Selecciona Edició
Connecta’t

“He estat un esclau sexual de depravats encoberts per bisbes”

Un exmissioner denuncia al Papa presumptes abusos sexuals en una poderosa comunitat de clergues espanyols estesa pels EUA, l'Àfrica i Llatinoamèrica

En Paulino, víctima dels abusos. Ampliar foto
En Paulino, víctima dels abusos.

"Publiqueu-ho". És la súplica (o, potser, una ordre) de Francesc al teòleg José Manuel Vidal quan aquest va lliurar al Papa un dossier sobre presumptes abusos sexuals en una organització d'eclesiàstics i laics sorgida a Barcelona el segle passat i estesa ara per diversos països. Es tracta de la Comunitat Missionera de Sant Pau Apòstol i de Maria Mare de l’Església (MCSPA, en les sigles en anglès), que, a part de la faceta religiosa, fa obres de cooperació i desenvolupament importants a l’Àfrica i Hispanoamèrica. Els fundadors, Francisco Andreo García, Albert Salvans Giralt i Pere Cané Gombau, entre d’altres, ja van ser investigats pel Vaticà fa una dècada i castigats, els dos últims, per l’Arquebisbat de Barcelona el 1995.

"He estat esclau laboral i sexual d'un grup de depravats, encobert per jerarques de l’Església. Els tres anys, del 2001 al 2003, que vaig estar en la missió de Nariokotome, a Kènia, em van tractar com una bèstia de càrrega. Érem unes 30 persones i, a l'esclavitud laboral, s'hi afegia l'esclavitud sexual. Ens deien que la vida sexual activa és una cosa que Déu vol, i que també vol que anem despullats perquè nus ens va crear. Ajudi'm, Francesc. Posi una mica d'alleujament a la meva ànima trencada. No permeti que altres nois segueixin passant per aquest infern", escriu al Papa una de les presumptes víctimes, que ara té 36 anys.

En Paulino, víctima dels abusos, davant la torre de l'església dels Dominics a Madrid.
En Paulino, víctima dels abusos, davant la torre de l'església dels Dominics a Madrid.

No és l'única denúncia davant el Vaticà contra la MCSPA, però té la virtut d'estar en mans del Papa. N’hi ha dues d’anteriors, amb confessions igualment escruixidores d'un noi i una noia, que semblen haver-se perdut pel camí. En aquest nou testimoni, en Paulino (no vol que es reveli el seu nom) qualifica la MCSPA de "perfecta enginyeria del mal" i suggereix que el Vaticà s'enfronta davant un nou cas Maciel, el fundador dels Legionaris de Crist que va obtenir el silenci d'incomptables jerarques durant dècades, sense que ningú, tampoc Joan Pau II, posés límit a les malifetes sexuals d'aquell fundador. Com llavors, prelats i organismes eclesiàstics en fan cas omís, o es justifiquen afirmant que han donat tràmit a les denúncies davant els organismes superiors.

Diverses de les persones al·ludides en el dossier lliurat a Francesc –el sacerdot Andreo, el seu líder, va morir fa dos anys– han negat amb energia les acusacions quan EL PAÍS els va fer arribar aquest informe. "No hem vist mai aquest campament dels horrors que relata en Paulino", afirma el sacerdot i metge Pablo Cirujeda. En el mateix sentit s'ha manifestat el bisbe de la diòcesi que ha donat llicència eclesiàstica a Kènia a aquesta comunitat missionera, Dominick Kimengich. En carta a EL PAÍS, aquest prelat qualifica les acusacions de "molt serioses". Afegeix: "Sóc conscient d'algunes acusacions que van ser presentades a la Congregació per a la Doctrina de la Fe i al Consell Pontifici de Laics, però semblen referir-se a esdeveniments investigats el 2006".

Cardenal Rylko: "Cal actuar immediatament"

El dossier MCSPA lliurat al Papa amb la denúncia d’en Paulino, i dues més amb declaracions igualment escruixidores d'un noi i una noia, estan sobre la taula d'importants jerarques del Vaticà, entre d’altres, la del prefecte del Consell Pontifici per als Laics, el cardenal Stanislaw Rylko. “Els fets són de tanta gravetat que l'autoritat eclesiàstica competent ha d'actuar immediatament”, ha promès Rylko, en carta que obra en el dossier lliurat a Francesc. També ha rebut copia la Congregació Pontifícia per a la Doctrina de la Fe i la secretaria d’Estat de la Santa Seu. A Espanya, han estat informats, de vegades amb reiteració, el cardenal arquebisbe de Barcelona, el nunci del Vaticà i prelats de la Conferència Episcopal.

En Paulino rep el periodista amb extrema precaució. El que ha de dir, ho ha escrit en set folis que ja estan en mans de Francesc. És una declaració seca, notarial, que crema. "Ja només confio en el Papa. Em dol no haver tingut pebrots per denunciar-ho abans. Denunciar és buscar-se problemes. Em dol que durant tots aquests anys en què no he estat capaç de denunciar-ho, han seguit abusant de nois i noies. Jo ja no tinc por. Això sí, m'han quedat seqüeles. Per exemple, sóc com una pedra. No sento res. Després de viure sense nord i a la deriva de Déu, no sents res. Ara, només busco que el que em va passar a mi no li segueixi passant a d’altres. Espero que la jerarquia reaccioni d'una vegada. Hi ha molts bisbes que ho saben. Uns per no complicar-se la vida, d’altres per diners, el cas és que no fan res. Jo mateix ho vaig explicar a un bisbe i no em va fer cas. El Déu que el jutjarà a ell també em jutjarà a mi".

En Paulino amb prou feines parla. Lliura papers i calla. "Francisco Andreo muntava orgies amb homes i dones, en què, de vegades, participava activament i, altres vegades, es dedicava a mirar com una missionera fornicava amb dos negres. Quan volia sexe, Andreo cridava un noi a la seva habitació. El dia que em va manar cridar, em vaig apropar esperant que podia passar el pitjor. Em va convidar a cafè i va ordenar que ens deixessin sols. Em va manar despullar-me. Em vaig asseure en una cadira, però ell em va fer estirar al llit. Va començar a parlar-me de sexe i a preguntar-me si no se m'aixecava. Després, va començar a tocar-me. Jo tremolava de por. En veure'm tan nerviós i que el penis no es posava erecte amb els seus tocaments, em va titllar de moralista, em va insultar, em va fer fora de l’habitació. Vaig sortir amb l'ànima trencada, l'escena marcada amb foc en la meva memòria".

Ens deien que la vida sexual activa és una cosa que Déu vol

Paulino, víctima d'abusos sexuals

A la por, s'hi unia un intel·ligent rentat de cervell. "Ets en un desert, a l'estranger, sense passaport, sense papers, sense diners. Depens d'ells per a tot i en tot. Ets el seu esclau, i a sobre, maltractat. En ocasions, dels insults es passava als cops. Vivíem en estat de pànic. Primer, t'arrenquen de la família. Després, et fan creure que ets un merda que has d'obeir sense protestar. El rentat de cervell és tan profund, que et sents incapaç de rebel·lar-te. Per descomptat, la vida religiosa simplement no existeix. Un dia, vaig esperar a Francisco Andreo fora de la capella per dir-li que volia marxar de la MCSPA. Però, com sempre, ni em va deixar obrir la boca, va començar a cridar-me com si estigués posseït i em va donar una bufetada tan forta que em va tirar a terra, sense que cap dels presents fes res. La por era encara més gran, pel control que exercien sobre tots nosaltres, sense permetre'ns que poguéssim compartir les nostres inquietuds".

Deien que anéssim despullats perquè Déu ens va crear nus

"Amb el temps, t'acostumes a saber el que pensa l'altre sense que ho expressi amb paraules. Així, em vaig adonar que un colombià, Pedro Acosta, estava patint el mateix que jo. Els nois kenians quan podien se n'anaven, sense dir ni una paraula. Per nosaltres, era més complicat escapar-se, sense diners i sense papers. Un dia Pedro Acosta i jo vam veure una sortida quan ens van dir que ens enviaven als Estats Units a l'ordenació sacerdotal d'un altre company, Ricardo Martín. Vam arribar-hi el 18 de maig del 2003. L'endemà, ens vam escapar. Vam sortir de casa amb l'excusa que havíem de renovar el permís de conduir. No vam tornar mai. Vam agafar un autobús a Milwaukee i després el tren a Nova Cork, morts de por. Vam arribar a casa d'uns altres que també se n’havien sortit, amb una motxilla buida, sense documents per poder treballar i 75 dòlars a la butxaca; per poder començar una nova vida, lluny del malson, però sense poder lliurar-te’n totalment. Et persegueix tota la vida. Primer, perquè t'amenacen, perquè no parlis. I segon, perquè calles per por i per no tornar a recordar aquell infern. Però aquella covardia et mata per dins, perquè saps que segueixen enganyant i abusant de joves. Cada vegada s'estenen més. Avui estan presents no només a Racine i a Nariokotome, sinó també a Mèxic, a Cochabamba, a la República Dominicana, a Bogotà i a Etiòpia".

Francisco Andreo, el fundador de la MCSPA, conversa amb un pescador en una de les seves missions a Kènia. ampliar foto
Francisco Andreo, el fundador de la MCSPA, conversa amb un pescador en una de les seves missions a Kènia.

Liderada per Francisco Andreo, la MCSPA va sorgir entre sospites per l'origen dels seus impulsors principals, llavors (anys noranta del segle passat) joves sacerdots o alumnes del seminari per a vocacions tardanes Casa de Santiago de Barcelona. L'arquebisbat local ja va investigar llavors Andreo, Salvans i Cané, després de ser denunciats davant la Fiscalia acusats de corrupció de menors i estupre (diligències prèvies núm. 2083/95 del jutjat d’instrucció 21 de Barcelona). La denúncia també demanava que es processés per encobridors i coaccions l'arquebisbe de Barcelona, el cardenal Narcís Jubany, que ja estava jubilat; el seu substitut, el també cardenal Ricard Maria Carles, i tres dels seus bisbes auxiliars. El cas va arribar el 1995 al Parlament de Catalunya en forma d'interpel·lació. "Ja havíem tingut notícia que alguna cosa fosca passava", es va justificar també un portaveu de la Generalitat.

Pressions polítiques i el prestigi de Jubany van aconseguir l'arxivament del cas penal (per prescripció) i de l'expedient eclesiàstic, però no van fer callar l'escàndol originat per "la xarxa clerical de corrupció de menors més important que ha existit a Espanya" (això deia la denúncia). Malgrat tot, els denunciats, es va dir llavors, van rebre un escarment: no serien ordenats sacerdots.

"Que cada pal aguanti sa vela"

En Paulino no està sol en aquest combat contra els abusos sexuals entre eclesiàstics. Li dóna suport un capellà de La Alcarria, Fidel Blasco Canalejas. Sacerdot des del 1984, Blasco (Alhóndiga. Guadalajara, 1959) va estudiar a Roma i sap moure’s entre els alts despatxos. Com acostuma a dir-se, ha remogut Roma amb Santiago per dipositar on més dolen aquestes denúncies, i any rere any ha escrit desenes de cartes a cardenals i bisbes reclamant respostes. Sense èxit. Ara viu esperançat. Per fi, el dossier està en mans de Francesc. “Que cada pal aguanti sa vela”, confessa, convençut que alguns prelats no reaccionaran amb entusiasme. “Per què es té tanta por a la veritat, per què s’ha estat tant de temps sense posar remei al sofriment de tanta gent”, es lamenta. Blasco, per cert, no és un clergue qualsevol entre els sacerdots espanyols. En tornar de Roma ha estat a la seva diòcesi, Sigüenza-Guadalajara, delegat episcopal de catequesis i rector del seminari menor, entre altres alts càrrecs. Ara és rector d'una important església de Guadalajara i professor a la Universitat d'Alcalá.

La realitat és que Andreo, que ja era sacerdot i no va rebre sanció, va desaparèixer de Barcelona per crear i liderar amb mà de ferro la MCSPA, amb Salvans i Cané com a suports principals a l’Àfrica i als EUA, els dos com a sacerdots malgrat que l’Arquebisbat de Barcelona havia actuat canònicament contra ells i els havia "reduït a l'estat laical". Així ho ha assegurat l’arquebisbat mateix, a petició d’EL PAÍS: "Es va actuar canònicament reduint Alberto Salvans i Pere Cané a l'estat laical des del seu orde de diaques. Salvans i Cané van desaparèixer de la presència diocesana en la dècada dels vuitanta, i van aparèixer posteriorment en altres diòcesis d'Anglaterra i dels EUA, on presumptament han romàs sense cap vinculació a aquesta arxidiòcesi".

De Francisco Andreo, el líder, ni una paraula. L'arquebisbat afegeix, encara: "Totes les diligències dutes a terme els anys vuitanta es van fer amb un rigor profund i van ser escomeses pel cardenal Narcís Jubany i posteriorment pel cardenal Ricard Maria Carles, que van aplicar les sancions adequades al cas. El 12 de setembre del 2014, i a petició del Vaticà es va remetre immediatament la informació sol·licitada de l'antic procés, així com les sancions efectuades en el seu moment".

Documents aportats per Pere Cané, consultat per EL PAÍS, desmenteixen aquesta versió de l'arquebisbat. El llavors diaca no va ser reduït al laicat. Per contra, es va ordenar sacerdot amb la preceptiva transferència d'antecedents (incardinació i excardinació en termes canònics) des de Barcelona a l'arxidiòcesi de Milwaukee (EUA), mitjançant un solemne encreuament de notificacions entre les dues institucions, datades l'1 d'abril del 1993 (decret d'incardinació), i 55 dies més tard "la lletra d'excardinació", els dos documents per ordre o signatura dels respectius arquebisbes. EL PAÍS ha acarat els escrits. No donen marge al dubte.

Francisco i Vidal fullegen el llibre amb els articles del Papa i, després, el dossier de la MCSPA. ampliar foto
Francisco i Vidal fullegen el llibre amb els articles del Papa i, després, el dossier de la MCSPA.

Francisco Andreo (Sotana, Múrcia, 6 de juliol del 1941 – Torkana, Kènia, 15 de febrer del 2013) va morir amb 71 anys de càncer de pròstata. Abans, el 2008, la MCSPA s'havia trencat en dos trossos amb estrèpit: va perdre les seves seus americanes i va quedar reduïda a missions a l’Àfrica, amb Salvans com a cap, mentre que Cané, l'home de Milwaukee, va liderar amb 27 missioners i missioneres més la creació de la Comunitat Sant Pau (CSP), amb seu a Racine, Wisconsin, radicalment allunyats dels seus antics companys de missió.

Llavors, la Comunitat Missionera de Sant Pau Apòstol i de Maria Mare de l’Església ja tenia l'aprovació de les diòcesis de Lodward (Kènia) i Milwaukee. Produïda la ruptura, la nova organització de Cané, la CSP, va rebre de seguida l'aval canònic de qui era llavors pontífex de l'arxidiòcesi, el cardenal Timothy Dolan, arquebisbe actual de Nova Cork i president de la Conferència Episcopal dels EUA.

La ruptura del grup va ser tot menys amistosa, reconeix Cané, ara en procés de secularització. Ho va comprovat la setmana passada EL PAÍS, en dues reunions: primer, amb quatre missioners (tres dones i un home) vinguts des de Kènia a Madrid; després, amb quatre dirigents de la CSP americana, les dues en despatxos d'advocats al passeig de la Castellana, números 114 i 164, respectivament.

investigacion@elpais.es

Al Papa se li gela l'alegria

Juan G. Bedoya

És d’hora al matí del dia 15 del setembre passat i tot passa a la capella de l'edifici de Santa Marta, al cor del Vaticà, on Francesc diu missa de set davant una vintena de persones. S'ha tret la casulla a la sagristia i ha tornat per parlar amb cadascun dels assistents a la cerimònia, acuradament seleccionats. Un fotògraf del servei de notícies del Vaticà dispara la càmera mentre el Papa s'entreté uns instants amb cada feligrès d'ocasió.

Cada salutació té el seu motiu i es veu com Francesc escolta, somriu, consola, besa i beneeix amb timidesa. Amb l'espanyol José Manuel Vidal riu mentre observa un llibre que recull els textos del Papa publicats al diari Religión Digital, del qual Vidal és fundador i director, quan Francesc era cardenal de Buenos Aires. De sobte, en les fotografies penjades a la xarxa s'aprecia com el somriure del Papa es gela, trasmudat mentre el seu interlocutor fulleja un altre dossier. El que té davant els ulls és un presumpte cas d'abusos sexuals entre eclesiàstics que –li diu Vidal– hauria d'estar sobre la taula del Papa. Així ho han considerat des d'Espanya els que coneixen el cas i s’hauria d’aturar, li explica. I el papa Francesc, una vegada i una altra: “Publiqueu-ho, publiqueu-ho”.