_
_
_
_
_

Microguagua fa carrer

Aquesta banda combina la música al carrer i els concerts a les sales per sobreviure amb la seva vocació, el reggae

El grup Microguagua actuant.
El grup Microguagua actuant. CONSUELO BAUTISTA

Dissabte matí, centre de Barcelona. Quatre músics es preparen per actuar, però no som en una sala de concerts ni en un festival, el seu escenari són els carrers de la ciutat, les terrasses dels bars. Es diuen Microguagua i fa uns 7 anys que es guanyen la vida tocant al carrer en diferents formats, ubicacions i formes. Però que ningú no pensi que no aspiren als escenaris. De fet han ofert al llarg de la seva carrera més de 500 concerts convencionals i aviat començaran una gira per Europa per presentar el seu darrer treball, Grandhotel Cosmopolis. Els músics serien, probablement amb els escarabats, els únics supervivents d’una catàstrofe nuclear i això és així perquè s’han hagut d’adaptar: “Ens hem adaptat a tot i de tot n’hem tret un profit. Primer, a tocar sense amplificació; després, a buscar-nos la vida als carrers; més tard, buscant concerts per Europa. Inicialment els canvis molesten una mica, però els acabes superant”, diu Francesco, Tano, Casatta, italià de 42 anys i guitarra i veu de Microguagua.

Els Microguagua són barcelonins des de fa 14 anys, quan van arribar de Buenos Aires Luis, Coti, Raffatella –baix, 38 anys– i Mariano, Gaucho, De Ritis –guitarra, 35 anys–. D'Asunción (Paraguai) Oscar, Osakar, Frutos –trombó, 34 anys-–va venir a estudiar música i de Milà va venir el Tano. “M’havien comentat que aquí hi havia una escena mestissa molt potent i que els músics es podien guanyar bé la vida. Vaig decidir venir”, recorda el Gaucho mentre es lliga unes rastes tan llargues com un concert avorrit, “és que en ballar van pel seu compte i poden molestar-me”, explica mentre acaba de fer un nus. Malgrat tocar el trombó Oscar va estudiar per ser contrabaixista, “però com que vivia en un àtic sense ascensor, al cap d'uns anys de carregar amb l’instrument vaig decidir que a la propera encarnació seria flautista. No vaig esperar-me i he passat al trombó ja en aquesta vida”, diu rient. Dels quatre és l’únic que porta els cabells relativament curts, però potser per compensar li neix una mica per sobre de les celles. D’altra banda el Tano es guanyava molt bé la vida com a enginyer a Milà, “però tot estava programat i jo volia una altra mena de vida, així que escapant-me de la realitat vaig venir una temporadeta a aquesta ciutat, també una mica irreal, i ja ho veus”. Si ens basem en els tòpics, només el seu bigoti perfilat ja l’identifica com a transalpí.

Migdia. Som a la plaça Sant Galdric, al costat de la Boqueria. Les terrasses dels bars són plenes, més o menys com els estómacs dels turistes que fan unes tapes amb una pinta temptadora mentre les pageses de la Boqueria venen verdures. És el lloc on Microguagua comença avui l’itinerari. Acostumen a sortir 3 o 4 cops per setmana durant unes tres o quatre hores cada vegada. El Coti crida la atenció de tothom: “Senyores i senyors”, diu en castellà, “us volem oferir una actuació i ja decidiran si ho consideren soroll o música. Moltes gràcies”. De cop i volta quatre músics que estaven quiets comencen a ballar i tocar en clau reggae com si estiguessin posseïts per l’esperit de Bob Marley i canten, alegres, “Sol, sol, calor i música sol, sol” mentre el sol de tardor banya l’estampa. La gent riu i mira, i fins i tot piquen de mans. Per contra, un gos borda els músics. El carrer és incontrolable. Després d’una segona peça de reggae acústic –no es pot tocar amb amplificació al carrer– una versió força sui generis de Pedro Navaja tanca l’actuació. El Gaucho passa el barret, els turistes deixen anar algunes monedes, venen uns quants discos i es fan una foto amb una turista suïssa que la guardarà com a record d’un viatge a Barcelona. Canvi de lloc.

Microguagua es desplaça cap a la terrassa següent, carregant trombó, contrabaix i dues guitarres acústiques. Sempre han estat músics itinerants? Respon el Tano: “Abans tocàvem al Parc Güell, i ens agradava bastant més. Actuàvem tota la banda uns 20-25 minuts i allò s’assemblava més a un concert, ja que s’aturava davant teu qui volia, no et senties envaint un espai com quan toquem a terrasses” . Tots quatre caminen tranquils però mirant arreu, a la recerca de l’Urbana. “Des que el nou Consistori va prendre possessió hem notat un gran canvi, es percep una actitud més conciliadora. Ara, tot i que tocar a terrasses continua prohibit, notem que la policia té més tacte, que educadament, bé amb paraules, amb una mirada o aturant-se per ser vistos, ja ens diu que marxem”, afirma el Gaucho. Res a veure, diuen, amb l'administració Trias, "directament volia la música fora del carrer", afirmen. No es veu cap urbà i el grup arriba a les terrasses del carrer Pintor Fortuny. El panorama és semblant al de la plaça Sant Galdric, però sense verduleres. Després de la breu presentació, molt semblant a la primera, el grup interpreta tres cançons més, repetint la primera i la darrera. Com si estiguessin d’acord amb ells, un grups d’amics passen al costat de la banda ballant una mena de coreografia improvisada en direcció al barret, on deixen unes monedes. Tot són somriures menys un client, que no se sap si no està d’acord amb la música del grup o amb la factura que està a punt de pagar. Un turista pregunta si aquella nit tocaran en cap local de la ciutat i ells, lamentablement, responen que avui, com gairebé sempre, no és el cas. La pregunta s'imposa: són tan amables i atents els espectadors locals?. Respon el Coti: “Presten la mateixa atenció, però deixen anar molts menys diners. Per trobar una resposta semblant a la dels turistes has d’anar a pobles o sortir del centre de la ciutat”.

Tornem a caminar mentre reflexionen sobre la seva situació: “La crisi de la indústria ha fet que ara tots els músics estiguem més units. Abans hi havia molts nivells diferents entre els músics, ara tots estem al mateix, la majoria hem abaixat les nostres pretensions, hem après a autogestionar-nos i a sortir a buscar noves oportunitats”. Per Microguagua aquestes noves oportunitats passen per una gira per sales que comencen aviat per tot Europa, gira que, òbviament, han muntat ells mateixos: “La financem amb els calerons que traiem del carrer, que també ens donen de menjar des de fa 7 anys, i la organitzem fent nosaltres el paper que abans feien els mànagers, trucant a contactes i a sales que coneixem. El músic d’avui en dia no pot dedicar-se només a esperar les muses, ha de fer una mica de tot si vol viure de la música”, assegura el Tano. Dit i fet, mentre pensen en sales europees ja han arribat a una nova terrassa, abans de creuar la Rambla camí del Born, punt final de l'itinerari. Altre cop en castellà, llengua franca a Microguagua, el Tano s’adreça als clients que ja estan amb el vermut: “Som Microguagua i estem en la gira fantasma per les terrasses més selectes de la ciutat!”. Abans de començar la primera cançó es murmuren que tocaran Sin pormenores, una de les que formen el seu recent nou i ja quart disc. I, esclar, no faltarà Three little birds, de Marley, tota una garantia, que malgrat tot no acaba d’estimular els clients que l’escolten “no sé perquè fem aquesta terrassa”, diu l’Osakar, “normalment no funciona i parem només com a escala cap al Born” es respon a si mateix. Tots posen cara d’haver recollit una fortuna i continuen fent camí. Les bones cares són essencials. Fer el carrer els ha donat un domini escènic i musical que no té preu, “aquí és quan veus si les cançons funcionen o no”, asseguren, "el carrer és una escola per la qual haurien de passar tots els músics", afirma el Gaucho. El Coti continua la reflexió: "Aquí no tens espai per l'ego, has de negociar amb el context, t'has d'adaptar als altres, aquí no ets Déu, ets un més i fins i tot les cançons agafen un altre ritme".

Ja han creuat la frontera de la Rambla a la recerca de la terrassa següent. Normalment no toquen més de tres o quatre peces “no es tracta de cansar un públic que no ha demanat la teva presència”, diu el Tano, que indica una altra norma bàsica per sobreviure a l'hàbitat de les terrasses, “tenir una bona relació amb els cambrers”. Un d’ells afirma que la música anima els clients de la terrassa i crea molt d’ambient, i agraeix amb un somriure la presència de Microguagua. Això si, coincideixen tots quatre músics, "les balades no són aptes per al carrer, la gent vol ritme i energia". La jornada continua, un esforç més abans la gira que els durà per Alemanya, França i Bèlgica. Estan cansats però a l'hora satisfets, fan allò que els agrada i no se senten especialment precaris: "Mira, quan vam arribar a Barcelona la música iniciava la seva crisi, però als nostres països el músic sempre ha viscut en precari, sempre ha patit una crisi o una altra i ara, nosaltres vivim de la música, que era la nostra intenció. Només falta consolidar-nos al circuit de sales, perquè pel que fa a vendes de discos anem fent", diu el Gaucho. El Coti remata la frase rient: "Fa un parell d'anys vam vendre més discos que Black Sabbath". Reggae al carrer, músics en adaptació constant que manifesten un desig: "Que l'Ajuntament ens torni els carnets per poder tornar a tocar sense mirar si la urbana és a prop". Sobreviure dia a dia.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_