanyoles, on ocupa des de fa dos anys la butaca N; i és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres.

Entre les seves novel·les, destaquen Una primavera per a Domenico Guarini, Qüestió d’amor propi, Dins el darrer blau, Cap al cel obert, Natura quasi morta i Temps d’innocència. També és autora d’assajos i antologies sobre la generació de Carlos Barral, Ángel González i Jaime Gil de Biedma. És directora de la càtedra José Agustín Goytisolo i coordinadora de l’obra completa de l’autor, del qual va publicar l’antologia Los poemas son mi orgullo el 2003. El 1995, el Ministeri de Cultura li va atorgar el Premi Nacional de Narrativa per l’obra Dins el darrer blau. També va ser distingida amb el Premi Anagrama d’Assaig el 1988, per La escuela de Barcelona i, el 1989, amb el Premi Ramon Llull, per Joc de miralls.

La penúltima batalla de Riera és per la defensa dels drets d'autor. Des del juny és la presidenta del Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (Cedro), una entitat que gestiona els drets de propietat intel·lectual d’autors i editors espanyols a la qual estan associats 22.513 titulars. Riera advoca perquè els escriptors, traductors, periodistes i editors siguin retribuïts “justament” per la utilització digital de les seves obres.

En un assaig sobre el Quixot, Carme Riera recull l’antiga diatriba sobre catalans i espanyols. En una entrevista a aquest diari, el 2014, a la pregunta “Què sent davant el que passa ara? Por, ressentiment, podria ser tot d’una altra manera?”, l'acadèmica va respondre: “Crec que ha de ser encara d’una altra manera. Per descomptat, que hi ha un fet diferencial. Catalunya té moltes característiques que no tenen a veure amb Galícia, Castella o Andalusia, i s’han de respectar, fins i tot conegudes i estimades per la resta del país. I a partir d’aquí, penso que Catalunya ha de buscar un nou encaix i un ancoratge dins d’Espanya. No concebo cap altra cosa. Considero que la independència portaria els catalans a un atzucac, a la ruïna i al sacrifici de diverses generacions”.

Després d’aquesta reflexió va afegir: “Europa no permetrà la seva entrada [la de Catalunya]. Val la pena? Em sembla que no. Considero que potser ara, amb el relleu de la institució monàrquica, puguin venir altres i s’obri un nou període de reajustaments i canvis que permetin arribar a una nova entesa Catalunya-Espanya. Precisament, és el meu amor per aquesta terra i la seva gent el que em porta a considerar que la independència seria un desastre”.

Sobre aspectes com la literatura, Carme Riera ha dit que la literatura s’inventa per escriure sobre allò que s’ha perdut: “Aquest país ha perdut, però també ha guanyat, no serem tan estúpids de pensar que estem com estàvem en els temps de Franco, no és així. Hem guanyat en democràcia, en qualitat de vida, en alimentació o en sanitat…, el que passa és que també hem perdut altres coses. Sóc admiradora de la literatura de Delibes; quan el rellegeixo m’adono de la quantitat de paraules que ja no es fan servir. Aquesta riquesa l’hem perdut, i quan perdem paraules perdem un món”.