Selecciona Edició
Connecta’t

Més decisió

La dimensió del repte secessionista exigeix recuperar de seguida la iniciativa política

Reunió de la Mesa del Parlament de Catalunya la setmana passada.
Reunió de la Mesa del Parlament de Catalunya la setmana passada. EFE

Després d'una història propensa als tombs, convé exigir que les respostes als grans reptes tinguin gran altura política. Que obeeixin a la moderació, al respecte de la legalitat i al principi de proporcionalitat (les receptes han de ser adequades i no excessives respecte de les provocacions), i a buscar el màxim consens a través del seu suport pluripartidista. Per això, la conducció del procés de resposta a la declaració d'insurrecció que dos grups secessionistes catalans pretenen del Parlament ha estat durant els últims dies desenvolupada correctament pel president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en contrast amb la passivitat d'altres vegades.

Però ens trobem ara, una altra vegada, davant la temptació del joc a la defensiva, de respondre només legalment a iniciatives d'aquells que no creuen en la llei: que no els importa gens la legalitat, com demostren en cada pas que fan en aquest cop per etapes a l'Estat democràtic.

Ja hi ha prou base per a una declaració que subratlli els principis d'unitat territorial, igualtat de drets, imperi de la llei i sobirania comuna compartida. Una declaració en el camí de respondre amb política de principis a certs principiants de la política. Tot això acompanyaria la necessària acció de fre, contenció i desarmament jurídic de la declaració anticonstitucional de “desconnexió” i independència.

Per tant, el fet que la resposta de la setmana passada estigui encaminada no vol dir que sigui prou ambiciosa.

El més urgent és afrontar el repte amb –a més de mitjans jurídics, els adequats i proporcionals a cada moment– política: actuar políticament. Amb celeritat, amb decisió, amb energia. Sense esperar, sense deixar passar els dies fins que arribin esdeveniments ja anunciats. Amb advertiments que aclareixin les incògnites que hi ha, perquè ningú se senti enganyat sobre el rumb de col·lisió d'una declaració d'independència amb la llei i amb la democràcia. El que cal resoldre és un problema polític, no un problema jurídic.

A més, i per dibuixar un horitzó a mitjà termini, el Govern espanyol i els partits que li han expressat el seu suport clar en aquesta situació poden considerar l'oportunitat d'incloure a la declaració –a la manera en què se sol fer a la UE– o en una segona fase del que desitjaríem que fos un intercanvi constant, el compromís de convocar un comitè de savis pluralista que elaborés un llibre blanc per identificar: a) les mesures immediates susceptibles de seduir una majoria de catalans sense necessitat, encara, de modificacions constitucionals; i b) els elements possiblement necessaris a llarg termini que cal incloure en una reforma més global. No cal improvisar una solució, sinó marcar pistes perquè hi hagi una evolució sense escarafalls.

Les fissures del desmanegat bloc secessionista són múltiples: la divisió per meitats del Govern d'Artur Mas, el disbarat programàtic dels antisistema (que ni tan sols inclou un referèndum); la pretensió d'enfrontar el Parlament amb les Corts; la incapacitat de Mas de redreçar el procés, al contrari, la seva determinació genuflexa davant dels radicals... Tot això dibuixa un terreny fèrtil si se sembra d'iniciatives. Proactives i no només defensives.