Selecciona Edició
Connecta’t
ANIVERSARI

Cinc pistes sobre Pasolini

Algunes claus sobre l'univers del cineasta italià en el 40è aniversari de la seva mort

El cineasta i escriptor Pier Paolo Pasolini (segon per l'esquerra) abans de jugar un partit de futbol. Ampliar foto
El cineasta i escriptor Pier Paolo Pasolini (segon per l'esquerra) abans de jugar un partit de futbol.

Personatge. La matinada del 2 de novembre del 1975, Pier Paolo Pasolini va ser assassinat a la platja d'Ostia, no gaire lluny de Roma. Tenia 53 anys. Si aquella mort és el detonant de la novel·la de José María García López Pasolini o la noche de las luciérnagas (Nocturna), les últimes hores del cineasta i escriptor omplen la recent pel·lícula d'Abel Ferrara, en la qual Willem Dafoe encarna l'autor de Porcile (i parla, ai, en anglès amb la seva mare). Al film de Ferrara assistim, per cert, a l'última entrevista concedida per Pasolini. Es va publicar pòstuma. En castellà, es pot llegir en el volum Demasiada libertad sexual os convertirá en terroristas (Errata Naturae). “Mentre nosaltres estem aquí parlant pot ser que hi hagi algú al bar que planegi liquidar-nos”, diu en aquella xerrada. Va deixar inconclusa la novel·la Petróleo (Seix Barral). "Conté tot el que sé. Serà la meva última obra", havia dit sobre aquest treball.

Desagradable. En una altra entrevista, aquesta del 1969, Pasolini explica que està escrivint poesia “desagradable, repulsiva”. Aquest any el poeta Martín López-Vega ha publicat una magnífica antologia dels poemes de l'autor bolonyès: La religión de mi tiempo (Nórdica). Un altre poeta, Juan Carlos Abril, en col·laboració amb Stéphanie Amerie, és l'autor de la traducció del seu poemari més famós: Las cenizas de Gramsci (Visor).

Impossible. Quan Pasolini diu poesia diu també pel·lícules: “Faré cinema cada vegada més difícil, més àrid, més complicat, i potser fins i tot més provocador, perquè sigui el menys consumible possible”. El consumisme va ser una de les seves obsessions. Ha aconseguit, deia, el que no va arribar a aconseguir el feixisme: afavorir l'individualisme, generar conformisme i despolititzar els ciutadans. Ho explica perfectament en els articles reunits a Escritos corsarios (Ediciones del Oriente y del Mediterráneo). No cal dir que no han perdut gens la seva vigència.

Diví. Pasolini deia que la seva era una obra religiosa. En cert sentit, és plena d'àngels i dimonis (Teorema), ocellets i ocellots, murris i innocents. Començant per la primera, Accattone. Com va reconèixer sempre, la va rodar sense saber ni un borrall de tècnica cinematogràfica. Va ser el 1961. Tres anys més tard va estrenar L'evangeli segons sant Mateu, que seria una cosa així com la pel·lícula que hauria fet Caravaggio si hagués viscut al segle XX. En aquesta pel·lícula, per cert, l'espanyol Enrique Irazoqui fa de Jesucrist i la mare del director, de mare del messies. Per la seva banda, el llavors jove filòsof Giorgio Agamben, que tant ha escrit sobre la relació entre economia i religió, fa el paper d'apòstol Felip.

Futboler. Doncs sí, al poeta li agradava el futbol. El 16 de març del 1975, any de la seva mort, va tenir lloc a Parma un partit entre l'equip que rodava amb Pasolini Saló o los 120 días de Sodoma, la seva última pel·lícula, i el que treballava amb Bernardo Bertolucci a Novecento. “El futbol és l'únic gran ritu que queda en la nostra època”, solia dir el primer, que reconeixia el caràcter d'opi i evasió de l'espectacle de masses que havia substituït el teatre –i gairebé a la missa– com a representació sagrada, una cosa que, sostenia, no havia aconseguit fer el cinema. L'editorial Contra ha recollit aquest any a Sobre el deporte alguns dels articles que l'incòmode intel·lectual italià va dedicar al ciclisme, la boxa i, per descomptat, el futbol.